La fe en Madrid

Els valencianistes —Compromís i tots els seus noms— també s’han cregut Madrid. És un amor o feblesa comprensibles. El poder, l’atracció i l’autoritat de Madrid és de pater familias. Madrid fagocita les raons dels altres, el sentit històric d’un camí distint al seu, els principis de la nostra supervivència. Madrid és més que Roma. Ja ho diu el periodista Miquel Alberola a Cròniques des de Madrid. Un periodista a la cort (Drassana): “Madrid ja és simplement el punt on Déu va clavar l’agulla del compàs per a traçar la circumferència del món. La gravetat ací és tan intensa que la poma hauria esclafat a Newton.” Tot valencianista s’hauria de llegir aquest llibre perquè, a part que és periodisme de qualitat —la literatura d’Alberola és tan rica com la dels seus admirats Pla i Azorín—, ens il·lustra molt bé sobre com es cuina el poder a la capital d’Espanya.

Des que fa uns anys va assolir representació al Congrés espanyol —una fita sens dubte històrica—, el valencianisme ha volgut fer el paper més vistent de l’auca dels nacionalismes perifèrics: és a dir, el del peix al cove. Açò té lògica: a Madrid cal anar a reivindicar els nostres drets, a exigir els compromisos de l’Estat amb l’autonomia valenciana, a defensar els interessos valencians sense els quals no reeixirem com a societat, com ara un nou sistema de finançament o una política d’infraestructures eficaç, entre altres coses. Com que, de peix, n’hi ha hagut poc, i com que el nostre cove té massa forats, no podem dir que la pesca ha estat positiva. Però la voluntat dels diputats valencianistes, i en concret de Joan Baldoví, per visibilitzar el “problema valencià” a Madrid és inqüestionable.

Ara bé, els valencianistes, simbòlicament, han anat més enllà: han fet de Madrid una part més de l’imaginari valencianista. Fa la sensació que conceben Madrid no com un lloc de pas per enfortir el País Valencià, sinó com una estació d’arribada, com l’escenari glamurós on s’ha d’ostentar el poder. La prova no n’és tan sols la seua política d’aliances —l’operació Sumar— sinó també els lligams de complicitat i simpatia que han teixit amb les esquerres madrilenyes i que, per contra, s’han negat a teixir amb les esquerres catalanes —i no em referisc només als independentistes. Els valencianistes, a més, hi han practicat un “sobiranisme” de baixa intensitat, bonhomiós, sempre pactista i sempre lleial a Espanya. El missatge és clar: nosaltres no som rupturistes, no som com els independentistes catalans; nosaltres procurem pel bé general de tots els espanyols. El valencianisme polític ha volgut demostrar la seua fe en Espanya i li ha dit a Madrid que no patira. I Madrid no ha patit gens.

Miquel Alberola, en Cròniques des de Madrid, relata un episodi que exemplifica molt bé la tan bona com estèril voluntat dels valencianistes. En el primer intent de pacte entre Podemos i el PSOE, un intent fallit, Joan Baldoví ofereix trenta propostes per arribar a una entesa, però “Iglesias arruïna l’expectativa, després que els socialistes n’accepten 27. (...) Diu que és una decisió que pren després de parlar amb Mónica Oltra, la seua interlocutora, la qual, per contra, desacredita la proposició del seu soci de coalició. Baldoví queda fora de joc.” ¿No se n’han adonat, encara, que sovint es troben fora de joc? Jo crec que alguns valencianistes no han entès del tot com funciona el poder a Madrid. Quan viatgem a Madrid, hem d’omplir la maleta de mala llet, de cinisme, de material de xantatge. A Madrid la moral és mínima, secundària, prescindible. Madrid només reconeix el llenguatge de la força. Si la poma de Madrid ens cau al damunt, si ens esclafa, l’últim que hauríem de pensar és que la fe mou muntanyes.