Comencem a aplicar les ciències socials a la crisi climàtica?

Quan parlem de les ciències del canvi climàtic, per què només ens referim a les ciències “objectives”, com la climatologia o la glaciologia?

Quin paper juguen les ciències “subjectives”, les ciències socials, en l’estudi del canvi climàtic? I sobretot, com es poden utilitzar per trencar el “silenci climàtic” i crear estils de vida descarbonitzats?

L’aplicació de les ciències socials (psicologia social, sociologia, etc.) permet entendre amb precisió els mecanismes psicològics que porten les persones a implicar-se en construir gradualment una societat d’ús energètic reduït. Perquè, com hem comprovat, donar dades científiques, sense més, no funciona per fer canvis en el consum.

Pel meu treball (psicoterapeuta, coach polític, formador en habilitats en grups), he comprovat que les ciències socials funcionen i que tenen un gran potencial d’aplicació. Vaig trobar els primers estudis de com comunicar el canvi climàtic i em vaig entusiasmar.

Fa uns anys vaig descobrir l’entitat que segurament és la que elabora més estudis empírics i de més profunditat sobre com comunicar el canvi climàtic. Es tracta de Climate Outreach, que, des de fa prop de vint anys, es dedica a respondre a la pregunta: “Com es pot implicar efectivament la gent per frenar el canvi climàtic?” Es tracta d’aprendre a fer que les persones es comprometen a anar descarbonitzant la seua vida. Per això, es dedica a fer recerques basades en evidències empíriques per tal de formalitzar allò que funciona en determinats contextos.

Durant tot el temps que he estat llegint els seus informes m’he adonat que hi ha maneres estructurades d’expressar-se i relacionar-se que afavoreixen que la gent escolte el missatge climàtic i adopte mesures en la seua vida quotidiana. Posaré alguns exemples dels resultats de les seues recerques:

Comunicació basada en valors. El llenguatge tecnocientífic no ressona en la població. El cas més clar són els informes de l’IPCC. A pesar que els seus estudis són cada volta més contundents, la crema de combustibles fòssils, responsable de la crisi climàtica, a penes té impacte en la societat i la política.

De la importància d’usar valors en la comunicació climàtica ens parla aquest document, elaborat per Climate Outreach i la Universitat de Cardiff, en la seua pàgina 16, on s’afirma que “... els valors de les persones (principis rectors en les seues vides) i les seues identitats culturals són tan importants per a cultivar estils de vida baixos en carboni.”

En el mateix document, en la pàgina 30, es posa un exemple de com comunicar-se amb una persona de centredreta perquè considere reduir els viatges en avió.

Si parlem de la transició energètica, segons la investigació Un futuro completamente renovable, parlar d’evitar el malbaratament de l’energia impacta tant en persones de dretes com d’esquerres i facilita la reducció del seu consum. I hi ha molts altres exemples de com utilitzar el llenguatge.

Enfrontar-se a la incertesa. El fet que els models científics no són exactes, sinó orientatius, fa que moltes persones perceben la incertesa de les prediccions com insegures i, per tant, no els fan cas. Si pronostiques que en 2050 la Mediterrània pujarà entre 5 i 20 cm el nivell del mar, moltes persones que no entenen la metodologia científica perceben dubte. “O són 5 cm o 20 cm! És que no saben quant pujarà?”. Al sentir incertesa, es desentenen. El seu informe The uncertainty handbook (hi ha traducció en castellà) dona pistes per fer front al dit problema.

Com comunicar visualment. Visual climatics és una recerca sobre com usar les imatges climàtiques útilment, uns criteris d’ús que han resumit en set principis. Alguns d’aquests principis són: Empra fotos reals, no prefabricades [de les plataformes de fotos]. Mostra la realitat quotidiana de les persones i, contra més a prop siga, millor. No posem més fotos d’ossos polars, desconnectades de la realitat pròxima. Ves amb compte amb les fotos de manifestacions i activistes; la majoria de persones fora de l’àmbit ecologista/verd no se senten identificades.

Quan faig formació en comunicació del canvi climàtic amb grups, als participants, que solen ser persones sensibles a les crisis ecològiques, els demane que parlen durant tres minuts de les conseqüències nefastes del canvi climàtic. I el que sol passar és que podrien estar parlant molt més temps: de tota classe de desastres, actuals i futurs, dels causants de la crema de combustibles fòssils... En canvi, quan els pregunte quines activitats humanes es poden posar en marxa per frenar el canvi climàtic, en el primer o segon minut solen parar-se. És una tendència molt acusada: parlar molt dels problemes, dels estudis científics que avalen la dificultat, etc. En canvi, entre el moviment ecologista/verd, una bona part de les persones solen tenir dificultats per enfocar-se en les solucions aterrades en la societat actual.

Eixe biaix, eixa tendència, es reflecteix en la filmografia sobre el canvi climàtic. David Vicente ha fet la primera tesi doctoral a Espanya sobre filmografia del canvi climàtic. En l’entrevista que li feren a Climática, l’autor conta que la majoria de les pel·lícules que tracten el canvi climàtic no expliquen el context en què es produeix, ni les causes, etc. Hi ha pocs documentals que vagen en eixa direcció i que perfilen com frenar-lo; són poquíssims.

Afortunadament, hi ha un projecte en marxa que s’orientarà cap a les solucions factibles: la docusèrie Hope! Estamos a tiempo. És la primera sèrie de documentals que, en lloc de plantejar els desastres, el col·lapse que ve o distopies, desgranarà múltiples formes que existeixen per frenar el canvi climàtic. No es tracta d’afirmar que “Cal canviar el capitalisme”, ens hem d’enfocar en com.

Si és tan eficaç aquest enfocament en les metodologies socials, per què no és més conegut i s’aplica més? Algunes de les raons són:

1) Perquè hi ha una tendència a pensar que els informes científics, com que són rigorosos, faran canviar la gent. Després de dècades d’estudis de l’IPCC, ja és hora d’adonar-se que això no funciona així. Els estudis climàtics han d’estar complementats amb recerques comunicatives. L’IPCC s’ha fet conscient d’això i ha encarregat a Climate Outreach alguns estudis sobre com informar dels resultats de les recerques científiques, com aquest.

2) Perquè requereix desenvolupar motivació i sensibilitat envers els assumptes comunicatius en els moviments ecologista i verd. Recentment, Climática publicava un article sobre la investigació de Greenpeace titulada “Per què diuen gas natural quan volen dir gas fòssil?”, on es plantejava canviar l’expressió “gas natural”, amb connotacions agradables (tot el “natural” és millor), per “gas fòssil”, amb connotacions neutres o negatives. Que hàgem tardat dècades a adonar-nos que ens l’han colada amb això de “gas natural”, indica la poca atenció que posem a com usem el llenguatge. Un altre exemple en una altra àrea: parlar de “lliure” en els tractats de comerç com el TTIP. Són lliures? Més prompte diria que són esclavistes!!!

3) Perquè requereix un entrenament, no és una qüestió intel·lectual. Cal aprendre a parlar a diferents audiències, saber quan introduir el missatge, etc. Té més a veure amb habilitats que amb coneixements.

Per descomptat que existeixen inèrcies de la població, interessos econòmics, etc. que alenteixen la descarbonització de la societat. Però existeix una carta que no hem jugat encara i que pot ser un factor clau per a estendre el moviment climàtic: l’aplicació de les metodologies socials, aquestes metodologies poden aportar moltíssim per redirigir el rumb climàtic.