Com a valencià estic radiant d’alegria: al febrer del 2024 es dispararà una mascletada a Madrid. És la promesa mútua que es feren el març passat l’alcalde de Madrid J. L. Martínez-Almeida i l’alcaldessa de València María José Català si aquesta guanyava les eleccions. I ja ho tenim tot ací. Serà un acte de pura germanor. De l’imponent attrezzo que es prepara per a l’ocasió, ja se n’han filtrat alguns detalls: encara no s’ha decidit si l’espectacle pirotècnic tindrà lloc a la plaça de Cibeles o a la de Colón —quina és la més espanyola?—, el fum de la traca serà dels colors de les banderes de les dues comunitats autònomes i, òbviament, dels de la “rojigualda”, i les falleres majors i les seues corts d’honor faran una passejadeta per carrers de Madrid. Segons l’Almeida, l’acte servirà per “estrechar relaciones”; i, segons la Català, per fer “más internacionales aún las Fallas”. Més encara?! Des que el 2016 la UNESCO va declarar les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i vaig veure plorar d’emoció l’aleshores regidor de Cultura Festiva Pere Fuset, em pensava que havíem coronat el cim. Però, en matèria de coentor, els valencians no toquem mai el fons. Pobre Fuset, ell que volia “revalencianitzar” les Falles —aquests dies, a València, es vol “revalencianitzar” tota la realitat, des d’una paradeta de bunyols fins a la mateixa llengua—, ara s’ajunten dos alcaldes amb cara de fava bullida i les espanyolitzen via AVE.
Perquè aquesta és la missió: espanyolitzar encara més la vida pública. La dreta i la ultradreta, per deslegitimar el govern de Pedro Sánchez, han donat solta a tots els professionals de l’espanyolització: des de les turbes de carrer fins a les elits que manifassegen als despatxos. Bona part del poder judicial i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, col·legis d’advocats i de registradors, les patronals i d’altres associacions d’emprenedors, la Conferència Episcopal Espanyola, un bon grapat de mitjans de comunicació, intel·lectuals i escriptors de prestigi, etc., tots s’han tornat experts en dret constitucional —en saben més que el catedràtic Carlos Flores Juberías!— i han decretat que l’amnistia als independentistes catalans rebenta Espanya i cal arromangar-se: “El que pueda hacer, que haga”, ha dit el gran espanyol professional J. M. Aznar. Com si el PSOE no fos també un partit d’espanyols professionals —què és, si no, Felipe González?—, com si el flamant govern de Pedro Sánchez no en contingués —què són, si no, els ministres Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles?—, la indústria nacional d’espanyolització ha començat a treballar a tota màquina.
Ja ho va dir Santiago Abascal en el debat d’investidura de Pedro Sánchez: Espanya és anterior i posterior al món. Espanya com a matèria diària i com a forat negre, com a alè de la Via Làctia, com a principi i com a fi: més que una pàtria, més que una nació, Espanya és una professió. Que la presidenta Ayuso li diu “fill de puta” al president Sánchez? Coses de la professió. Que la presidenta de les Corts valencianes envia a prendre pel sac a tots aquells que li toquen la rosquilla? Actes de professió. Que Vidal-Quadras —déu meu, com les gasta l’Iran!— diu, literalment, que Pedro Sánchez és “un ser diabólico”? Paraula de professional. Que el PP valencià fa un espot publicitari —diguem-ho així— assenyalant els diputats valencians que al Congrés han votat a favor de l’amnistia? Misèries de la professió. Que, si cal, renunciarem a la condonació del deute valencià, o a ajudes al cinema, o a qualsevol subvenció europea, perquè els catalans hi han posat el seu nas judeomaçònic? És clar, primer la professió!
Joan Fuster, en una anotació del seu diari de 1952, ironitzava sobre un escrit d’Unamuno en què aquest es definia com a “espanyol professional”. Fuster, que va valorar com pocs el rector de Salamanca —Fuster és més fructíferament unamunià que molts espanyols professionals—, va detectar molt bé les eines de professional que Unamuno «i els altres» van llegar a la nació espanyola. D’aleshores ençà, Espanya és un brollador de professionals de l’espanyolitat, uns professionals que exerceixen la professió al primer tro d’avís. Semblen ninots de Falla adotzenats, semblen falleres i fallers cursis desfilant i saludant amb la maneta, però el soroll secular de les seues mascletades ens impedeix saber si encara hi ha música en l’univers.