No passa un mes que en algun diari no es parle d’una convenció d’empresaris, d’un sopar d’emprenedors, de l’aniversari d’un parc empresarial, d’una gala d’economia autonòmica o estatal, del lliurament de guardons a empreses capdavanteres per part d’un grup mediàtic —un grup mediàtic que, sovint, és “finançat” per aquestes mateixes empreses— o de la reunió importantíssima d’una start-up o d’una entitat bancària. El món de l’empresa, el dels negocis, el dels diners és el centre de la vida social. I els mass media el situen en els llocs més visibles de la graella informativa. En general, el periodisme va com cagalló per séquia —dispenseu-me la frase— per donar notícia d’aquests actes i dels relats que generen. Un llenguatge d’empresa tediós, martellejant, que ja és històric: sense els empresaris no hi ha treball, ni societat, ni progrés, ni felicitat... Últimament, a aquest tipus d’informació, els diaris digitals hi afegeixen galeries de fotos —unes fotos fetes per bons professionals— que són més expressives que els textos perquè plasmen un quadre de costums —quant a la vestimenta, quant a la manera de relacionar-se— que retrata la nostra època. I el que hi veiem és clar: l’ostentació d’un modus vivendi, el glamur d’uns happy few, d’una beautiful people. Una beautiful people que, a Espanya, ja té història i arranca dels anys 90 del segle XX.
Un llibre que explica molt bé d’on ve la beautiful people espanyola és Ibex 35. Una historia herética del poder en España, de Rubén Juste (Capitán Swing, 2017), que fa un recorregut per les connexions entre el poder polític i l’econòmic des de l’inici de la democràcia fins avui dia. Arran de les privatitzacions d’empreses durant els governs de Felipe González (que seguiren un ritme elevat entre el 1983 i el 1996) naix una nova elit que, entroncant amb l’estructura econòmica del franquisme, equipara el progressisme amb l’èxit capitalista. Rubén Juste posa com a tret de sortida d’aquest procés la inauguració de l’Ibex 35 el 1992 —l’any de les Olimpíades de Barcelona i de l’Expo de Sevilla. Són els temps del ministre Carlos Solchaga —que va saber vendre l’eslògan que a Espanya era fàcil fer-se ric—, de Miguel Boyer i Isabel Presley, de Rumasa, de Mario Conde, d’un PSOE exultant que, alhora que feia entrar Espanya en la Comunitat Europea, obria de bat a bat les portes al capital estranger. Les elits econòmiques i socials que s’apuntalen aleshores han fluït i s’han solapat —amb les incorporacions dels seus descendents i amb les caigudes en desgràcia d’algunes estrelles— per tots els governs: González-Aznar-Zapatero-Rajoy-Sánchez. I han travessat indemnes —parlant en general com a grup hegemònic— totes les crisis.
La virtut del llibre de Juste no és només l’exhaustiva informació que recopila i analitza sinó, sobretot, el que ens fa pensar. Perquè durant els més de trenta anys en què s’ha consolidat aquesta hegemonia social ha tingut lloc, de manera paral·lela i sigil·losa, el que per a mi és una de les característiques més preocupants de la nostra època: l’ocultació o l’esborrament —en la vida pública— del món del treball, de les forces productives, de les classes treballadores. Ni els sindicats —cada dia més impotents i desprestigiats— han sabut traure a la llum l’anatomia del treball en què es fonamenta la societat. El braç treballador, avui dia, ja no es pot exhibir. En el segle XXI, les classes treballadores han estat expulsades dels focus mediàtics, del protagonisme de la informació, i són tractades com un apèndix de l’univers empresarial. Només cal veure quin paper de titella o comparsa és reservat per als líders sindicals en qualsevol trobada econòmica, com si foren els representants de quatre gats, com si els treballadors tan sols foren els animals de companyia en un Olimp d’empresaris.
Un familiar meu que és un alt directiu de banca, d’uns anys ençà, repeteix molt aquesta frase: “Ric és el que no treballa”. És el mantra amb què els coaches de les elits empoderen els banquers, els financers, els executius. Ells no són rics, ells són els que treballen. Ells són els que arrosseguen els estralls del treball, els que hi perden la salut, els que pateixen ansietat, depressió, etc. La invisibilització de les classes treballadores ha arribat a aquest extrem vergonyós: als treballadors no se’ls concedeix ni la realitat del patiment propi. En l’esperit del nostre temps no tan sols domina un Olimp d’empresaris, sinó que, a més a més, aquest Olimp ha comprat l’Hades. I encara hi ha qui, des de l’esquerra, se sorprèn o no entén per què bona part de les classes populars, a tot arreu, voten partits d’extrema dreta. El discurs rudimentari, expiatori i trampós de la ultradreta ha sabut fer llum en el vast camp de les ombres oblidades.