Joan Cerveró, de bracet de la ultradreta

El fet és ben conegut: l’1 de maig del 1945, Ràdio Berlín anuncia la mort de Hitler mentre, de fons, sona l’adagio de la Setena Simfonia de Bruckner —per a mi una de les peces musicals més belles de la història. Quan fa uns anys, al Palau de la Música de València, escoltava en directe aquest adagio, en el moment en què em trobava immers en la profunditat de l’obra, dins la seua “mística”, vaig recordar la passió que Hitler i els nazis havien sentit per Bruckner. I un calfred em va recórrer l’espinada. Coneixent les atrocitats de l’Holocaust, si una màquina del temps em traslladava al maig del 1945 i em permetia d’escoltar la retransmissió de Ràdio Berlín, ¿com m’afectaria en aquesta situació la grandesa artística de Bruckner? ¿Em suggeriria, així com avui, una mena de pietat pel ser humà en general, encara que la música sonés en honor del ser sanguinari més famós de la història? La música, l’Art, ¿és tan superior, és tan neutral políticament, que està per damunt de totes les circumstàncies? La resposta no pot ser sinó ambigua: la música en si, sí; la seua recepció, o el context de la seua execució, mai.

Per això m’ha sorprès que el nou director adjunt de l’Institut Valencià de Cultura, el músic Joan Cerveró, haja assumit tan acríticament i tan ràpidament el sofisma estrella del govern de PP-Vox i de la ultradreta occidental: l’existència d’una cultura “blanca”, “neutra”, despolititzada, sense ideologia. Cerveró ha sigut clar en la seua declaració d’intencions: en l’àmbit de les seues competències només es parlarà de música, una “música plural, sense ideologies”, que “represente tota la societat valenciana, i no només una part” —com sembla que passava durant els governs del Botànic—, que únicament tinga en compte la qualitat, la “funció estètica”, i que no prioritze la música “comercial” en valencià. “No fem política, tan sols fem música”, ha dit sense despentinar-se Joan Cerveró (Culturplaza, 15-III). Com que el periodista i novel·lista Xavier Aliaga ha escrit un eloqüent article que desmunta l’argumentació tramposa de Cerveró (El Temps de les Arts, 21-III), hi remetré sense dilació el lector. Tan sols insistiré en una idea molt sabuda, ja molt estudiada:

La cultura —l’alta cultura— no preserva de la vilesa: els individus més cultes són capaços de cometre els crims més atroços —i a voltes ho fan ben a gust i en nom de la mateixa Cultura. Els nazis, per exemple, van saber acostar-se a les ciències i a les lletres i interpretar-les en favor de la seua ideologia totalitària.

Durant els anys que Joan Cerveró va dirigir el Grup Instrumental de València, uns anys venturosos (el 2005 el Grup va ser guardonat amb el Premi Nacional de Música), vaig assistir a més d’un dels seus concerts. Com que soc un ignorant en música contemporània, l’experimentació del Grup Instrumental em va ajudar a apreciar-la (i ara puc gaudir dels nostres Carles Santos i J. M. Mestres Quadreny, entre altres compositors). Aquests concerts, però, em plantejaven sempre la mateixa qüestió: una música en aparença tan racional, tan allunyada dels sentiments, ¿pot ser polititzada com les músiques més religioses o metafísiques com ara la de Bruckner? Mentre veia Joan Cerveró dirigint amb la batuta, pensava que no; però després, a casa, reflexionant-hi, no en tenia cap dubte: el so més nimi i insuls de l’orbe, o la música que el mateix Pitàgores deia que feien els cossos celestes, pot formar part de la més digna o la més indigna agitprop.

Anton Bruckner va morir el 1896. No pogué veure, doncs, com el règim nazi glorificava la seua música, el mateix règim que prohibia la música —tan gran com la seua— del seu amic i admirador i jueu Gustav Mahler. No sabem què n’hauria pensat. Per contra, el mestre Joan Cerveró és viu i posseeix arbitri i alta cultura. El mestre Joan Cerveró ha decidit col·laborar amb la ultradreta més infame que ha governat al País Valencià des de la instauració de la democràcia. Hi té tot el dret del món: cadascú és lliure d’anar de bracet amb qui vulga. Però, com diu Xavier Aliaga en el seu article: “No cal insultar la intel·ligència de ningú”.