El capital contra els ciutadans

Cal agrair al senyor Roberto Centeno la seua sinceritat. Cal agrair al gendre de Juan Roig i conegut “inversor” -president del grup Atitlan- unes paraules carregades de sentiment i de veracitat. Ha dit amb claredat coses que sovint queden en la penombra, que es pensen i no es diuen. No, Roberto Centeno les diu a la cara. Sense embuts, sense careta, sense circumloquis ni fum retòric, com va fer fa pocs dies al fòrum organitzat per l’Associació per al Progrés de la Direcció (APD) i Cuatrecasas, l’anomenat “Encuentro Inmobiliario 2024”. “Es una barbaridad que una ciudad como València tenga en su primera línea de playa solo un hotel de lujo como es Las Arenas y el resto sea un hospital, un instituto y viviendas VPO.”

De vegades la sinceritat brutal xoca, commociona, però també és terapèutica. Perquè la veritat ens fa lliures o, almenys, permet saber a què atenir-nos. Il·lumina amb llum crua les zones d’ombra on actuen el subconscient, els dimonis i les passions més primàries. Les aigües gèlides del càlcul egoista, en aquest cas. No del càlcul econòmic més normal i homologable, sinó el propi del capitalisme salvatge i especulatiu, inherent a una fase anterior de la història, que per desgracia es prolonga.

No tots els capitalismes són iguals. Alguns, escarmentats, tenen en compte les variables socials i ètiques, els drets civils, polítics i socials (en la seqüència definitiva per T. H. Marshall), fins i tot darrerament la variable ecològica. L’explotació descarnada dels treballadors i de la natura pot ser molt perillosa. Se’ls pot girar en contra. De pas, pot generar catàstrofes sense fi. Les persones als seus ulls són força de treball i també consumidors. Però resulta que són persones i ciutadans, per damunt de tot. O almenys això és que es diu als textos legals, el que diu la doctrina social de l’església, el que diu la consciència ètica compartida -la moral social- de les societats democràtiques. Tanmateix, sembla que les elits extractives tenen altres idees. Més aviat veuen territori i ciutadania com un camp per explotar, per saquejar, per calcinar. Vine, explota, arrasa i després fuig cap a altres destinacions amb taxes de benefici més altes. Viola les lleis si cal, compra voluntats, corromp polítics, capgira plans urbanístics i d’usos del sòl, agafa els diners i corre. És la tònica en l’època del capitalisme finançaritzat a l’extrem, de fons d’inversió, fons voltor i èlits extractives.

“Todos los fondos del mundo quieren venir aquí, pero hacen falta proyectos más ambiciosos. Invito a dar un paseo por la Malvarrosa. Eso en Miami serían todo hoteles de cinco estrellas.” “Esto es una ciudad que no se ha creído su potencial. Ha tenido que venir gente de fuera para enseñárnoslo”. “Todos los fondos del mundo quieren venir aquí, pero hacen falta proyectos más ambiciosos. Invito a dar un paseo por la Malvarrosa. Eso en Miami serían todo hoteles de cinco estrellas.” L'Inversor -curiosa professió, fins ara hi havia economistes, metges, empresaris, advocats, enginyers, mecànics o electricistes- s’anava embalant i amollant una rere l’altra, cada vegada més grossa. Com el geni eixit de la làmpada, el nou Prometeu que vol posar València als núvols. Quin desperdici! Tanta platja deixada a la púrria, al poble baix, amb un hospital i un institut de Secundària, quan tot podrien ser hotels de 5 estreles, com a Miami!

El discurs de Centeno és tan barroer i explícit que sembla que l’hagen escrit uns redactors anti-sistema emboscats. Les coses no es diuen així. No es provoca d’aquesta manera, no es posa tant de manifest que el poble i la ciutadania que disfruta de la platja i del Passeig Marítim de la Malva-rosa, bé perquè viuen a prop o perquè hi van en autobús o tramvia, sobren.

En el fons és la mateixa mentalitat abusiva que ja ha fracassat altres vegades a València. I que tornarà a fracassar. Recordem el que volien fer interessos semblants amb la Devesa del Saler: torres d’apartaments, hotels i aprofitament turístic. No funcionà: la ciutadania es va mobilitzar al voltant de la consigna “El Saler és del poble”. O el que volien fer de l’antic llit del Túria, una vegada consumat l’aparatós Pla Sud (que fou una aberració destructrora de l’Horta): vies ràpides, una autopista urbana. Tampoc funcionà: “El riu és nostre i el volem verd”, i afortunadament València té un fabulós Jardí del Túria per al gaudi de la ciutadania. O bé el que volien fer amb el solar dels Jesuïtes: un gran hotel que projectaria ombra i degradaria el Jardí Botànic. També fracassaren i triomfà el “Salvem el Botànic”, amb un gran moviment ciutadà en què participaren milers de persones amb el concurs de referents cívics il·lustrats, com Trini Simó o Carles Dolç.

València no és ni serà mai Miami. Posats a triar, voldríem ser, si de cas, un poc com Califòrnia. Però no, tampoc. València és València, una ciutat europea mediterrània, equilibrada, verda, sostenible, de progrés, del poble i per al poble. No al servei d’interessos espuris. El model turístic massiu ja ha ensenyat les orelles i no fa el pes. És la gran amenaça, un model depredador d’escàs valor afegit, de grans beneficis per a uns pocs (“tots els fons [d’inversió] del món”) i salaris de misèria per a la majoria, que a més es veu desposseïda del seu hàbitat. Si triomfaven idees com les de Centeno -que no passarà- el poble pla, que ja pateix per arribar a fi de mes o per l’alça dels lloguers, no tindria ni les platges, perquè en la seua perspectiva la gent, els ciutadans, són secundaris, instruments, matèria fungible, sobrers. Les grans manifestacions contra aquest model que ja s’han produït a Canàries, Mallorca i Màlaga, i aviat a Barcelona, marquen una ruta alternativa. La revolta dels ciutadans.