Quant valen els recursos naturals d’un país? Els seus boscos, les terres de cultiu, les terres de pastura, les àrees protegides i els recursos energètics i minerals metàl·lics? A Espanya, un dels països europeus al capdavant, el valor estimat de la riquesa natural és de 467.558 milions d’euros, a raó de 9.156 euros per habitant. Un estudi de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i la Fundació BBVA ho quantifica sobre la base de les rendes que generen o els preus de mercat fixats i compara aquest valor amb el del producte interior brut, establint una relació entre sostenibilitat ambiental i economia.
L’informe, que només mesura el valor econòmic, adverteix d’una reculada en la riquesa natural del país, si bé encara se situa un 34% per damunt de la mitjana europea, que és pròxima als 7.000 euros per habitant. Al capdavant estan Finlàndia, amb més de 21.000 euros per capita, seguit de Suècia i Irlanda. El capital natural forma part del capital o riquesa acumulada total que constitueix la base productiva a partir de la qual es genera tot el flux de béns i serveis de l’economia nacional (PIB), indica l’anàlisi, que justifica el treball en l’interés per saber en quina mesura és possible augmentar el PIB sense reduir o sobreexplotar els recursos naturals. Entre el 1995 i el 2018 el valor dels recursos naturals ha descendit un 15%, mentre que el PIB per capita ha crescut un 39% en el mateix període.
La monografia defensa que disposar d’aquesta quantificació és important perquè la sostenibilitat futura dels nivells actuals d’extracció i producció vindrà determinada per recursos actuals, i afig: “Si els nivells d’activitat actuals esgoten i degraden els actius naturals disponibles amb una rapidesa més gran de la que admet la seua regeneració, la seua disponibilitat a llarg termini pot veure’s compromesa i donar lloc a pèrdues de benestar per a les generacions futures, que ja no podrien gaudir d’aquests recursos”.
El component més important del capital natural espanyol el formen les terres de cultiu i de pastura, que concentren quasi el 60% del valor total, quasi parella entre les de secà i les de regadiu. Encara que la superfície dedicada a cultius de secà és molt més gran a Espanya, els preus més alts de les terres de regadiu fan que ambdues tinguen la mateixa participació en el còmput global.
Els segons en importància són els recursos forestals fusters i no fusters, que comporten quasi un quart del total. No obstant això, el pes d’aquest recurs natural s’ha reduït més de 12 punts entre el 1995 i el 2018. Aquesta pèrdua es correspon amb el guany experimentat per les àrees protegides per normatives nacionals i autonòmiques, l’actiu que més ha augmentat la seua importància relativa en el mateix període, esmenta l’informe.
Finalment, els recursos energètics i minerals són els menys importants en el cas espanyol, ja que només suposen un 1% del total i han perdut pes a causa de la reducció dels recursos energètics. L’extracció de carbó va finalitzar a Espanya el desembre del 2018 i la de gas natural i cru de petroli també és molt modesta, indica el text, que no valora en els seus càlculs la producció d’energies renovables.
En termes absoluts, si es mostra conjuntament l’evolució del PIB i de l’estoc de capital natural, el creixement econòmic no sembla comportar “una pèrdua significativa” de capital natural agregat: el PIB creix un 60% i el capital natural descendeix un 0,4%. No obstant això, adverteix el text, en revisar les dades detalladament i en funció de la població, “la pèrdua de dotació relativa de recursos naturals es fa més evident, per l’augment de la població registrat en aquest període”. Així doncs, apunten, “mantindre els ritmes d’augment de la població juntament amb l’estancament de l’estoc de capital natural podria posar en risc la sostenibilitat del creixement i el benestar de les generacions futures, perquè disposarien de menys recursos naturals de què gaudir o en què basar el desenvolupament econòmic”. Aquest risc, diu l’informe, “no seria aplicable als actius ambientals que reuneixen les característiques dels béns públics, com les àrees naturals protegides, almenys fins que el seu gaudi no arribara el punt de congestió”, pel fet de ser espais que no són de consum.
En termes per capita, les diferències territorials també són rellevants i s’han ampliat des del 1995. Les dotacions relatives més grans es concentren a les regions del centre i el sud de la Península: Extremadura, Castella-la Manxa i Castella i Lleó superen els 22.000 euros de dotacions per habitant, cosa que suposa més que duplicar la mitjana nacional (9.000). No obstant això, els territoris densament poblats com les Balears, la Comunitat Valenciana, el País Basc, Catalunya i Madrid no arriben a 5.000 euros per habitant. La Comunitat Valenciana i Catalunya són les que més han perdut, amb un 10% de caiguda en dues dècades en l’àmbit autonòmic.