La rajola, la nostra pedra del camí

Arreu del País Valencià s’estén la sensació d’un “rajola retuns”. Un fenomen que ja no resulta estrany en un territori que segons Greenpeace té el 74,3% de la línia de platja urbanitzada i que està al capdavant de tot l’Estat. A Alacant la situació arriba fins al 80% en construccions residencials i turístiques. Per això mateix, en lloc de parlar d’un fenomen que torna, podríem assegurar que es tracta d’un fenomen que mai ha desaparegut, tan sols ha estat latent en moments que no eren propicis per als interessos particulars dels promotors de programes d’actuació integrada (PAI) que estan reviscolant i que provenen de l’època on tot valia, la del pelotazo, en la seua majoria projectats fa 20 anys.

El pla que ha tingut sempre Europa per a Espanya, i en concret per a la nostra costa ha sigut per representar-nos com el ressort d’Europa. Un model de desenvolupament basat en el sector de serveis que desincentiva altres més productius i amb major valor afegit com la industria i sectors tecnològics que aporten un alt grau d’I+D+i a més a més de fomentar una ocupació precària, amb sous baixos, alta estacionalitat i temporalitat que dificulten enormement construir projectes de vida. Elements que intervenen en la definició del miratge de la recuperació econòmica i la fragilitat del mercat de treball. No té cap sentit que sobre una superfície que suposa un 0,6% de l’Estat basem tot un model de desenvolupament que genera el 11,2% del PIB (a 2016).

L’INE informa del sobtat i ràpid creixement de la rajola situat en el 6% interanual en el primer trimestre del 2018, xifra que no es va assolir ni en l’època del pelotazo. Un altre element que ens deu fer saltar les alarmes és el ràpid creixement del treball en el sector de la construcció, que ja supera el 7%, mentre que per a la resta de l’economia és del 2,6%. El sector bancari, aliat necessari, torna a participar en el fenomen de la rajola relaxant les mesures de protecció que s’havien fixat després de l’esclafit de l’anterior bombolla urbanística i ja es poden trobar préstecs hipotecaris que es concedeixen per valors superiors al 80% i inclús del 100%. No podem repetir els mateixos errors que van ser el desencadenant d’una terrible crisi-estafa que encara estem patint en termes de desigualtat.

No podem obviar la situació del mercat immobiliari, a tot l’Estat el parc de vivendes noves ascendeix a més de 500.000; al País Valencià tornem a ostentar una posició dubtosament privilegiada al ocupar la tercera posició respecte a la resta de comunitats autònomes, i de les 52 províncies, Alacant es situa la primera, Castelló la quarta, i València la quinta. I en sentit contrari, l’oferta de VPO i lloguer social és irrisòria, i a la cua de les xifres a Europa.

L’esclafit al 2.008 de la bombolla immobiliària-urbanística que va propiciar la crisi financera i la qual encara estem patint ens fa parlar amb xifres de Cáritas que la taxa de risc de probresa al País Valencià durant el 2.017 es va situar per damunt de la mitja estatal, i l’INE el fixa en 31,3%, valor que deixa a les valencianes i valencians en la mateixa situació que a Rumania, Bulgaria o Grècia. Els desnonaments van arribar a la tràgica xifra de 4.558. 4.558 famílies que es van quedar sense llar i sense opcions. Però també cal parlar de les execucions hipotecàries que afecten a autònoms i xicotetes empreses, en augment des del segon trimestre de 2017. Per altra banda, des de 2.008 no ha parat de pujar la quantitat de persones que encara conserven el seu habitatge però no disposen d’ingressos suficients, inclús amb treball, per comprar el menjar, i poder cuinar-lo a casa. Situació que acaba agreujant-se quan es produeixen les desconnexions de la xarxa elèctrica, i en aquest ranking el País Valencià té l’honor de quedar entre els quatre finalistes.

Borriana, Xilxes, Cullera, Oriola... són ciutats dels nostre estimat territori que es tornen a veure en el parany tècnic-legal que amaga les malsonants sigles del PAI. En tot aquest ressorgir, el Consell ha bloquejat PAIs a Oliva i Tavernes de la Valldigna i ha anul·lat altres a Manises, Guadassuar i Chiva, localitat valenciana que sota el mandat del PP va arribar a projectar fins a 9 camps de golf. Però la ferramenta legislativa del PATIVEL no ha sigut capaç de fer un canvi de cicle i superar èpoques d’errades. No ha sigut eficaç en el cas del “gran Manhattan de Cullera” ni en el PAI Golf Sant Gregori de Borriana. El de Cullera contempla fins a trenta torres de 25 altures que llançarien al mercat 5.000 noves vivendes, el de Borriana fins a 7.000 més, i un camp de golf que necessitaria una piscina olímpica al dia per al seu manteniment. No cal insistir en el col·lapse del mercat.

El PATIVEL si deuria permetre el creixement dels nostres municipis de manera natural, fruït de l’expansió al volant del casc urbà i de zones ja urbanitzades, per raons d’eficiència i per evitar disfuncionalitats en la planificació dels serveis públics que ocasiona si es fa de manera aïllada i disseminada com ja han descrit personatges il·lustres com Le Corbusier.

La crisi encara molt viva entre un sector de la societat, amb un mercat laboral molt feble, la nova tendència especulativa sols suposaria incrementar la polarització social, i la gent més vulnerable no aguantaria l’esclafit d’una altra bombolla, la qual no seria una altra sense més, esta assentaria la reducció dels estàndards en nivells de desprotecció i desigualtat.

*Cristian Veses és membre de l’Executiva d’EUPV