Pacifisme al País Valencià

El pacifisme no ha estat mai mort (del tot). Però ara, en les actuals circumstàncies, tendeix a reviscolar: bàsicament perquè l’acció col·lectiva per la pau es fa més necessària que mai, si no volem caure en el desastre global.

Des d’Alacant i Elx, l’inexhaurible grup ‘Tortuga’ ens informa de les despeses militars, molt per damunt del que és l’estricte ministeri de Defensa i que s’acostaria al sol·licitat 2% del PIB a Espanya. A València, l’antic Moviment d’Objectors de Consciència (MOC) reviscola i planteja, a la plaça de l’Ajuntament, fins i tot l’acollida de desertors de la guerra, siguen de qualsevol dels bàndols.

Del seu costat, el Centre Delàs d’estudis per la pau, amb arrels importants a Castelló, desenvolupa una escola pacifista al llarg de l’any, amb ancoratges a la Vall d’Uixó i València.

Cal no oblidar, per suposat, les nombroses actuacions de les institucions públiques i de moltes famílies obertes a la solidaritat i l’acollida. El ‘NO A LA GUERRA’ ha estat present i explícit en molts dels ajuntaments valencians i el Consell de la Generalitat també ha pres algunes iniciatives.

En qualsevol dels casos, allò que em sembla evident és que els recursos dedicats a la preparació de la guerra són (cada cop més) aclaparadorament superiors als dedicats a la investigació per la pau o per a la prevenció i resolució dels conflictes. És un mal símptoma, perquè les armes que es fabriquen acaben sent emprades més prompte o més tard. De manera gens innocent; malèvola. Hauríem d’invertir la tendència i no confiar, solament, en unes diplomàcies que s’han manifestat inoperants.