Ho deia fa poc l’expresident del Tribunal Constitucional Pasqual Sala en un acte en defensa del Dret Civil valencià: la reivindicació d’aquest dret és “històrica i justa” i, a més, incloure’l dins de la reforma de la Constitució no suposa cap “significació política”. Conscientment o no, el senyor Sala ens situa en el centre roent del problema valencià: els valencians tenim dret a canviar coses, a ser particulars dins l’Estat espanyol, sempre que no pretenguem “significació política”. Com si els valencians no fóssem aptes per a la política de debò. Com si Aristòtil, en la seua definició del ser humà com a “animal polític”, ens hi hagués descartat ves a saber per què. Com a societat —i tant fa si ens considerem nació, poble o comunitat incolora— no se m’ocorre cap situació més denigrant que la condemna a la nul·litat o la neutralitat polítiques.
Tothom sap que la irrellevància dels valencians és secular dins la història d’Espanya. Ara bé, al llarg dels últims més de quaranta anys de democràcia, la intranscendència valenciana s’ha normalitzat tot concretant-se en forma de llei, d’acció política i de costums o hàbits. Si jo hagués d’elaborar una llista dels trets més definidors de l’“Espanya de les autonomies” no dubtaria a posar-hi la insignificança política dels valencians. Espanya separa dins de si mateixa els déus i els dimonis, els dòcils i els rebecs, però tots suquen dins de la cassola. Menys els valencians, que sembla que hem renunciat a sucar-hi.
Això s’ha evidenciat sobretot en la relació que, des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia, han mantingut els governs de la Generalitat amb els governs centrals. Una relació caracteritzada per una lògica tan clara com perversa. Fins un xiquet la pot entendre: quan ha governat el mateix partit a Madrid i a València, aquest fa la viu-viu o es relaxa a l’hora de fer complir drets i justícies; quan els partits hi han estat distints, de seguida s’activa una mena de victimisme —més banal que sentit— que impregna tota la praxi política. O acatament tranquil o ploricó. I heus ací que qüestions primordials per al País Valencià com el finançament, la política hídrica o agrària, la d’infraestructures o el Corredor Mediterrani, han estat un motiu per a no fer res quan s’ha pogut fer alguna cosa i per a voler volar quan no es tenen ni ales. Ho hem vist últimament en els pressupostos aprovats pel govern de Mazón: ¿algú es creu, de veritat, que el xoc entre les previsions del govern valencià sobre la base d’un dèficit del 0,3% i el límit del 0,1% que imposa Madrid respon a errors de càlcul o incompetència en matemàtiques?
L’únic agent que, històricament, ha volgut trencar aquesta “perversió” ha estat el valencianisme polític. Però els seus representants actuals estan més preocupats per certes “poltrones” menors, per seguir tacticismes aliens als interessos valencians, que no per explicitar la seua diferència com a moviment polític, la qual cosa té un valor simbòlic a voltes més potent que els en teoria “fets aconseguits”. La dissolució, dilució o esvaïment de Compromís dins de Sumar —que els spin doctors de Compromís ajuden a trobar l’expressió justa a aquest pobre votant seu— no fa sinó reforçar la insignificança política dels valencians. I ja poden cridar tant com vulguen en contra de l’ampliació del port de València o, fins i tot, fer carambola i que el Parlament espanyol tinga en compte el Dret Civil valencià: o Compromís demostra radicalment que el País Valencià és un subjecte polític major d’edat o es convertirà en un adornament provisional de la lògica eixorca de PP-PSOE i els seus aliats nacionals.
Josep Pla, en l’homenot que va dedicar a Enric Prat de la Riba, en lloa l’obra política amb aquesta frase: “La Mancomunitat tingué un esperit”. Si hi ha “esperit”, el “cos” —per més esquifit que siga— es posa en marxa. Ja sabem que el “cos” de l’autonomia valenciana —aquest nostre Estatut tan xicotet— no té massa muscular, però és la manca d’“esperit” allò que ens desnodreix. O tenim voluntat de “significar políticament” o —com a país, regió o cantó paisatgístic— estem condemnats a la ignomínia.