Punim o no punim?

Encara recorde quan “acabaeta” d'arribar a Madrid buscant projectes professionals, la selecció espanyola guanyava el mundial de futbol, i el cas Gürtel esclatava als mitjans. “La roja” i el amiguito del alma del president de la Generalitat el senyor Camps, Francisco Correa, confluïen en els mateixos espais informatius. El triomf que suposava guanyar la copa suavitzava així els efectes nocius de les corrupteles polítiques.

Recorde perfectament el sentiment de vergonya, quan durant anys allà a la capital de l’estat em preguntaven d’on era. Quan responia, de València, els riures i comentaris referents a la “nostra” corrupció confirmava el desprestigi i la deshonra a la qual ens enfrontàvem com a poble. Aquella humiliant etiqueta la vaig arrossegar durant molt de temps ( no crec ser l'única ) La corrupció política havia infectat les institucions, al mateix temps els protagonistes de l’abús, es passejaven a les portes TSJ amb supèrbia, fent tota una exhibició de victimisme.

La història de la corrupció al Partit Popular està plena de casos que han sacsejat la política espanyola al llarg de les dècades. Naseiro, Gürtel, Púnica, Targetes black… Actualment, un dels últims casos que ha tornat a posar el PP en el punt de mira és la condemna a Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana i exministre durant el govern d'Aznar. Zaplana ha estat condemnat pel cas Erial, una trama relacionada amb concessions públiques a canvi de comissions il·legals. Cal aclarir, que el nostre actual president Mazón (PP) era, en aquell moment, director general de les ITV, empresa beneficiaria de contractes facilitats pel seu amic, ara condemnat.

Aquest cas és un exemple del llegat de corrupció que ha marcat la trajectòria del PP i també, malauradament, la història política del nostre poble. I amb tot aquest sentiment de vergonya renovat em pregunte; per què els partits amb casos de corrupció guanyen eleccions? Verdaderament, és una de les grans preguntes que em naix davant d’aquestos escàndols. Tanmateix, és paradoxal que tot i l’allau de casos de corrupció, el PP continue guanyant eleccions en moltes comunitats autònomes de l’estat espanyol, i que al País Valencià haja recuperat la presidència de la Generalitat. Després de huit anys d’un govern del botànic que s’ha definit per tornar a posar en marxa polítiques socials i mediambientals, situant-se al capdavant de moltes altres comunitats autònomes, i recuperant la situació econòmica.

Quan em pregunte quins poden ser els motius pense en la importància de la comunicació en la societat mediàtica en la que vivim hui en dia. La confecció del relat públic amb el control dels mitjans de comunicació, juntament amb unes bones campanyes de màrqueting, fan que tot plegat, es minimitze l’impacte dels escàndols entre els seus votants.

Tot i això, l’opinió pública revela una complexa combinació de polarització política, desconfiança en el sistema jurídic i prioritats divergents entre els votants. A més, els populars son especialistes en mostrar una imatge triomfalista en els pitjors moments. Un èxit efímer enfortit amb discursos demagògics. Així doncs, els adeptes prioritzen la gestió econòmica i social per damunt dels judicis ètics o morals.

No obstant això, en el cas d’Eduardo Zaplana, malgrat la lentitud del sistema judicial, demostra que és capaç de condemnar polítics corruptes. Però la qüestió de fons és si aquestes condemnes són suficients per a canviar les conductes dels partits polítics i dels seus votants. En efecte, és un repte significatiu davant aquest fenomen. Les institucions públiques han de ser capaces de superar-se, aportant

regeneració democràtica, transparència i responsabilitat política. En una situació en què els escàndols pareixen tindre un baix impacte en els resultats electorals. Sembla que a la nostra societat actual ja no li fa falta guanyar una altre mundial de futbol. Però la realitat és tan líquida que en qualsevol moment el canvi és possible.