No totes les primàries són iguals

«Pense que ha arribat l'hora del teu article sobre les Primàries, temies el moment. Confessa-t'ho: temies.»

Clar que temia este moment. Certament el temia, però també ―i curiosament― el necessitava. Després de mesos passant de puntetes per un tema de gran actualitat, com és la utilització de primàries per a triar candidats i candidates, arriba el moment d'escriure sobre el tema, i no és fàcil.

Mai he sigut un absolutista de les primàries. La qüestió, trobe, no és si primàries sí o primàries no. La qüestió és primàries com. És a dir, la gran decisió, no és la d'arribar a la conclusió que cal celebrar primàries, sinó que el gran debat gira al voltant de com es dissenya un sistema de primàries que potencie els seus avantatges i es minimitzen els seus desavantatges (que en té).

Actualment es parla tant de primàries perquè existeix una demanda clara per a aquest tipus de sistema. Una demanda que s'explica per la creixent personalització de la política. Quan un creixent nombre d'electors vota «persones», més que organitzacions o sigles, és comprensible que també vulga que la tria d'aquestes persones compte amb un major grau d'obertura i participació ciutadana i que no quede en mans d'organitzacions que semblen llunyanes i difícilment interpretables per a la ciutadania. Mentre no s'introduïsca un sistema electoral amb llistes desbloquejades, o fins i tot un sistema electoral mixt, el camí que duu a satisfer esta demanda és ben clar: primàries.

Però arribats a este punt que explica per què cada vegada més formacions opten per la realització de primàries, és ineludible deixar clar que no totes les primàries són iguals. Les diferents característiques del sistema de tria de candidats determinen, en bona mesura, no només qui serà el candidat o candidata a un determinat càrrec, sinó que modifica els equilibris de poder en les organitzacions així com l'estructura d'incentius dels càrrecs institucionals a l'hora de treballar (més o menys) al servei de la ciutadania.

En aquesta línia quatre politòlegs israelians han publicat recentment un article sobre la personalització de la política i els seus possibles efectes sobre la distribució del poder polític. Afirmen que el fenomen de la personalització pot o bé impulsar la descentralització d'aquest poder (amb una pluralitat de lideratges), o bé reforçar tendències de centralització i concentració del poder en unes poques mans (amb un únic lideratge). Les primàries es basen en la personalització i, per tant, també poden incidir en qualsevol de les dos direccions.

Parlem, per exemple, de les primàries del PSOE valencià. Primàries que es celebren únicament per al cap de llista de les eleccions autonòmiques, i que enfrontaran Ximo Puig, secretari general del partit que fa mesos que està en gira mediàtica contínua, i Toni Gaspar, alcalde d'un municipi de 3.600 habitants que va ser rellevat del seu càrrec de portaveu a la Diputació de València pel mateix Puig en accedir a Blanqueries. Siga Puig el guanyador (que ho serà) o Gaspar (que no ho serà), qui vença tindrà capacitat de conformar un equip a la seua mida, encara amb menys controls i equilibris interns que garantisquen la presència de diferents sensibilitats. La ciutadania l'haurà triat. No debades l'eslògan triat pel precandidat de Morella és «Suma't a l'equip del President». Qui no li done suport no serà part del seu equip, sembla donar a entendre. El clàssic «quien se mueve no sale en la foto», amb revestiment de primàries. Un plebiscit entre l'adhesió o càstig al líder. No cal dir que aquest tipus d'elecció de lideratges no comporta una descentralització del poder polític sinó més aviat al contrari: elimina els àmbits de decisió intermedis, i connecten directament el «líder» amb «l'electorat», generalment d'una manera unidireccional.

Curiosament estes primàries tan limitades no han patit els atacs i les crítiques que han tingut altres processos de primàries més ambiciosos, com ara el de Compromís. La tria de «totes les persones candidates» (a llista o capçalera; a europees, locals, estatals o autonòmiques) mitjançant un procediment de primàries introdueix moltes més variables que podrien permetre una descentralització del poder polític. I això vol dir canviar moltes coses. Vol dir canviar la manera en què un membre del partit pot ser càrrec institucional, o fins i tot, canviar la manera en què un càrrec institucional pot continuar sent-ho. Vol dir que la promesa de càrrecs per part de qui ostenta el poder orgànic es difumina, es fa més incerta. Vol dir ―esperem― que la tria de candidats es basa més en el treball i la tasca duts a terme que en l'adhesió o no a un determinat sector orgànic.

No tot és positiu, és clar. Els càrrecs institucionals existents (incumbents, en anglès) tenen més probabilitat de ser triats per la seua visibilitat, i pot arribar a ser més complicat conformar una candidatura amb una determinada combinació de perfils, etc.

En el disseny d'un sistema tan ambiciós, en la cerca d'un equilibri que potencie els seus efectes positius minimitzant els seus desavantatges dins d'una estructura complexa com la de Compromís, el que hauria sigut estrany és que no hi haguera hagut debat o divergències. I seria estrany que de cara al reglament definitiu no n'hi haguera de noves. Quan es propugna un sistema de descentralització i distribució del poder, és lògic i saludable que entren en joc postures i matisos diferents. L'acceptació incondicional a una negociació limitada no és ni saludable ni possible allà on existeix una pluralitat de sensibilitats.

A banda de les bondats del debat i la deliberació per a una decisió tan important cal tindre en compte que les diferents postures dels actors implicats en el disseny del sistema de primàries de Compromís es basen en previsions de comportaments encara incerts. Simplificant-ho molt: aquells que dibuixen un escenari de poca participació «ciutadana» i amb un vot concentrat per partits, preveuen un gran pes del Bloc, com a formació majoritària. Aquells que preveuen un èxit de participació ciutadana i un vot més transversal i dividit de la militància, dibuixen un escenari més equilibrat. Tampoc queden a banda qüestions com les preferències pel futur model organitzatiu de la coalició, que poden discórrer entre qui defensa una major integració (i per tant, no veu amb bons ulls un reforçament dels partits com a àmbits de decisió) i qui propugna, simplement, mecanismes de coordinació entre els partits integrants (i que per tant vol garanties no només de presència sinó de decisió i tria de les persones per part de les diferents organitzacions). Amb escenaris incerts i altres debats, les variables es multipliquen i l'acord es fa més complex.

Més enllà dels matisos, previsions, i model organitzatiu, al remat, el que està clar és que quan parlem primàries no totes són iguals ni tenen els mateixos efectes. I posats a triar, personalment preferisc aquell sistema que premie l'esforç, distribuïsca el poder i oriente els nostres representants cap a la ciutadania, i no aquell que fomente l'adhesió —o no— a un líder orgànic consolidat com a únic àmbit de participació per molt senzill que siga el seu disseny i per moltes pàgines a la premsa que s'estalvien. Ho sent PSOE, però per a eixe viatge, no calen primàries.

Este article ha estat originalment publicat per la Fundació Nexe. Fundació Nexe