“La democràcia està amenaçada a tot el món”, assegurava fa uns dies Max Fisher en The New York Times per a mostrar que no sols als Estats Units pateixen les institucions democràtiques una pressió involucionista com la que suposen Donald Trump i la deriva del Partit Republicà que va portar a l'assalt al Capitoli al gener de 2021, quan grups extremistes van intentar impedir la investidura presidencial de Joe Biden. El periodista citava una dotzena de països en els quals un informe de V-Dem, institut amb seu a Suècia, alerta sobre una tendència que “està afectant tant les democràcies ben establides com a les febles”. Kenya, Sri Lanka, Hongria, el Brasil, Filipines, l'Índia, Turquia, Polònia, El Salvador, Veneçuela, la República Txeca i Eslovènia integren la llista de casos de lliscament perillós cap a l'autocràcia, segons aqueix informe. Però el fenomen és present en molts altres països de la mà d'una extrema dreta renovada que combina en diverses proporcions la fe en el capitalisme salvatge que predica el neoliberalisme més doctrinari, el menyspreu a la veritat, un intens conservadorisme moral i una actitud profundament reaccionària en termes identitaris.
L'era de la globalització, amb la intensificació del comerç mundial i l'absoluta mobilitat internacional del capital, ha afavorit les empreses multinacionals, ha potenciat la deslocalització d'indústries i activitats, deteriorant el diàleg social i la negociació col·lectiva, i ha afeblit el poder dels estats a l'hora d'establir regles. Com ha destacat Thomas Piketty en els seus coneguts assaigs, malgrat el progrés econòmic, s'ha disparat la desigualtat. I la democràcia, que va experimentar a Europa un avanç notable amb les revolucions als països de l'Est després de la caiguda del comunisme en la Unió Soviètica i una gran frustració amb el fracàs general de la “primavera àrab”, es deteriora allí on funciona a causa del malestar i la ira dels governats i l'oportunisme d'uns certs polítics i governants.
És evident que la mundialització dels mercats i les finances -l'èxtasi del capitalisme financer internacional, podríem dir- no ha propiciat ni ha vingut acompanyada d'una mundialització dels valors democràtics i de la llibertat. Fa ja uns quants anys, recorde haver escoltat Josep Ramoneda que plantejava aqueixa aprensió. “Confiem que la globalització farà que la Xina s'acoste als paràmetres democràtics de les nostres societats”, venia a dir. “I si som nosaltres els qui ens acostem als de la Xina?”.
No és gratuïta la referència al gegant asiàtic que, impulsat pel vent de la reforma i l'obertura a l'exterior establides per Deng Xiaoping fa quasi mig segle per a eixir del caos heretat de Mao Zedong, va camí de convertir-se en la primera potència mundial sense deixar de ser un règim de partit únic que exerceix un control social estricte (censura de la llibertat d'expressió inclosa) i una repressió sense complexos quan ho considera necessari. El “petit timoner”, autèntic arquitecte de la Xina moderna, va marcar també en això el model amb la massacre de les protestes de la plaça de Tiananmen. Progrés material i autoritarisme polític. Ni Xi Jinping ni qualsevol altre successor s'eixiran d'aqueix solc mentre la fórmula funcione.
Una pel·lícula de principis dels anys vuitanta sobre l'alerta de seguretat en una central nuclear, protagonitzada per Jane Fonda, Jack Lemmon i Michael Douglas, portava per títol La síndrome de la Xina, que fa referència a la hipòtesi fal·laç que si el nucli d'un reactor es fonguera en territori estatunidenc travessaria l'interior de la Terra fins arribar a les antípodes. Deixem passar el fet que la Xina no se situa geogràficament en les antípodes dels Estats Units, sinó que ho fa l'Oceà Índic, perquè ho està estratègicament cada vegada més. I la “síndrome de la Xina” geopolítica no és una cosa que es puga ignorar.
Ucraïna i Taiwan són dues llums roges que hem vist encendre's en els últims mesos en el tauler mundial. La urpada de Putin contra el seu veí ucraïnés, al capdavant d'una Rússia que llisca sense remei cap a l'autocràcia, ha desbaratat la geopolítica europea d'algunes dècades i ha obligat Occident a reaccionar mentre el règim de Pequín donava oxigen al de Moscou. D'altra banda, les tensions al voltant de Taiwan revelen un punt de crua fricció en el pols que les dues potències sostenen al Pacífic i Àsia, però també en l'estratègic mercat tecnològic, donat el paper que l'illa juga en la fabricació de microprocessadors electrònics a escala mundial. I encara així, pel que fa a la Xina: Hem oblidat pel camí el Tibet i Hong Kong?
Estem en condicions de globalitzar la democràcia, com han proposat alguns autors? Ara com ara resulta fàcil contestar que no. Podem fer front a l'onada d'autoritarisme de caràcter global? Potser. No obstant això, des del punt de vista de l'esquerra, específicament, l'assumpte planteja reptes de primer ordre. Un d'ells és revisar uns certs tòpics pacifistes que s'han fossilitzat en la resposta a tot conflicte, bèl·lic o no, mitjançant la denúncia del cinisme inherent a la geopolítica dels estats, com si això ens deslliurara de qualsevol responsabilitat. Sovint, aqueixa postura assumeix un cinisme similar per a justificar una altra orientació. Vull dir que, si assumim que la democràcia està sota pressió en el món i que es tracta d'una amenaça peremptòria a la qual cal fer front, la defensa de valors democràtics no es pot relativitzar en excés. Un altre dels reptes té a veure amb la recuperació de la iniciativa en el discurs polític, i això passa per nomenar eficaçment les coses. La utilització del terme “populisme” per a definir les extremes dretes, els programes autoritaris, les dictadures o els nous feixismes, dilueix el problema de fons, l'emmascara i és, en bona part, un símptoma de feblesa en el debat públic. Aquesta última qüestió es fa més cridanera quan el mateix Biden s'ha atrevit a qualificar això de Trump i els seus seguidors com a “semifeixisme”.
En definitiva, no donem per descomptada la democràcia, un sistema de convivència, per definició, imperfecte i en construcció. En l'era de la transició ecològica i la lluita contra el canvi climàtic, menysvalorar la seua importància és un luxe que tampoc ens podem permetre.