El primer triomf de Kamala Harris és que, després d’un primer debat amb Donald Trump, aquest ja no vulga debatre amb ella. No cal entrar en els detalls del debat, si Harris ha “vençut” Trump o si han “empatat”, si l’eufòria dels demòcrates és o no justificada, si tot forma part d’una estratègia electoral. La decisió de Trump o dels seus assessors d’evitar el cara a cara amb Harris revela la por al llenguatge, el temor davant la dialèctica, que no és vèrbola populista, que és ús intel·ligent de la llengua, de les seues estructures, de les seues metàfores més elaborades. Al segle XXI, en plena era digital i tecnològica, qui cultiva el llenguatge encara té cert poder —i ara no parle dels dots oratoris de Harris. Habitants permanents de les xarxes socials, hem perdut la consciència que som llenguatge i que aquest és l’eina més poderosa en pro de la dignitat humana. Per això els totalitarismes van contra el llenguatge des de dins del llenguatge —des de la retòrica i l’oratòria, des de les praxis discursives i, més que mai, des de la representació i la imatge. El totalitari, el feixista, o el demòcrata circumstancial, davant el llenguatge que argumenta, que el desarma, recorre a l’exabrupte, al gruny, als gestos d’una performance brusca.
Ho hem vist fa poc en la reacció desmesurada del portaveu de Vox a l’Ajuntament de València, Juan Manuel Badenas, en el ple municipal en què la representant de l’associació València Acull denunciava els missatges racistes d’una regidora de Vox. Badenas, dret com un coet a punt d’enlairar-se i cridant amb el rostre desencaixat, no va complir les mínimes condicions de respecte que requereix qualsevol àgora democràtica. Segons la premsa progressista, Badenas va perdre els papers. Potser: potser Badenas es va veure superat per la llengua que raona, que es legitima des de dins i des de fora de si mateixa, que èticament despulla la falsedat, l’argument capciós, la ignomínia. No oblidem, però, que Badenas va fer el paperot que volen els “seus”, els escarafalls del botxí que s’indigna perquè la víctima gosa plantar-li cara. Badenas sap bé —la tradició intel·lectual feixista li ho ha ensenyat— que el llenguatge complex que ens descriu i ens explica es combat amb un excés de llenguatge banal, amb un llenguatge exaltat i confusionari que ho enterboleix tot, i que es desborda i es torna acció ruda. Diguem-ne antillenguatge.
El que em sorprèn és que, des de partits i àmbits progressistes, encara no s’entenga bé la lògica dels agitadors d’ultradreta —ací i a tot arreu— i que se’ls vulga anul·lar amb les mateixes o semblants armes, és a dir, amb retòrica populista, amb la infantilització dels discursos i, al capdavall, amb el rebaixament de la política. Només cal fer una ullada a les xarxes socials dels dirigents progressistes més coneguts per veure amb quina tinta “escriuen” una realitat que hauria de ser l’alternativa. Abús del llenguatge poc treballat, de l’oralitat arrauxada, del colp d’efecte visual, exaltació de les modes, dels trending topic, visió acrítica de la tradició, etc. I poc o gens d’espai per a la cultura de fons, per a la ciència, per al pensament, per a la literatura que va més enllà de l’entreteniment. Si fos pels llibres que diuen llegir els polítics que votem ja faria molts anys que les editorials no existirien. Ras i curt: davant l’antillenguatge carca, hi ha l’antillenguatge progre, el del bon rotllo, el de la bonhomia universal, perquè nosaltres som els “guapos”, gent de somriure i abraçada.
“I hate Taylor Swift!”, ha dit Donald Trump després que la cantant donés suport públicament a Kamala Harris. Els demòcrates deuen haver-se fregat les mans, tant per l’opció política de la mediàtica Swift com per la resposta infantil, de xiquet malcriat, de Trump. “Jo t’odie, jo no t’ajunte”. Aquesta és, en efecte, la llengua dels infants, dels estúpids, dels immadurs, dels qui sempre ploriquegen i estimen o odien en funció de l’ego propi: l’antillenguatge més elemental. Però Trump ha parlat per als “seus”, així com Taylor Swift canta i balla per als “seus”. Després del segon intent d’assassinat a Trump —gasolina fresca per al seu antillenguatge— Kamala Harris haurà d’explicar-se molt bé, haurà d’explicar amb veu clara i per a tothom com veu la realitat. Amb la popularíssima i revoltosa Taylor Swift no en tindrà prou per a guanyar les eleccions.