Dialèctica del diàleg: ja no queden persones a qui convèncer (quasi)

La dialèctica –la manera dialèctica de pensar– ens ensenya a veure la igualtat dels elements contraposats, cancel·lant així els esquemes basats en oposicions heretades o compartides per una gran part d'una població. Què ens ensenyaria la dialèctica sobre els 'smartphones'? Des de l’extensió de l'ús dels 'smartphones' en els últims quinze anys, molts hem pensat que estos dispositius serien un instrument decisiu per a fomentar la comunicació i el diàleg –la paraula “dialèctica” es deriva de “diàleg”–. Això ens pot fer replantejar la pregunta anterior.

Què ens ensenyaria la dialèctica del diàleg?

Ens ensenyaria que la comunicació i la incomunicació verbal, fenòmens aparentment contraposats, tenen elements comuns, com la la necessitat d’autoafirmar-se a través de l’altre. En el cas del diàleg, un jo vol convèncer un tu que rep un missatge que unes terceres persones de vegades també escolten, ¿què passa quan no hi ha separació entre la segona i la tercera persona? ¿Continua havent-hi diàleg? ¿O el diàleg es transforma en quelcom diferent? 

Crec que es transforma, i això està passant més ara amb la universalització progressiva de l'ús dels 'smartphones'. El missatge emès per un jo ja no es dirigeix a un tu en un grup de WhatsApp o Telegram o en ex-Twitter o Instagram, sinó que pot arribar a tants espectadors o terceres persones que la comunicació es barreja amb la incomunicació i la paraula provoca soroll i silenci ensems. Sembla que amb els missatges filmats dels vídeos de Youtube o TikTok passa el mateix: ja no queda ningú a qui convèncer. Ja no queden tus. Som tots primeres persones que ens autoafirmem amb els propis missatges envoltats d’espectadors o terceres persones.

Hui, la paradoxa dels diàlegs socràtics escrits per Plató s’amplifica a través de les pantalles i els altaveus de tots els 'smartphones' del món: s’escriu i es comparteix un missatge que no s'hauria d’escriure. Eixos missatges, en suma, no estableixen una comunicació amb un tu concret. Estan destinats a la incomunicació global, a l'autoafirmació d’un jo que no busca un tu. Comuniquen incomunicant. 

La paradoxa habitual és que este article també pot reflectir l’autoafirmació d’un jo, un jo que vol deixar xarxes i grups de WhatsApp i abocar-se al silenci. Un silenci comú per davall d’oposicions heretades com dretes i esquerres, conservadors i progressistes. Sembla que hi ha qui entén la “comunicació” sense atendre a l’origen de la paraula: “comú”. Sembla que així l’entenen molts comunicadors (de dretes, sobretot, que ara emeten més missatges, que ara inunden més, i ara estic caent en una oposició heretada). Este article advocaria per la incomunicació, però ho faria comunicant-ho.