Ara i ací?

No vos sentiu malament cada vegada que pareu en un semàfor en roig i veieu un anunci o, pitjor encara, una lona desplegable en una façana d'edifici, amb publicitat del pla “Recuperem València” de la Generalitat Valenciana? 

Malament cada vegada que bota un anunci en internet amb el lema mediocre del pla “Ara i ací”?

Lemes mediocres per a una publicitat incomprensible. Desconec l’import de la partida pressupostària dedicada a subvenir les despeses publicitàries. Espere que siga poc, perquè el sentiment que m’estan enganyant augmentaria proporcionalment a la quantia gastada. 

La paraula mediocre s'instal·la entre nosaltres. El lema fàcil ens segmenta la ciutat, les esperes en els semàfors i les notícies en Internet. El segment ens fa augmentar la distància amb uns governants que publiciten que estan “ara i ací”. On? En el Ventorro? On no hi havia cobertura? En un embús difícil de creure per les dades de trànsit? Quan? Durant unes tres hores sense cobertura? Durant els 45 minuts que van de les 18.45 a les 19.30?

“Ara i ací” és un lema pervers, molt. Mireu de què es vanta i sabreu què li falta! Recordeu el “Saldremos mejores”? Extraieu les conclusions de la comparació. I posats a comparar, esport favorit dels jutges amateurs, acabeu amb el pensament que molts dels càrrecs, alts i baixos, involucrats en la presa de decisions no estaven capacitats per a estar aleshores allí. Exceptuant alts càrrecs universitaris, de diputació i d’alguna alcaldia, acabem per resignar-nos a pensar que ací els mediocres han ocupat llocs de responsabilitat. 

La mediocritat té dos efectes que semblarien oposats per a un pensador no dialèctic: la desafecció política i el forofisme. Un efecte del primer tipus seria: com tots són mediocres, s’ha acabat la confiança en la política o la festa –¡una festa que començà d'assessor d'un actor mediocre que representava el paper de diputat valencià!–. Un efecte del segon tipus: tota la culpa és del contrincant polític. El pensament dialèctic apuntaria al fet que ambdós fenòmens es complementen. És més, ambdós acaben expressant-se ensems en les lones publicitàries o els anuncis institucionals, que en el fons són consignes partidistes pagades amb diners públics: “com els polítics són tots iguals i sempre es publiciten a si mateixos i tiren la culpa a l'altre, aleshores vote al més igual a mi, al més mediocre”.

No obstant això, la paraula “mediocre” ens sona fenomenal als aristotèlics. L’aurea mediocritas, la daurada moderació, és un màxim al qual podem aspirar, si trobem el punt mitjà entre els extrems. En este cas, l'equilibri entre l’autoinculpació i l’exigència de responsabilitats a l’altre, entre la recança i el victimisme, entre el superjo i l’allò. L’aurea mediocritas té un altre avantatge, a saber, buscar la responsabilitat compartida, el punt mitjà entre la resignació idiòtica i la convicció ingènua del forofo. Un màxim ètic que sorgeix d'un punt mitjà i que impulsa a denunciar que entre uns i altres hem estat negats i enfangats. 

I ara i ací concloem denunciant l'última del conseller d'Educació: sap que hi ha una xarxa de docents que estem ajudant voluntàriament a recuperar les classes no donades als alumnes afectats pel tancament dels instituts tancats per la DANA? Per què culpabilitza la comunitat docent de poner palos en las ruedas? I si s'ensorra algun institut afectat amb els alumnes dins? Deixe de tirar la culpa a l'altre! Faça l'esforç i busque l‘aurea mediocritas en el País Valencià, en la Comunitat o en la terreta enfangada que se'ns ha quedat.

“Ara i ací”? De veritat no hi havia un altre lema? Qui presum fa fum!