El País Valencià als ulls d’Europa

Després dels anys de nefasta gestió de la Generalitat Valenciana a mans del Partit Popular, és freqüent que, com a valencianes i valencians, ens preguntem quina imatge deuen tindre de nosaltres més enllà del nostre territori. Què es deu pensar de nosaltres enllà de les nostres fronteres autonòmiques, no només a altres territoris de l’Estat, sinó també quina imatge podem haver projectat a Europa. Tal vegada, toca ja fer-se la pregunta de si aquesta projecció ha canviat amb el govern del Botànic.   

Els anys dels despropòsit, el saqueig de les arques públiques i les barbaritats institucionals sense dubte van provocar una impressió arreu de la Unió; no només en allò referent a què coneixia de nosaltres la ciutadania europea, sinó també les pròpies institucions comunitàries. Exemples dels disbarats n’han sobrat, des de l’aeroport sense avions de Castelló fins uns estudis de cinema pagats amb subvencions il·legals, passant per ajudes irregulars a clubs de futbol, grans premis de Fórmula 1 fracassats, dades de dèficit públic falsejades i, fins i tot, un informe demolidor sobre l’urbanisme depredador instal·lat i promogut pels pintorescos governants locals: el famós Informe Auken de l’Eurocambra. Europeus d’a peu i també institucions continentals van descobrir en pocs anys que a aquest país hi havia alguna cosa més que les platges i la paella: com tantes i tants ciutadans del País Valencià, es van trobar de nassos amb una realitat marcada per una gestió pública infame, corrupta i malbaratadora dels recursos públics, els propis i també els europeus.

El nou govern que va eixir de les urnes el 2015 tenia per davant molta feina i, com ha reconegut en diverses ocasions el propi president Ximo Puig, havia de recobrar la confiança de les institucions europees. I mentre anaven caient les sancions per diversos casos de fosques maniobres amb els fons que venien d’Europa, el Consell intentava reimpulsar la seua projecció davant les institucions comunitàries adquirint major protagonisme al Comité de les Regions de la UE o reforçant l’oficina de la Generalitat a Brussel·les.

Així, tornem a la pregunta: ¿S’ha aconseguit rehabilitar la imatge pública del País Valencià a Europa? Doncs, malgrat les intencions inicials i les promeses, hem de dir que no.

Perquè encara hi ha massa factors que ens situen a la cua d’Europa i sobre els quals l’acció del Consell ha estat nul·la o molt esquifida. Estem encara a anys llum del compliment de les polítiques mediambientals europees. El govern valencià no ha estat capaç en tres anys de pràcticament moure fitxa en qüestions tan bàsiques com la lluita efectiva contra el canvi climàtic, al sistema de tractament dels residus, passant per la protecció de les àrees naturals protegides, les polítiques energètiques o les mesures per eliminar la contaminació atmosfèrica.

En matèria social tampoc pot constatar-se cap avanç important, i menys ara que acabem de conèixer que Brussel·les fins i tot ha rebutjat l’informe del Consell sobre l’execució dels recursos del Fons Social Europeu per al País Valencià, en trobar-lo ‘inacceptable’. Un informe que, a més, recull a la meitat del període del programa només un 10% dels fons han estat invertits. Costa de creure que un govern que tantes vegades denuncia (amb tota la raó) el deficient finançament que hem de patir les valencianes i els valencians, no siga capaç d’invertir en ocupació, en formació ni en inclusió social més que una mínima part dels diners que Europa ja ens ha concedit.

Per acabar: el Parlament Europeu té una Comissió de Peticions, on pot adreçar-se directament tota la ciutadania de la UE per plantejar les seues demandes, trucant a la porta de Brussel·les quan ja s’han cansat de rebre portades de les seues autoritats locals. L’Estat espanyol és el que major nombre de peticions registra; i entre els territoris autonòmics d’origen, sí, és des del País Valencià d’on arriben un grandíssim volum d’aquestes peticions. Només en els darrers temps, hem tingut a Brussel·les als professors associats de la Universitat de València, a veïns d’Oriola reclamant que no s’urbanitze l’última platja verge del municipi, a les Kellys clamant contra les deficients condicions laborals del sector hostaler, a ecologistes d’Alcoi intentant aturar una operació urbanística que amenaça la Font Roja i l’aqüífer local, a veïns d’Elda demanant el tancament definitiu d’un abocador sense llicències, a habitants de l’interior de Castelló que s’oposen a que una línia de Molt Alta Tensió travesse zones habitades i àrees naturals, a col·lectius de dependents a qui no se’ls acaba de resoldre la seua desesperada situació...

Què pot pensar, doncs, la institució europea respecte al País Valencià? Que algunes coses han canviat, però massa continuen igual.