Llibres, diaris, revistes: tot això és per a la vida

Deia Eugeni d’Ors en una de les seues gloses —crec que del 1908— que hi havia pocs plaers intel·lectuals com aquest: en el llit, convalescent, quan el cos ja sap que ha vençut la malaltia, escampar damunt el cobertor revistes, diaris, llibres, uns missatgers que li portaven les “palpitacions del Temps”, que el connectaven a Europa i al món. Més d’un segle després, jo encara li done la raó a Xènius, i sense necessitat de convalescència. Davant de mi tinc, ara mateix, els últims números de Lletraferit, de Mètode, de L’Espill, de L’Avenç —que per fortuna torna a la palestra. Us en recomane vivament la subscripció. Hi ha més revistes interessants al nostre país, és clar —que cada u trie en el seu jardí—, però jo, amb aquestes, em sent molt acompanyat, enmig d’una calidesa existencial, viatjant per les belleses que és capaç d’inventar el ser humà. Són revistes, si ens hi fixem bé, fetes des de perspectives i interessos diversos, amb matisos ideològics discrepants. I aquesta és la grandesa: la cultura no és neutra —com ara tant proclama la nostra dreta i ultradreta, i que més d’un progre s’ha cregut i es creu. La cultura és el nervi de la política. La cultura és entrar en el camp del pensament per on ens plau, però amb l’ètica ben temprada. La cultura és pluralitat de mirades honestes que se sotmeten a l’arbitri.

D’aquestes revistes, a més del seu contingut enriquidor, hi ha una cosa que admire molt: la gent que les fa, aquells que les pensen, que les redacten, aquells que s’hi plantegen camins d’hegemonia. Quantes hores de treball han dedicat a l’escriptura, a l’organització, a l’exposició d’un text? Pregunteu-li a Vicent Olmos, per exemple, quantes hores, al llarg de la seua vida, ha esmerçat en la revista Afers (que prompte arribarà al número 100 i que potser abaixarà veles): no us contestarà, es quedarà mut, però jo us assegure que si les haguera cobrades seria ric, molt ric, més que un navilier. I ara pregunte: ¿aquesta gent ha de ser menyspreada per la societat, arraconada pels mitjans de comunicació, ignorada per les mentalitats hegemòniques, mal pagada dins del nostre model productiu, insultada pel poder polític? ¿Es pot assolir una societat més o menys culta, de debò democràtica, sense acostar-se al caliu que desprenen aquests manobres de la cultura, que són creadors, uns creadors que es desviuen per treballar el llenguatge? ¿No és el llenguatge treballat, repensat, estimat, allò que més ens pot preservar dels vents totalitaris de la nostra època?

Escric açò una vesprada de desembre. S’acaba un 2023 gens grat. Però en el capvespre sura un aire dolçament hivernal: fa un fred d’hivern antic, el fred de la passió, el fred que invita a recollir-se a casa i, alhora, a passejar la ciutat, els seus carrers, els seus cafès —que com diu George Steiner, i ho recalca Antoni Martí, defineixen Europa, un dels cors de la civilització. Ara mateix, al centre de València, i en les entranyes de moltes ciutats, hi ha multituds serpentejant amb el desig als ulls, consumint les llums i les ombres dels esperits nadalencs. Quanta gent hi estarà comprant un llibre, un diari, una revista? Quanta hi anirà a un teatre o a un cinema que no siguen insulsos, quanta visitarà aquells espais d’art que ens omplin de veritat, no les paròdies frívoles del nostre temps?

Jo soc a casa, envoltat de revistes, de diaris, a punt de llegir un poema de Philip Larkin (l’atrabiliari Larkin traduït per Marcel Riera per a Quaderns Crema). El meu fill menut dibuixa els seus superherois de Marvel. La meua filla assaja, en el violí, l’Himne de l’alegria. La meua companya es desespera corregint exàmens —¿què sabran, els funcionaris de PISA, de fins on arriba la incultura? En aquesta atmosfera no puc sentir el fred. No m’arriba el fred punyent de la intempèrie. Perquè la cultura m’abriga com una mare. Però em fa vergonya escriure açò. Em fa vergonya compartir aquesta escena d’alegria íntima, potser ridícula, potser mel·líflua. M’avergonyisc d’aquesta “felicitat” de persona que no pateix per la supervivència. Mentre a Gaza la destrucció mútua és genocida, mentre xiquets i xiquetes hi moren tan fàcilment com ho és per a mi obrir un llibre, mentre a Ucraïna, mentre al Iemen, mentre al Sahel... jo puc llegir: “Atrapat al bell mig d’un camp silenciós / mentre les inexplicables hores de calor van passant...” Quina poca vergonya! Però, de sobte, els colors i els dissenys de les revistes que tinc damunt la taula em parlen, a cau d’orella em diuen: és açò el que pots fer, llegir per entendre les “palpitacions del Temps”, observar abans que jutjar, treballar abans que celebrar. Perquè l’escriptura que es treballa —la cultura que no s’acomoda— és la matèria que roman, la que més dura. Dura tant com les guerres. Dura tant com l’esperança.