Abelardo Muñoz, periodista i escriptor: “No puc llevar-me la pàtina ideològica, tot el que va dir Lenin va a missa”

Abelardo Muñoz (València, 1952) és un dels narradors més rellevants del País Valencià. Periodista veterà, columnista magnífic i, especialment, cronista de la seua atrafegada biografia. Anomia. Rebeldes valencianos en 1970, la seua última obra acabada d’editar per Alfons el Magnànim, arranca amb una batuda policial en una orgiàstica bauxa juvenil celebrada al carrer de la Blanqueria. El llibre conté, segons escriu l’autor, la “història d’un fracàs”, el d’“una generació que va voler conquistar el cel, però es va afonar en l’infern”. “Almenys”, prossegueix l’autor, “una gran part d’ella, perquè tots els que es van plantejar el desig i el plaer com a motor de canvi es van submergir en el pèlag enganyós de les drogues, especialment de l’heroïna, que va vindre com anell al dit per a aplacar les ànsies de transformació radical d’una societat contaminada per unes quantes dècades, si no centúries, d’integrisme, ignorància, beateria i violència feixista”.

L’autor, amb el sobrenom de Julián, ha traçat una història personal de la incipient València underground de les dècades de 1960 i 1970, a mig camí entre l’antifranquisme i els bars en què amb assiduïtat Abelardo i la seua banda d’amics es posaven fins. Establiments per on va transitar tota una generació de joves i que l’escriptor coneixia a fons: Capsa 13, Anomia, Berlín o L’Aplec, entre moltes altres mítiques timbes ja desaparegudes. “Ha canviat d’una manera tan radical l’assumpte, s’ha massificat. Afortunadament, jo ja tinc 72 anys i, llavors, ja no m’afecta, però tan bonic com era eixir de casa sol i anar-se’n a un bar com Tatuaje i trobar-t’hi amb els amics...”, diu Muñoz durant una entrevista tremendament calorosa amb elDiario.es en una cèntrica terrassa.

El llibre, no obstant això, defuig la mera reivindicació buida de l’hedonisme i evoca, en alguns passatges bellíssims, la figura del seu pare i del seu germà Oswaldo, també periodista i escriptor, a més d’“apàtrida afrancesat”, tal com el va definir Abelardo en una necrològica en El País. A la casa de la Gran Via de les Germanies –un “santuari”– es forja una cultura il·lustrada i llibresca (amb Vicente Blasco Ibáñez com a punt de partida) pròpia de l’exili interior de tantes famílies vençudes després de la Guerra Civil. “Crec que tot el talent que jo puga haver acumulat per a escriure el tinc gràcies al fet que des de jovenet vaig llegir primer Blasco Ibáñez”, postil·la.

Encara que el pare “hauria sigut un gran aristòcrata anglés”, segons diu en el llibre, era un “empleat que guanyava quatre xavos”, conta l’autor. “Mon pare”, explica Abelardo Muñoz, “era un intel·lectual d’esquerres marxista. Jo era el primogènit i els primogènits tenim sort: va descarregar en mi tota la intenció d’intel·lectual i això. Mon pare escrivia contínuament, escrivia a mà i a màquina en la seua Olivetti. Això ho veia jo des de xiquet. I d’ací, potser, també el tema de fill de poll, llémena. Però la influència que té mon pare en la nostra generació és indirecta. És sobretot de tipus polític. És marxisme. En la llibreria de mon pare estava tot Lenin, estava Marx, però en el moviment contracultural dels seixanta, això ací no entra. Ací és quan ens enfrontem, perquè mon pare diu: amb aquest rotllo no acabareu ningú la carrera. I, llavors, vam acabar a hòsties amb mon pare. El meu germà i jo ens en vam anar de casa. Però la seua influència és impagable, perquè m’inocula el gust per escriure. Mon pare era periodista en la guerra de la seua brigada. I jo volia ser periodista des de ben menut”.

L’obra d’Abelardo Muñoz també constitueix una geografia personal de la ciutat, amb les seues pròpies coordenades i escenaris: les iniciàtiques taboles de la plaça del Parterre, la Plaça de Bous –“hi véiem els primers homosexuals que feien cruising”–, l’Estació del Nord, el barri del Carme o la Gran Via de les Germanies com a “lloc fronterer”. També conta com es va deslliurar d’una condemna per distribuir propaganda il·legal i la conclusió sorneguera d’un magistrat: “La policia sosté que el subversiu era un undividu elegant; no crec que vosté ho siga”.

“Nosaltres havíem llegit Lenin de gom a gom, Marx, el vam subratllar amb veneració. De tot això, continue rescatant per complet Lenin, que jo considere que és el polític més important del segle XX i que tot el que va dir va a missa. I Trotski també: si no hi ha una revolució col·lectiva, anem a la merda. Efectivament, estem en la merda des del punt de vista dels que som socialistes. Perquè la paraula socialista ens l’ha robada el PSOE. Socialista i comunista és el mateix, són només dues fases. Però jo no puc llevar-me de damunt la pàtina ideològica i política. I em sembla molt bé”.

El llibre parla molt de les drogues consumides pel seu autor en una època d’efervescent militància política i d’una combinació complicada amb una cultura psicodèlica allunyada de l’avorrit panorama de l’ortodòxia militant (de l’“estalinisme d’estar per casa, a la valenciana” que descriu l’obra).

Abelardo Muñoz va militar en tots dos fronts. “Hi ha una fina línia roja que separa els destins dels joves rebels d’aquests primers anys setanta: és la posició davant l’heroïna i la seua aparició en els ambients restringits de la ciutat”, escriu Muñoz.

“El nuv del llibre són els suïcidis”, diu el periodista, que ha escrit passatges molt durs a manera de “revenja” amb el seu “passat polític”. I ací sorgeixen dues tràgiques figures imprescindibles: el poeta Eduardo Hervás (1950-1972), amb una influència literària decisiva en el jove Abelardo Muñoz, i el cineasta Antonio Maenza (1948-1979). “Aquests paios ens introdueixen en un altre món, en la psicoanàlisi, en Rimbaud i Baudelaire i, després, també en la música”, recorda l’autor. “Mesclaven cultura i diversió i, a més, dins d’un orde; perquè nosaltres no estàvem en absolut en el món del cavall, però sí que preníem amfetamines de nit i passàvem la nit veient imatges en el pis d’Eduardo Hervás de Pere III el Gran, que era un altre escenari clau”.

“A nosaltres el que ens va traure d’això va ser la política. Així com la marihuana va entrar molt fàcil i era compatible, l’heroïna i tot el tema de Stones i l’onada de xeringues i punxades, jo això ho vaig conéixer després. En aquesta època ho veig des de fora. Nosaltres érem més fins, escoltàvem Lou Reed en un bar del carrer de Dalt, però no ens ficàvem res d’això”. El retrat de la “segona fase” tardana de la dècada de 1990 l’escriu Abelardo Muñoz en Chungas calles (Libros del Baal, 2024), amb flaixos del “món del cavall”, més ombrívol, però amb la seua prosa intacta.

L’autor, retratat un dia del final de juliol amb una roba eminentment florida, ha deixat arrere els paradisos artificials que ja només reviu en paper: “He utilitzat les drogues per a crear, per a pensar i per a gaudir de la cultura. El problema és que jo no puc deixar d’escriure, perquè és el que em manté coherent i més o menys il·lusionat. La meua vida ha canviat molt des de la perspectiva de deixar de fumar; en abandonar l’assumpte del THC, aquesta droga recreativa que m’ha acompanyat tant, per a escoltar música i escriure, perquè m’he quedat un poc estupefacte. Ara ve la vida veritable, la vida crua. I, per això, jo també he canviat els meus hàbits, ja no vaig a bars, perquè… et beus un parell de cubates, perquè t’animes, ets més simpàtic, però tot això ha quedat en el passat i ara he de ser simpàtic i empàtic a seques, però és el meu caràcter i jo crec que ho soc, de bon xic”.

“Cadascú és fill i víctima de la seua època”, escriu cap al final del llibre recordant l’última carta de son pare abans de morir. “Ara la meua és escoltar música clàssica permanentment i llegir; tinc Radio Classica, que és una de les glòries dels mitjans públics d’aquest país”, explica Muñoz, que actualment publica les seues columnes, sota la rúbrica ‘Rojo y negro’, en Valencia City. La seua reconeguda faceta de columnista va començar el 1987: “Si haguera de posar en un muntó les columnes que he fet en la meua vida seria l’hòstia”.

Abelardo Muñoz, autor d’obres com Valencia sumergida (1987), Gas ciudad (2010), Macabro (2011), Hotel Continental(2016), Chaflán (2018) o Periodo especial (2019), continua al peu del canó malgrat tot. “Jo mai he escrit res més llarg de 200 pàgines, però he comprés que no he d’obsessionar-me amb aquesta idea. M’he cuidat i he arribat a aquesta edat de miracle, perquè ho he tastat tot. Pertany a una cultura narcòtica, perquè les drogues era un element d’oposició al sistema. Jo, quan tenia 16 anys, ja gestava l’oposició al sistema i ara, amb 72, continue exactament en el mateix lloc amb una oposició radical al sistema. Però quan parle de sistema, parle fins i tot dels partits i de l’esquerra i de les seues baralles inútils. I jo, per fotre, doncs m’alegre que haja guanyat Maduro”.

Aquest deixeble en tota regla de Jean Genet concep l’escriptura com el mapa d’una memòria viva, encara que “els records són perillosos”, tal com adverteix en el pròleg. “La cultura forma part de la meua vida d’una manera absoluta, però no la cultura acadèmica ni especialitzada ni res per l’estil, sinó una cultura que mescla l’assaig amb el periodisme. I jo crec que ací he trobat la meua veu, el meu estil. Això no m’ho lleva ningú”, diu abans d’anar-se’n, puntual, a algun lloc que no revela.