A les acaballes de l’any que capgirà la València Sud, mentre continua la neteja, s’avaluen els danys i s’espera l’arribada de les ajudes econòmiques, el veïnat agrairia que també s’aportaren solucions a un territori desballestat. Més enllà de la reparació immediata de les ferides, quin podria ser el camí de la reconstrucció. Endevina, endevinalla:
És d’anada o de tornada,
era reial i major,
té nom propi,
no és cap avinguda ni tampoc corredor,
era un camí amb majúscules
però amb el pas del temps i la indiferència,
esdevingué una carretera urbana,
tot i que intenta sobreviure com un carrer:
el de Sant Vicent Màrtir.
Tu que vius a València ciutat, prova d’agafar qualsevol dels autobusos que tenen final a la Torre, Forn d’Alcedo o Castellar-L’Oliveral. Si no et saps el número, els distingiràs perquè són eixos de l’EMT que han perdut el seu color roig de tanta brutedat: el 9, 14, 23 o el 27. Quan arribes a l’altre costat del nou llit del Túria, de nou de tornada. En un sentit i en l’altre, saps què pot passar? En primer lloc, miraràs el temps d’espera i com a mínim 10-15 minuts, quan no mitja hora o més. Quan l’albires arribar, girant la cantonada allà llunyà, cridaràs: per fi! No t’il·lusiones tan prompte. Quan s’acosta ho pots comprovar: complet! De nou a esperar. Potser el cansament t’envaïsca, és tard i has passat tot el dia fora de casa. Paciència. Potser tindràs sort i el següent vaja buit. A voltes, això passava. Però no, ara no. Poden passar tres autobusos plens i no parar. No estàs a soles. Un muntó de gent ha anat ocupant la vorera. Quan la fartera vessa el got, espentant per la porta de darrere t’embotixes endins com pots i la sensació que t’acompanyarà durant el trajecte és molt desagradable. Espere que tingues bona alçada per a poder respirar; que no sigues massa major; que no vages carregat; que no t’acompanye la xicalla, i molt menys, amb el carret; que per descomptat, no necessites cadira de rodes; i finalment, que tingues bona salut.
Dia a dia, milers de persones que amb la DANA han perdut els seus cotxes s’han vist necessitades d’agafar el transport públic per fer este desplaçament quotidià que els porta al treball, al col·legi, de compres, o a les ‘seues coses’. Autobusos de tots els colors recorren estos dies el carrer de Sant Vicent, amunt i avall. Noves persones usuàries s’han sumat a les ja habituals, diversificant el perfil de gent major, migrants, dones o adolescents sense moto. Tanmateix, el servici que se’ls està oferint no és gens estimulant. Tot el contrari. Amb el tracte rebut i el temps perdut no fidelitzes la seua continuïtat. Quan troben alternativa (un nou cotxe), el transport públic deixarà de ser la seua opció per esta mala experiència. De segur que es pot gestionar d’altra manera, amb més cuida per la gent i les persones conductores, també sotmeses a un grau alt d’ansietat. En esta situació, a més del carril-bus segregat que s’ha pintat, cal més freqüència, la predeterminació d’una cadència fluida, o fins i tot explorar el transport a demanda o autònom. Este és un moment extraordinari de ciutats sense cotxes que requereix respostes a l’altura de les circumstàncies.
El primer cap de setmana de desembre, dos esdeveniments feren servir massivament l’espai públic de la ciutat: la marató i la manifestació. Corrent o caminant, fent esport o reivindicant, les persones ocuparen el negre mitjà de la caçada. Al primer cas, una línia blava marcava l’itinerari poligonal per tota la ciutat; en canvi, al segon, pel carrer de Sant Vicent, recte i quasi infinit, no hi havia pèrdua. Al seu encreuament amb el bulevard sud hi ha un punt històric que connecta el cap i casal amb el seu extraradi. Es tracta de la creu de terme al sud de la ciutat, reduïda a una ridícula rodona, al costat d’una gasolinera, una discoteca, un concessionari, uns descampats encara enfangats, restes de fàbriques abandonades i dos barris més que oblidats sense nom (carrers d’Altamira, Manuel Arnau, Behring, Edison, Rambleta, etc). Este punt, abans funcional i de sobte protagonista efímer, va rebre a l’afectada població procedent des de la contornà, que en grans grups es dirigí cap a la plaça de l’Ajuntament. La manifestació, potser l’única d’abast metropolità sense motoritzar, tocava de façana parella a imparella, els 20 m que el carrer té d’amplària.
Et convide què proves recórrer a peu este traçat radial que travessa les quatre rondes urbanes i una periurbana (V-30). El camí de Sant Vicent ho és també de pelegrinatge de Santiago, Via Augusta i estora de l’Ofrena floral. Tot i la seua importància, quan vas des del centre a la perifèria, passant la plaça Espanya i Giorgeta el comerç desapareix i ja no és el mateix. De seguida t’adonaràs que canvia l’enllumenat (d’autopista), que hi ha barreres d’accessibilitat, que et molesten on estan col·locats els contenidors, que falten arbres als escocells, etc. Al seu torn, podràs observar que hi ha aspectes potencials com són la reutilització del patrimoni industrial, la possibilitat de convertir-se en un eix de preferència de vianants i transport públic, la rehabilitació de vivendes tradicionals o la regeneració de veïnats dels anys 50-70, l’aprofitament de les bosses de sòl públic, la intermodalitat de l’estació de Joaquin Sorolla i fins i tot, la connexió verda entre els dos rius.
La nova i luxosa tenda de Loewe reobri al número 1 de Sant Vicent, a les portes de la renovada plaça de la Reina, on es construïren els famosos magatzems L’illa de Cuba el 1895 durant la reforma interior del centre històric. Oposadament, al número 436 hi ha la petjada de la Curvadora Valenciana (Marcos Bartual Sopena), record d’una indústria del moble de fusta que es perllonga cap als poblats del sud, motor durant dècades del seu desenvolupament fins que arribà Ikea, paradoxalment salvada de la inundació. La història d’este carrer ens desvetla el camí de la reconstrucció que comença a l’horta, però que ha de continuar fins al cor de la ciutat com un eix de renaixement econòmic unint venda, producció i innovació entre un extrem i l’altre. Això sí, fent-ho de forma més igualitària i esborrant els límits municipals
Certament, amb la DANA, l’ús intensiu del també anomenat Camí Reial ha reconegut la realitat d’un carrer en decadència, però amb eixe inesperat ús es convertix hui en la inspiració d’una reconstrucció que ha de ser transformadora i forçament exemplar per comprometre’s com la primera adaptació al canvi climàtic del segle XXI a gran escala al nostre entorn. El que fou i no és, podria ser. El camí no és punt de partida o d’arribada, sinó el trànsit cap a la maduresa urbana de la nostra societat. “El camino” a la Castella de Miguel Delibes o “El tramvia groc” a la València de Joan Francesc Mira narraren la transició entre el món rural i l’urbà, els seus costums, descobriments o visions de futur. La memòria d’eixe passat aflora per les escletxes del camí descrit. Des de les borumballes d’un vell territori desatés pensem en un Camí Nou (rururbà), nom que ja rep quan passa l’egocèntrica frontera del Cap i Casal.
Sobre este blog
En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic guanya protagonisme, aquest blog pretén aprofundir en el debat sobre el territori i els impactes que suporta. Es tracta d'un espai dedicat a l'anàlisi i la reflexió, en què col·laboraran professionals de diferents disciplines. El territori, la ciutat, el medi ambient i la cultura són els eixos d’un imprescindible debat, amb l'objectiu de lluitar a favor de la salut del planeta i contra les desigualtats socials.
0