Primàries: ¿Necessitat o ocurrència?

Les últimes setmanes han escenificat clarament les avantatges de les eleccions primàries per a la tria de candidats en certs contextos. Especialment amb l'èxit de participació de les eleccions primàries al PSOE valencià, que ha sigut percebuda com una mostra d'apertura del partit i una encertada aposta de Ximo Puig amb gran cobertura mediàtica. Però l'alegria no va durar molt en Blanqueries. La confecció de la candidatura europea amb la imposició per Rubalcaba de Inmaculada Rodríguez Piñero com a “quota valenciana” ha baixat els ànims dels socialistes valencians. I vet ací el contrast: l'èxit de les primàries davant les llistes confeccionades pel líder en base a criteris poc transparents. Hui hem conegut que vora un 40% del cens de Compromís ja ha votat de forma on-line en les eleccions primàries per a unes eleccions de tercer ordre, com són les europees.

Però, fins i tot en este context, he sentit algunes opinions que mantenen que allò de fer primàries és un viatge massa arriscat que sorgeix de l’ocurrència d’uns pocs més que d’una necessitat dels partits o una demanda social. Més encara, quan estes primàries són a la totalitat de la llista electoral i generen un esforç orgànic per a definir-les, aquest corrent d’opinió situa les primàries com un caprici que va en detriment de la política “real”.

Jo, com podreu imaginar, no estic d’acord amb estos arguments. Entenc les raons d’aquells que no veuen en les primàries la solució a alguns problemes de la selecció d’elits. Fins i tot podria estar parcialment d’acord, ja que segons com es dissenyen les primàries estes poden permetre la descentralització del poder polític i la selecció de polítics més pròxims i faeners, o tot el contrari (fa poc vaig escriure sobre això). El que no puc compartir és l’argument que manté que les primàries no paguen la pena, perquè realment ningú les vol ni són necessàries.

Intentaré explicar perquè no puc estar d’acord amb eixe argument, i perquè crec que l’elecció per primàries de totes les candidatures a totes les eleccions és un pas necessari, positiu i que paga la pena coste l’esforç orgànic que coste.

1) Els partits polítics no generen confiança i són vistos com un problema.

El primer argument el centraré en la percepció ciutadana sobre els partits polítics. Els partits, fonamentals en qualsevol sistema democràtic (fins que em demostren el contrari), no generen confiança en la ciutadania. Esta tendència s’ha vist accentuada en els últims anys, amb la constatació de que els partits que han governat no han pogut aportar solucions a les necessitats de la societat, i han permés que, entre les seues files i institucions, quallaren comportament poc ètics o –directament- corruptes.

Com es pot observar, actualment una gran majoria social desconfia dels partits polítics. En concret, un 73,80% de la ciutadania utilitza un 0, 1, 2 o 3 com a expressió numèrica de la seua confiança cap a les formacions polítiques, mentres que només un 2,10% ho fa amb els valors més alts de l'escala (7, 8, 9 i 10).

Potser algú diga que la culpa és de CIS per preguntar específicament per açò. Si ho preferiu, ens podem fixar en les preocupacions de la ciutadania. Reiteradament en els baròmetres del CIS, els polítics i els partits se situen com un dels principals problemes de forma constant, només superats per l’atur, la corrupció i problemes d’índole econòmica.

Per tant, alguna cosa passa amb els partits que allunya i preocupa a la ciutadania.

2) La ciutadania vol participar de la tria de candidatures.

Part d’eixa cosa que li passa als partits és que no trien els millors polítics per a les seues llistes. Els processos de selecció de càrrecs públics en els partits tradicionals són opacs a la vista de la ciutadania, i normalment no aconsegueixen atraure el talent sinó tot el contrari.

Per això quan es pregunta obertament a la ciutadania qui hauria de tindre la última paraula en la tria de candidats i candidates, la gran majoria aposta per un sistema de primàries on predomina l’opció de primàries obertes a la ciutadania.

Només un 14% de la ciutadania opinava en 2009 que han de ser els òrgans interns dels partits els que decidisquen sobre la selecció dels candidats i candidates. Podem intuir que aquesta xifra serà encara més minsa en l’actualitat, ja que és precisament des de 2009 que s’ha accentuat la desconfiança cap els partits polítics, com hem vist.

Per tant, la ciutadania demana majoritàriament que en la tria de candidatures intervinga i decidisca algú més que els òrgans de partits, que és la fórmula triada tradicionalment per les formacions polítiques. I majoritàriament volen que esta decisió siga oberta a la ciutadania, i no només a afiliats o simpatitzants.

Això no vol dir que després les primàries siguen un èxit de participació (això depèn de molts altres factors), però el que confirma és que certament existeix en la ciutadania la sensació que els partits han d’obrir les seues decisions a la societat.

Una vegada certificat que existeix una demanda ciutadana clara, caldria reflexionar sobre si les primàries són realment necessàries.

3) Necessitem uns representants més pròxims, faeners i decisius.

Una de les fonts d’ineficiència del sistema electoral espanyol és que este incentiva que els representants estiguen més pendents del seu partit que dels seus representats. Mantindre –o no- el lloc en les llistes no depèn de la faena realitzada sinó de la lleialtat al líder que en el seu moment determine qui va o no en llistes.

Només amb un sistema electoral tan tancat es pot explicar que, per exemple, més de la meitat dels diputats de Les Corts valencianes hagen presentat (únicament) una (sí, tan sols una) iniciativa parlamentària en vora 3 anys de legislatura (!!!).

Si la decisió depèn únicament de portar-se bé de cara al líder de torn, no només no s’incentiva un major nivell de treball sinó que s’allunya els representants de la ciutadania: els elegits no es preocupen per les necessitats de la ciutadania i responen únicament als interessos del seu partit. I estos interessos són els que decideix un nombre molt limitat de persones.

Però és que a més, si els representants són triats mitjançant un sistema de primàries, les decisions al sí dels grups institucionals tendeixen a ser més consensuades i deliberades (Llegiu l’interessant article de Còller i Cordero en El País).

Les primàries, per tant, són necessàries perquè ens poden permetre tindre representants més orientats a la ciutadania i més faeners, millorant les possibilitats de control per part de l’electorat i la deliberació en el procés de presa de decisions al sí dels grups parlamentaris.

Conclusió: Fins que canvie el sistema electoral, primàries!

Podríem comptar amb un sistema electoral més obert que ens estalviara la necessitat de fer primàries. Però no és el cas, i tenim un sistema electoral amb llistes tancades i bloquejades (a Europa, només Espanya i Portugal mantenen este sistema). A les diferentes Comunitats Autònomes ha triomfat la imitació i tampoc es veuen grans innovacions (i quan s’intenten, com en Astúries, el PP i el PSOE les impedeixen).

Els partits que defensen sistemes amb llistes obertes o desbloquejades serien poc coherents si no aposten, al seu sí, per obrir la tria de candidats i candidates.

Finalment no podem oblidar un últim argument. La ciutadania vol saber on es posiciona cada partit en els ànims regeneracionistes del sistema. Ja no només importa si un partit és més d’esquerres o de dretes (o si aposta per una major centralització o descentralització). Importa qui aposta per introduir reformes profundes en la democràcia per a fer-la més participativa, menys corrupta, i més propera a la ciutadania. N’hi ha partits que poden explicar el seu creixement gràcies a l’emergència d’este nou eix de competició electoral. Precisament ells són els primers obligats a donar el pas i innovar, sense conformismes.

Perquè, tot i que a algú li puga sorprendre, per este tipus de coses es van omplir les places en maig de 2011, contra una partitocràcia tancada i al·lèrgica al debat d’idees i la participació. I este tipus de coses poden ser un motiu important per a omplir les urnes en 2015. Les primàries responen a una demanda social i paguen la pena (si són obertes i globals). Potser a qui no li agraden hauria de buscar altres arguments per oposar-se.