Uns metges amb moltes fronteres

Al meu poble, a Catarroja, ja ha arribat la moda. Perquè, d’uns anys ençà, ja és una moda, una moda feixistoide, és clar. Em referisc al metge del centre de salut que es nega a atendre’t si li parles en valencià. Sovint són metges vinguts de fora, de l’altra banda de l’Atlàntic o d’una altra ribera del Mediterrani, però també n’hi ha de valencians de tota la vida, o espanyols de tota i per a tota la vida, als quals els trempa seguir la moda. En el cas de Catarroja, a més, a la moda s’hi ha apuntat la coordinadora del centre de salut. Situem-nos: una dona arriba a Urgències i li parla en valencià a la metgessa que hi és en aquell moment; aquesta metgessa, amb males maneres, li diu que li parle en castellà; però la pacient li diu que no, que, si no l’entén, que vinga un altre metge; però qui hi va és la coordinadora del centre, la capitana que ha de donar exemple, la qual, passant-se el dret de la pacient per l’estetoscopi, li diu que no no no, que ha de parlar en castellà si vol ser atesa. És obvi que aquesta coordinadora, metgessa del poble de tota la vida i valencianoparlant —ai, com ens coneixem als pobles!—, està ara molt contenta amb el govern valencià de PP-Vox, i per això demostra la seua alegria fent honor a la moda de silenciar els valencianoparlants.

Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana i associacions en defensa del valencià com ara L’Ullal, a més de gent del poble i alguns càrrecs de Compromís —gràcies!—, han fet una concentració en el Centre de Salut de Catarroja per protestar. Però encara no sabem quina és la reacció —si n’hi ha hagut— dels responsables d’aquest centre. M’imagine que l’alcaldessa de Catarroja, la socialista Lorena Silvent, una dona sensible al valencià —encara que el seu partit, durant els anys feliços del Botànic, es va negar a aprovar el requisit lingüístic per a la sanitat pública— deu estar escandalitzada. Jo li demanaria que, tot i que no té competències per a obligar la metge coordinadora a ser decent, li faça entendre que les coses de casa es poden fer d’una altra manera: bonament, sensiblement, amb un mínim de cultura democràtica i sense cagar-se en el jurament hipocràtic. Perquè si les autoritats de Catarroja se’n desentenen, d’aquestes actituds cavernícoles, si no lluiten per conservar al poble una atmosfera de respecte pels drets humans, alguns pensarem que no val la pena votar. Si els governs progressistes practiquen el mateix circ que els governs dretans —en festes religioses, en Falles, en Moros i Cristians i en d’altres traques i matraques— però no donen una miqueta més de pa i de millor qualitat, que Roma creme. I Roma ja està en mans de massa piròmans.

Al llarg de la meua vida, que ja arrossega més de mig segle, al Centre de Salut de Catarroja he tingut metges i metgesses de capçalera extraordinaris, valencianoparlants i castellanoparlants, de dretes i d’esquerres, uns grans professionals que m’han salvat de patir col·lapses de salut greus i, sobretot, que m’han fet sentir com a casa, que és on era. Tots i totes semblaven haver-se inoculat aquella part del jurament hipocràtic clàssic que diu: “Quan entre en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionalment faltes injurioses...” Però els temps han canviat. A diferència de la tan lloable oenagé Metges sense Fronteres, als centres de salut valencians comencen a grunyir —i ja són més que anecdòtics— metges amb moltes fronteres. Unes fronteres que no són de lloc, no són de procedència geogràfica (per més que als valencianoparlants ens vulguen llançar al damunt, com una allau, totes les emigracions del món), sinó de mentalitat, d’una mentalitat tristament globalitzada, una “ètica” reduccionista que campa pertot arreu: l’estretíssima i fanatitzada visió de qui considera l’altre —en la salut i en la malaltia— un enemic ideològic que cal abatre i, per tant, com més dèbil estiga millor.