Juan Gabriel Cotino Ferrer va ser un dels màxims exponents del sector de l’Opus Dei del PP valencià. També un gran suport de Francisco Camps. El nom del polític, mort el 2020, va eixir a relluir aquesta setmana en el judici del cas Erial amb la confessió del seu propi nebot, l’empresari Vicente Cotino, sobre la mossegada milionària abonada a Luxemburg a la presumpta xarxa corrupta d’Eduardo Zaplana a compte de la pilota de la privatització de les ITV i de l’adjudicació d’un dels lots a la firma Sedesa, propietat dels Cotino. L’ex-cap de gabinet de Zaplana en la Presidència de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco García, també va confessar que Cotino li va comunicar “en presència d’Eduardo Zaplana” l’“interés” de Sedesa pel lot de les ITV. Després de l’adjudicació, Sedesa va guanyar 43 milions d’euros quan després va revendre la concessió.
Així doncs, el polític del PP va ser l’artífex de la mossegada a Zaplana, segons han confirmat en el judici del cas Erial tant Juan Francisco García com els dos nebots del polític, els empresaris Vicente i José Cotino. Els tres han arribat a un pacte de conformitat amb la Fiscalia Anticorrupció per a reconéixer els fets i rebaixar la pena. “Juan Cotino, en aquell moment director general de la Policia, em transmet l’interés especial del Grupo Sedesa per a presentar-se i ser adjudicatari dins dels lots que s’havien de plantejar”, va declarar l’ex-cap de gabinet.
I és que el polític va ser entre el 1996 i el 2002 director general de la Policia del Govern de José María Aznar, amb Jaime Mayor Oreja de ministre de l’Interior. La triple confessió acredita el que les perquisicions del cas Erial van poder rastrejar a Luxemburg durant la instrucció secreta comandada per la Fiscalia Anticorrupció i la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil.
Al Gran Ducat va volar Cotino el 9 de maig del 2001 per a donar en mà més de 600.000 euros a Beatriz García Paesa, la neboda del famós espia i l’advocada responsable de muntar l’embolic societari amb què la trama va canalitzar les mossegades. El seu oncle, Francisco Paesa, va morir el 3 de maig de 2023 als 87 anys als afores de París, després d’haver simulat la seua mort el 1998, en una jugada pròpia de la picardia espanyola més que del procel·lós món de l’espionatge i de les clavegueres de l’Estat.
Tant Beatriz García Paesa, que es va prestar a col·laborar amb la investigació, com les autoritats de Luxemburg, en resposta a una comissió rogatòria, van acreditar el transvasament dels diners, tal com va informar elDiario.es. Amb els fons es va constituir la societat pantalla per a ocultar les mossegades. Quatre dies abans, Juan Cotino s’havia reunit amb Zaplana, segons les agendes de l’expresident de la Generalitat Valenciana.
Amb els fons lliurats per Cotino, es va constituir el capital social de l’empresa Imision Internacional, que va rebre entre el 2005 i el 2009 11,2 milions d’euros de mossegades des de comptes bancaris a Espanya i Suïssa. L’advocada, imputada per l’Audiència Nacional en el cas Defex, va declarar que mantenia “molta relació” amb l’empresari Vicente Cotino, que “anava sovint a Luxemburg”. El clan politicoempresarial posseïa un avió privat.
El viatge de Cotino a Luxemburg
L’escena va ser pràcticament cinematogràfica: un director general de la Policia portant més de 600.000 euros en metàl·lic a un país estranger per a ordir una societat offshore amb la neboda de l’espia protagonista del cas Roldán, una causa que va afectar de ple el Ministeri de l’Interior del Govern de Felipe González. De fet, en la pel·lícula El hombre de las mil caras, dirigida per Alberto Rodríguez, l’actriu Alba Galocha interpreta el paper d’una jove Beatriz García Paesa.
Si bé el cognom de l’advocada espanyola establida a Luxemburg ja resultava enormement cridaner (d’acord amb el seu paper en un dels casos més sonats de la història recent d’Espanya), el seu despatx tampoc estava exempt de personatges amb un currículum dubtós: un dels lletrats del bufet, Federico Cannizzaro di Balmontino, va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per un tribunal italià per una trama que va usar societats offshore a Luxemburg i l’Uruguai.
La carrera política de Juan Cotino es va traslladar al territori valencià. Entre el 2002 i el 2004, va ser delegat del Govern d’Aznar a la Comunitat Valenciana. Després d’aquesta etapa es va incorporar al Govern de Camps com a conseller, successivament, d’Agricultura, Benestar Social i Medi Ambient. També va ser president de les Corts Valencianes entre el 2011 i el 2014.
Els seus contactes en el si de la Policia van propiciar certes delacions, com la que va reconéixer l’excomissari José Manuel Villarejo a compte dels registres policials del cas Gürtel i del cas Brugal.
Zaplana: “Ens portàvem fatal”
Cotino va acabar convertint-se en el julivert de tots els escàndols de corrupció del PP valencià. La seua doble condició de polític conservador i d’empresari d’una firma especialitzada en obra pública va portar que el cognom aflorara en nombroses causes. No obstant això, només es va asseure en el banc dels acusats el 2020, en ocasió del judici en l’Audiència Nacional pels tripijocs de la trama Gürtel en la contractació de la visita del papa a València. Cotino s’enfrontava a una petició de pena d’11 anys de presó per part de la Fiscalia Anticorrupció.
Després de la suspensió del judici, a conseqüència de la crisi sanitària de la pandèmia del Covid-19, Cotino va morir el 13 d’abril de 2020 a causa del coronavirus. Automàticament, la seua responsabilitat penal en Gürtel i en el cas Erial, en què figurava com a investigat, es va extingir. Després de la seua mort, va deixar en herència una empresa amb un patrimoni net de 10,5 milions d’euros, a més de 2.500 accions de l’energètica italiana IFV Energy SRL per un valor total de 398.157,12 euros.
Sobre el difunt expolític van recaure aquesta setmana les confessions dels seus dos nebots i de l’ex-cap de gabinet de Zaplana. L’exministre de Treball, per part seua, va al·ludir a la mala relació política amb Juan Cotino, en el context de la guerra interna en el si del PP valencià entre ‘campistes’ i ‘zaplanistes’, per a refutar les confessions dels seus companys de banc. “Ens portàvem fatal”, va dir Zaplana en referència al finat.