Topologia i símbols a la Galeria Thema: dotzena edició d’OBERT València

L'Associació de Galeries d’Art Contemporani de la Comunitat Valenciana (Lavac) va inaugurar divendres passat la temporada d’exposicions amb la celebració d'una nova edició d’OBERT VALÈNCIA. La celebració es prolongarà fins al 4 d’octubre amb diverses visites guiades, una xarrada a l’IVAM i una exposició col·lectiva al Centre del Carme que reunirà una selecció d’artistes de totes les galeries de l’associació.

Divendres, en la inauguració de la Galeria Thema, l'espai profà de la vorera del carrer Ciril Amorós es transformà en un amfiteatre al voltant dels treballs exposats. A través de l'aparador lluïen quatre sabates desparellades de cristall de Bohèmia: una blava, una roja, una groga i una verda. Quatre sabates amerades de la suor del treball conceptual de Monique Bastiaans. Quatre sabates nuclears al voltant de les quals es desconfiguren vells símbols i es crea espai; no ex nihilo, perquè ja existia un univers simbòlic anterior. Es tracta més bé d’una desconfiguració dels punts cardinals que ordenaven l'antiga concepció d'un espai absolut. 

En la vorera de Ciril Amorós orbitàvem davant de la inversió de l'espai simbòlic que ha ordenat jeràrquicament parells de sabates en dretes i esquerres i parelles en mascles i femelles. L'ordre semblava obvi, per exemple, el peu dret no cabia en la sabata de l'esquerra. Calia buscar-ne l'adequada, la sabata de la dreta, i l'ajustada, ni curta ni llarga. Peus i pius units en un símbol fonamental de la cultura europea: el conte de la Ventafocs. En canvi, les sabates de Bastiaans no esperen passivament un príncep i representen l’autonomia artística per a capgirar símbols. Sabates amb potes. Ventafocs autònomes. 

És més, Bastiaans separa peus i pius al produir les sabates que se sostenen fràgils amb potes animals. Sense necessitar peus drets o esquers. Sense esperar l’ajustament perfecte. Sense aguardar el príncep blau. No cal ser trobats ni trobades per a viure plenament. Així Bastiaans crea espai simbòlic, a saber, desconfigurant el codi narratiu del conte de la Ventafocs o, més antic encara, del mite dels andrògins escindits del discurs d'Aristòfanes en el diàleg platònic del Banquet. L'eros engendra el desig de retrobar la pròpia meitat perduda, segons el mite narrat per Aristòfanes, perquè tots i cadascú som una part o tros –sýmbolon en grec– d'una totalitat arcana. Primordialment érem redons, vivíem units mascle i femella, i Zeus, per gelosia, ens va tallar per la meitat, assenyalant-ne la mancança amb l'estigma del melic. La incompletud i la ferida. El mal i la sang que es vol estroncar. El discurs del còmic Aristòfanes ens ordena: “Abraceu-vos, acobleu-vos  i calleu”.

Però, Bastiaans no calla i organitza un espai d'una nova manera, sense femelles-receptacle ni mascles omplidors: sabates fràgils que caminen sense peu.