Refugiats a Espanya: 20 anys després, ha canviat res?
El país ha celebrat aquesta setmana els 40 anys de les eleccions democràtiques després de la dictadura. Un homenatge que ha estat infestat de referències, d’al·lusions a la manera com hem canviat i d’anàlisi de les preocupacions d’abans i d’ara. En els setanta, els primers discursos en les corts democràtiques relataven problemes socials com la desocupació, l’economia i, també, el dels desplaçaments forçosos.
Anys més tard, al començament dels noranta, amb una brutal crisi econòmica i un país més pobre que l’actual, es va acollir prop de 2.500 refugiats de Bòsnia. Espanya fa 20 anys ja era un país d’acollida, en especial dels que fugien del conflicte balcànic. Hui, segons l’actitud del Govern central, sembla un problema ser un país d’acollida, a pesar que l’executiu es va comprometre amb la Unió Europea a encabir 17.000 persones, de les quals només n’ha acollit a un 4%, quasi a desgrat, a pesar de les reivindicacions constants de les ciutats que clamen per ser un refugi.
Esma Kucukalic, a 9 anys, va arribar de la mà de sa mare i de la seua germana en l’última tanda de persones que va poder escapar de Sarajevo després del setge de l’exèrcit serbiobosnià el 1992. Segons conta, van anar primer a Belgrad, però allí les perspectives no eren favorables. Van escoltar per la ràdio que una ONG repatriava persones en la seua mateixa situació a Espanya i, a través seu, van arribar a Biar, un municipi alacantí en la comarca de l’Alt Vinalopó.
Iesa és d’origen iraquià, d’una ciutat pròxima a Mossul. Fa quasi dos anys va fugir d’un territori hui devastat per l’Estat Islàmic fins a Istanbul, on ell i la seua parella van contactar amb una màfia que va prometre portar-los a Europa. Al cap de 9 dies tancats en un camió, els van deixar a Espanya sense explicar-los ni en quin país estaven. Havien arribat a Barcelona i, al cap de pocs dies, se’ls va traslladar a València amb CEAR (la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat).
A pesar d’haver-hi dues dècades de diferència entre les seues marxes forçoses, ambdós es van trobar amb situacions semblants en arribar a Espanya. Un laberint burocràtic, una gran resposta solidària de la ciutadania i escassa implicació política. “En el nostre grup d’acollida van col·laborar sabaters que ens donaven calçat, fabricants de joguets que ens van donar el millor que tenien, jubilats que amb la seua pensió ens compraven menjar... Va haver-hi una bolcada de solidaritat extraordinària”, conta Esma.
Iesa encara no domina l’idioma i va contar la seua experiència en la presentació de l’informe anual de la plataforma CEAR. Allí va agrair la tasca de l’associació per a ajudar-lo a buscar faena, a aconseguir prestacions socials i a poder tenir papers. En l’acte es va denunciar diverses vegades les dificultats que tenen les persones que es veuen forçades a abandonar el seu país d’accedir a la documentació, a convalidar els estudis, traves per a homologar els permisos de conducció i a obtenir faena.
Esma, encara que era xiqueta, té un record semblant al de Iesa. “Nosaltres ni tan sols teníem l’estatus del refugiat, es va crear un tipus de permís diferent: desplaçats per causes excepcionals”. Aquest permís durava un any, però sense dret a treballar, encara que sí que permetia estudiar. “La burocràcia era complicadíssima, trobar faena amb la taxa de desocupació era una odissea, si se t’acabava la faena et llevaven els papers, però tampoc podies tornar al país… any rere any calia renovar-lo”, recorda Esma.
Tot i ser una xiqueta, era conscient de la seua situació i va decidir escriure a mà una carta al rei demanant-li per favor que fera alguna cosa perquè no hagueren de tornar al seu país. “Al cap de 15 dies vam rebre una carta de La Zarzuela que ens responia que es faria tot el possible. I vam poder quedar-nos”, narra.
En la presentació de l’informe, CEAR va denunciar pràctiques en els CIE (Centre d’Internament d’Estrangers), com ara que no atenen segones sol·licituds, retards de fins 3 anys en l’admissió de les peticions i que el Govern no hi destine més recursos. Esma es va llicenciar en periodisme fa deu anys i, a banda de treballar en diversos mitjans de comunicació, col·labora en la Fundació ACM (Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes del Mediterrani), que treballa per l’acostament entre cultures. Especialitzada en drets humans, considera que en 20 anys a penes han canviat els drets dels refugiats. “Estan abocats que els sustente la bona voluntat de la gent i les ONG, però no hi ha una infraestructura estatal que els done suport. És un problema greu, perquè la societat es porta molt bé. L’Estat ha de fer-se’n càrrec, no pot recaure tot en una ONG, ha d’haver-hi una política ferma”, sentencia.
