La culpa de les dones

Porte tota la meua vida escoltant: “la culpa va ser d’ella”. Té igual el context en què es diga, ja siga d'educació, música, relacions, política, religió... tot va malament per culpa de les dones i de les nostres actituds. “Per què va eixir de nit?”, “portava una falda massa curteta”, “anava provocant”, “la seua música no val res des que està amb eixa”, “la relació no va funcionar perquè estava boja”. És clar! La culpa va ser nostra per menjar la fruita del coneixement.

Fa poc es va publicar en un periòdic un article on un home argumentava les causes del descens de la natalitat. La raó principal és que nosaltres, les dones, en compte d'estar a casa esperant al marit, estàvem lluitant per tindre els mateixos drets que els homes. No obstant això, les dones embarassades també reben crítiques. Si estan orgulloses del seu cos i es fan fotos per a recordar el moment, una pluja de comentaris negatius cau sobre elles. Fa vergonya una dona que ensenya el seu ventre de manera tan descarada. 

Tot és criticable en les dones. Si som obertes i gaudim del nostre cos i la nostra sexualitat, som unes fresques i, si no ho fem, unes frígides. Si pugem fotos a les xarxes socials amb poca roba, estem buscant els likes, però resulta que són les fotos amb més captures de pantalla. 

Potser s’haurien de contestar abans algunes preguntes que ajuden a traure'ns tota la culpa: tots els homes volen ser pares? Per què ells sí poden parlar de la seua sexualitat? Quina és la diversió en drogar-nos en les discoteques? Per què hem de patir por caminant soles a casa? Per què no hi ha recordatori als joves adolescents en eixir de casa dient que “no és no”, en canvi nosaltres no podem oblidar frases com: “no begues de copes que no siguen teues”, “no et separes de les teues amigues”, “no tornes a casa sola”...

I tot acaba amb la mateixa pregunta:  Per què tanta por a la nostra llibertat?