Lluita social contra les reformes laborals que imposa el mercat

Les reformes laborals dutes a terme a Espanya (2012) i a Itàlia (2014) com la que es vol efectuar a França amb el projecte de llei que es presentarà a l’Assemblea Nacional, el pròxim dia 24, hem de mencionar que no són tals, perquè una reforma, per definició, implica progressar i, no obstant això, són una regressió on s’eliminen drets de les persones treballadores. En concret, són una estratègia econòmica marcada per l’agenda neoliberal: més flexibilitat, reducció salarial, facilitació dels acomiadaments econòmics i deslegitimació envers als sindicats, ja que dóna prioritat als convenis d’empresa enfront dels de sector, i regressió dels drets dels treballadors.

El que per desgràcia sembla bastant global és que les similituds augmenten en la desigualtat entre uns que sempre guanyen, i cada vegada més, i els que al final, d’una manera o una altra, continuen lluitant per no perdre més. Una fractura cada vegada més important entre les “elits” i la societat, fet que genera un deteriorament de la cohesió social.

Els casos espanyol i francés

La campanya orquestrada per la patronal francesa, a través dels mitjans de comunicació afins, ha trobat culpables: els salaris excessius dels assalariats (en concret els assalariats amb salaris baixos) i el dret laboral. Així, tracten d’imposar a l’Estat els seus propis postulats, que consisteixen en el fet que l’única competitivitat vàlida és la competitivitat-preus i que l’única manera d’aconseguir aquest objectiu és via flexibilitat salarial i ocupacional.

Per això, el Govern francés ha elaborat un projecte de llei de reforma laboral que, segons les seues argumentacions, permetrà millorar la competitivitat, afavorir la creació d’ocupació i augmentar els contractes indefinits. Amb això, cedeix a totes les reivindicacions de la patronal perquè siga més atractiu invertir a França per la disminució del cost salarial i de la flexibilitat de l’ocupació i sense considerar gens que la qualitat de les infraestructures i les perspectives de la cartera de comandes dels empresaris no són determinants i representen un paper fonamental.

No obstant això, el 70% de la població francesa s’oposa a aquesta reforma laboral per la retallada de les garanties de les relacions laborals. Els joves, la major part dels agents socials i un gran nombre de parlamentaris d’esquerra no accepten el text.

Per això, els sindicats han iniciat la més mobilització important dels últims anys per oposar-se a la Llei El Khomri (en referència a la ministra de Treball) perquè entenen que el projecte de llei és bàsicament neoliberal, ja que destrueix el model social actual amb l’excusa que millorarà el funcionament de l’economia.

En aquest sentit, des que el març van començar les protestes, s’han registrat infinitat de manifestacions, bloquejos i vagues, fins i tot una vaga general (el 15 de juny passat). Tot això, com a part d’un pla fins que el text de la llei es discutisca en l’Assemblea Nacional (24 juny).

La llei El Khomri està inspirada per experts en l’economia del mercat de treball i per les reformes espanyola i italiana, i argumenta que menys protecció de drets dels treballadors genera mecànicament una disminució de la desocupació. Així, confonen la legislació laboral amb un simple càlcul d’utilitat econòmica. Parlen de manera indiferent de reforma del mercat del treball o del dret laboral com si el mercat es poguera identificar amb el dret. És a dir, que el dret laboral s’entén com un mecanisme per a guanyar quotes de mercat.

En aquest sentit, la situació del mercat de treball a França és ben diferent de l’espanyola. Hui la taxa de desocupació a França és del 10%, enfront del 21% de l’espanyola. També la seua taxa de desocupació dels joves (20%) és molt inferior a la nostra (46,5%). Per això, no és gens estrany que pràcticament en totes les edicions del baròmetre del CIS, des que es va crear el 1985, continua sent la desocupació la preocupació més gran. Així, tres quartes parts dels consultats (75,3%) consideren que la desocupació és el primer problema dels espanyols. Ni tan sols la falta de Govern, arran del fracàs de la XI legislatura i la convocatòria de repetició d’eleccions per al pròxim 26J, només és considerada problemàtica pel 5,2% dels espanyols.

Però la taxa de desocupació no resumeix tota la realitat del mercat laboral. S’observen diferències importants en els sistemes de protecció per als desocupats entre França i Espanya. Això és, en part, lògic, per les diferències en el poder de compra, com queda reflectit en el salari mínim de França (1.467 euros) i Espanya (764 euros). La durada màxima de la prestació per desocupació en ambdós països és de 24 mesos, però a França, a partir dels 50 anys, puja fins a 36 mesos. El període d’afiliació per a tenir dret a la prestació econòmica a França requereix haver cotitzat 4 mesos en els 28 mesos anteriors. A Espanya el període d’alta és de 12 mesos en els últims 6 anys. A més, a França, els desocupats que assisteixen a cursos de formació reben una ajuda mínima de 19,53 euros/dia.

El punt essencial del projecte i un dels temes més controvertits i que alça grans discrepàncies es refereix al fet que el Govern inverteix la “jerarquia de les normes”, és a dir, dóna prioritat als acords d’empresa sobre els convenis col·lectius. Actualment el dret laboral està regulat per la jerarquia de les normes. Així, la llei protegeix els treballadors sobre els acords de sector i aquests, sobre els acords d’empresa. Segons aquest principi, els acords d’empresa i de sector només poden millorar els d’ordre superior.

No obstant això, a causa de la pressió de la patronal, els acords d’empresa tindran més força legal que els del sector. Contràriament a la tradició de la legislació francesa, que donava prioritat als acords sectorials, cosa que resta força a les organitzacions sindicals. D’aquesta manera, els acords d’empresa podran ser menys favorables per als treballadors que els acords de sector i que les disposicions generals, fet que implica que tant l’ocupador com el treballador estan en igualtat de condicions. Per exemple, en l’àmbit de la durada del treball (nombre màxim d’hores diàries i setmanals, temps de descans, etc.). D’aquesta manera, com que els acords d’empresa són prioritaris, poden modificar la durada del treball. França és l’únic país de la Unió Europea que manté una setmana laboral de 35 hores (40 hores a Espanya). Però podria ser derogada per acord empresarial.

Un altre front de discrepància es refereix a la indemnització per acomiadament. Els empresaris podran justificar acomiadaments per motius purament econòmics (disminució de beneficis o en la demanda de comandes). L’acomiadament per causes econòmiques, a França, 12. Les indemnitzacions actuals (antiguitats inferiors a dos anys) passen de quatre a tres mesos. Para més de vint anys d’antiguitat, seran de 15 mesos en compte dels 24 mesos actuals.

A pesar d’això, el nivell de protecció dels treballadors francesos és molt superior al nostre. L’“acomiadament objectiu” permet a les empreses acomiadar per causes econòmiques amb una indemnització de 20 dies per any treballat. A Espanya la possibilitat d’acomiadar més fàcilment no ha provocat que les empreses facen contractes fixos (8,3% de tots els contractes i, d’aquests, el 43% a temps parcial).

Amb tot, no s’entén que el Banc d’Espanya, en el seu últim butlletí de maig, concloga que: és necessari un marc laboral que reforce la flexibilitat interna i facilite “l’adequació dels salaris a les condicions específiques de les empreses”. És a dir, suggereix la conveniència que la negociació col·lectiva se circumscriga en els convenis d’empresa, que ara representen només el 6% d’aqueixa negociació. A més, per a corregir l’augment de la contractació temporal, el governador insisteix en el fet que “es fa necessari potenciar l’atractiu de la contractació indefinida, però evitant que la protecció excessiva continue incentivant la temporalitat”. És evident que darrere d’aquest llenguatge tècnic hi ha la reducció de la indemnització per acomiadament improcedent.

En aquest sentit, s’observa que la devaluació salarial que s’ha produït al nostre país encara no és prou. La reforma laboral ha perjudicat, sobretot, els nous ocupats, amb un descens dels salaris que perceben. Aquesta caiguda, no obstant això, no es reparteix ni de bon tros igualment entre tots. Es tracta de la nova generació salarial que ha deixat arrere el mileurisme d’abans de la crisi. Si no fa molt de temps es criticaven els salaris mileuristes dels joves, hui molts d’ells es conformarien a percebre aquests salaris. En concret el 30% dels joves van rebre un salari brut mensual de 640 euros i el 22% dels joves, un salari mensual mileurista.

Com a mitjana, els joves van guanyar el 55% del salari mitjà del conjunt de les persones assalariades (2.188 euros, enfront de 3.140 euros dels francesos). El nivell salarial més baix entre els més joves s’explica pel pes més alt dels contractes temporals, el sector d’activitat, el treball a temps parcial i menys antiguitat.

Precisament l’Institut Nacional d’Estadística ha publicat fa poc una enquesta sobre costos laborals per hora treballada, corresponent al primer trimestre del 2016, en què s’observa que en l’hostaleria i en el comerç, malgrat ser els motors de la creació d’ocupació, els seus descendeixen i són inferiors a la mitjana. Així, mentre la mitjana del conjunt d’activitats augmenta (0,7%), per contra disminueixen en hostaleria (-1,4%) i comerç (-1,2%).

Amb el seu projecte de llei de reforma laboral, el Govern francés desarticula un segle i mig de conquistes socials davant de la desesperança d’assalariats i de joves que aspiren a un futur millor. Qui pot creure que acomiadar més fàcilment multiplicarà les col·locacions? A Espanya, ningú. La desreglamentació no és una solució de futur. És una font de pobresa i de desigualtats i que posa en risc la cohesió de la societat.

Les ocupacions es creen si s’incrementen les comandes dels productes o dels serveis que venen les empreses. És evident que cap reforma laboral per si sola crea ocupació, només es pot fer amb una economia en creixement, però totes les reformes juntes poden facilitar que la creació d’ocupació siga més ràpida. El dret laboral no és un obstacle per al dret al treball. Si a Espanya ha augmentat l’ocupació és a causa, essencialment, del relaxament de les mesures d’austeritat i del comportament positiu del turisme. Sense oblidar els anomenats vents de cua: preus del petroli baixos i tipus d’interés baixos, juntament amb la compra de deute a països amb dificultats pel Banc Central Europeu. Precisament, segons una enquesta de Metroscopia (EP 6 de juny) un 52% pensen que el creixement de l’economia no té res a veure amb les polítiques governamentals.

Itàlia s’apunta a les reformes laborals

El govern italià ha hagut de fer front igualment a la crisi. Per això, és un altre dels països que ha elaborat una nova reforma laboral, l’anomenada Jobs Act.

El 2016, la taxa de desocupació juvenil va arribar al 36,9% (respecte al 12,4% total) i, el 52,5% dels contractes dels joves empleats era temporal (respecte dl 13,2% total).

Dos grans aspectes són destacables de l’evolució recent en el dret italià. En primer lloc, l’aprovació el 2015 d’un marc nou de modalitats contractuals, el centre de gravetat del qual se situa en el contracte indefinit de tutela creixent. La novetat més polèmica de la reforma laboral és que els empresaris, en cas de perdre el judici, ja no estan obligats a readmetre els treballadors indefinits que hagen estat acomiadats, i els poden compensar econòmicament. Aquesta indemnització s’objectiva en la nova regulació (eliminant amb això la discrecionalitat judicial en la seua fixació) i es concreta en dos mesos per any d’antiguitat amb un mínim de quatre mensualitats i un màxim de 24.

En segon lloc, les reformes s’han orientat a una revisió del paper de la llei i la negociació col·lectiva. És a dir, es faculta els convenis d’empresa per a actuar amb autonomia per a derogar normes d’origen legal o dels convenis nacionals en unes matèries determinades.

La flexibilitat més gran en la contractació indefinida es complementa amb una cobertura del subsidi de desocupació i del salari mínim més elevats. Fins ara, el subsidi de desocupació a Itàlia cobria principalment els treballadors d’empreses de més de 15 empleats i deixava sense protecció una part considerable de la força laboral. La nova assegurança de desocupació tindrà ara més cobertura i s’estendrà el salari mínim per als sectors sense convenis nacionals.

Amb tot això, Matteo Renzi, president d’Itàlia, va declarar que el “model que s’ha de seguir” per al seu país “no pot ser el d’Espanya”, “que té el doble de desocupació que Itàlia”.

Conclusions

Els francesos no estan disposats a renunciar sense plantar cara a una sèrie de conquistes socials essencials i a un nivell de protecció laboral per damunt de la mitjana europea.

La imposició neoliberal que s’està introduint a França té una transcendència fonamental per al futur de la lluita social a Europa. Així, es demostra en les reformes laborals recents, efectuades a Espanya i Itàlia, i que ara es pretén fer a França, arrabassant els drets socials dels treballadors amb un projecte de llei que canviarà de manera important la vida dels treballadors via retallades salarials, facilitant els acomiadaments (un simple descens de la xifra de vendes serà prou per a justificar acomiadaments econòmics) i augmentant el temps de treball (qüestiona les 35 hores) en compte de reduir-lo, que és el que s’hauria de fer per a reduir la desocupació.

A més, en eliminar els acords de sector prioritzant els d’empresa, es redueix la garantia de protecció col·lectiva i d’igualtat dels assalariats. Això fomenta la competència entre empreses i possibilita el dúmping social dins d’un mateix sector. En definitiva, un atac en tota regla contra la democràcia social.

El projecte de llei s’inscriu en un context de crisi institucional francesa i europea en què el dret laboral es concep com un instrument de la política econòmica. Es planteja un escenari on hi ha en joc l’aplicació d’estratègies neoliberals en el conjunt de la Unió Europea.

El Govern francés pretén destruir un segle i mig de conquistes socials legislant en contra dels obrers i dels joves. Aquesta regressió social, la més violenta en dècades, augmentarà la pobresa i la desigualtat sense reduir la desocupació. D’aquesta manera, s’ha optat per canviar el dret laboral amb un conjunt de mesures regressives en compte d’afrontar els reptes que es presenten actualment en la nostra societat.

Vicente Castelló Roselló és professor de la Universitat Jaume I, professor convidat de la Universitat Lumière de Lió, membre de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local i expert en polítiques d’ocupació.