Aquest ha estat un cap de setmana peculiar a la ciutat de València, un cap de setmana marcat per dues dates: la de dissabte 30 per la segona manifestació massiva demanant la dimissió del president Mazón després de la nefasta previsió i gestió de la DANA, el passat 29 d’octubre, i la d’ahir diumenge dia 1, inici de mes de celebracions, per la celebració de la marató, la qual perillà de ser cancel·lada, però finalment anà endavant.
Molts hauran estat els corredors vinguts d’arreu del món i d’altres punts d’Espanya que hauran vist els carrers més cèntrics de la ciutat una vesprada-nit de dissabte, ressaca de Black Friday, jo en diria Fang Friday, plens de gent i crits d’indignació, potser alguns fins i tot s’hi van sumar. No els pillava de sorpresa. La tragèdia ha penetrat en milions de llars d’ací i d’allà a través del televisor, la ràdio, els diaris i, sobretot, dels telèfons.
Ara bé, si dissabte ja en la foscor, els carrers s’omplien de dol, de reclam, de ràbia i de memòria, ahir matí s’ompliren de vida, de superació, de sacrifici, de constància i d’il·lusió. I no deixa de ser irònic, perquè és justament tot això el que necessiten milers de persones, tota la societat valenciana, per a superar aquest tràngol col·lectiu, per a alçar el cap de nou, per a mirar més enllà de la destrucció, la pèrdua i la desolació.
Ahir diumenge, un matí assolellat, però encara fresc, vaig ensopegar amb la marató que passava pel meu barri. Un collage viu, vibrant i lluent, un fulard immens de colors movent-se per l’avinguda en comptes de cotxes, motos, taxis i autobusos. A les voreres, fent una barrera humana, centenars de voluntaris amb samarretes grogues repartint aigua i donant-los ànims d’una manera amable i encoratjadora: “vinga, que ho esteu fent genial, vinga, vinga que ja ho teniu, ja ho tenim, vinga valents, ànim, aneu a tope, vinga”. Tot això ocorria en un pas de vianants on, hores més tard, havia de creure, per unes mil·lèsimes de segons, que se m’acabava la vida.
És un pas de vianants amb un semàfor intermitent, d’aquells on, estant en verd, paren els vehicles perquè travessen vianants, ciclistes o gent en patinets, i quan no hi travessa ningú, els vehicles continuen. Ahir, no sé per quina raó, vaig decidir travessar-lo en bicicleta quan el semàfor estava a punt de canviar a roig i els vehicles d’uns metres més enllà, en el semàfor precedent, ja escalfaven motors per eixir embalats, avinguda avall. En aquests instants de dubtes, tire no tire, vaig creuar i de sobte vaig perdre l’equilibri sobre la bicicleta, una bicicleta de Valenbisi que pesa molt i que manipule amb dificultat, tot i que hi estic acostumada.
De sobte em vaig veure ballant sobre el seient de la bici com un saltamartí, sabia que queia a l’asfalt i que un taxi venia ja embalat cap a mi. Una vegada a terra, vaig abandonar la bicicleta, i em vaig arrossegar com vaig poder cap a la vorera en uns instants fugaços, fugacíssims, plens d’angoixa, sense atrevir-me a alçar el cap ni encara menys mirar aquell taxi de front, sense sabates, i amb les ulleres de sol en mà, com un tresor que calia salvar (progressives i graduades), una mostra de l’instint de conservació d’allò que podia rescatar de la catàstrofe. De poc m’haurien servit si no m’hagués salvat jo.
En aquell instant vaig sentir que algú m’agafava del braç i tirava de mi cap a la vorera, i aleshores vaig saber que encara no m’havia arribat el moment. M’hi vaig quedar paralitzada mentre el taxista, que es detenia a la meua alçada, aprofitava per renyir-me i enfonsar-me una mica més en la misèria, si cabia.
Durant uns minuts vaig plorar de por i angoixa, i unes persones que no coneixia de res em van donar aigua, un mocador, i em van acompanyar a un banc que hi havia a uns metres. En acomiadar-me d’ells amb amabilitat i una volta l’alè refet, vaig continuar cap on, des d’un començament, m’enfilava: la Malva-rosa i la Patacona. Vaig pedalar per l’avinguda dels Tarongers, ja ombrívola, mirant les facultats buides des de fa setmanes d’estudiants i professors.
A l’avinguda dels Tarongers
L’avinguda dels Tarongers un diumenge a la tarda, silent, directa cap a la mar. València a l’hora de la sesta el dia de la marató. A l’avinguda, alguns corredors guarden bosses, motxilles, maletes i sabatilles als cotxes. Altres passegen, o van també en bicicleta, molts duen les bosses-motxilla de la marató penjades a l’esquena, les medalles lluentes al coll i les samarretes blaves record de la fita. Roba neta i acolorida, cossos fibrosos, prims, joves, però també homes i dones madures: quina tenacitat!
Són les hores posteriors a la marató. Estan exhaustes, però en dutxar-se i haver begut i menjat alguna cosa han recuperat el to. Molts tornen a casa, altres ho allarguen una mica més i ixen a descobrir la ciutat, ara amb més clama.
Arribe a la Patacona i des del carril bici veig corredors que hi passegen, busquen un lloc on fer un mos, on hidratar-se, prenen l’aire i el sol. És una vesprada de tardor, una tardor càlida, vint graus diu el termòmetre, però vora mar i a l’ombra, s’hi sent la fresca. Al sol és tota una altra cosa i, a mesura que baixa el daurat per les façanes, tot ho torna festiu.
Hi ha uns corredors que passegen dins de la mar. Segur que l’aigua marina els rescabala dels 42 quilòmetres amb els peus enfundats en les sabatilles. Duen els pantalons arromangats, com si estigueren treballant en un camp d’arròs de Sueca, però no, són holandesos, francesos, alemanys, americans, i italians, entre tants altres, que han vingut a recórrer els carrers assolellats d’una ciutat que, costa de creure vora mar estant, encara viu en la penombra de la tragèdia.
Tanmateix, si algú dels corredors, per un casual, hagués viscut darrerament aliè a l’actualitat informativa, pensarà tot just que aquest cap de setmana hi ha tocat cel, perquè la platja de la Patacona un diumenge de camí al capvespre, entre els reflexos de l’aigua, la suavitat de l’arena, el sol que s’esmuny i les façanes modernistes que hi han sobreviscut a l’urbanisme, sembla un paradís retrobat. Retrobat pels corredors que cada any venen a veure’l, i retrobat en un futur per tots aquells que l’han perdut i que, en molts mesos, no tindran temps, ni calma, ni esma per a passejar vora mar i reconciliar-se amb la vida, la qual, per amarga i incerta que siga, ens guarda, entre la dimissió i la marató, un bri d’esperança en una vorera on gent desconeguda i solidària ens acompanya.