Divisió en EU: Guerra oberta entre els afins a Garzón i la ‘nomenklatura’

Esquerra Unida (EU) està en flames. El partit, que sobreviu amb respiració assistida després d’haver-se quedat sense a penes recursos arran del fracàs electoral del 2015 –va perdre la representació en les Corts Valencianes i en l’Ajuntament de València–, no té direcció des del gener, ha perdut el cartell electoral després de la dimissió d’Ignacio Blanco pels resultats tan dolents i ara està partit en dos.

La fractura s’ha revelat poc abans de l’assemblea que s’ha de celebrar el 15 d’octubre. En aquest conclave s’ha d’elegir l’executiva del partit, una confluència d’ideologies, partits i interessos amb el nucli entorn del Partit Comunista d’Espanya. Un sector de la formació, afí al coordinador d’Izquierda Unida, Alberto Garzón, sol·licita que l’elecció de l’executiva es faça per sufragi universal: un militant, un vot.

En aquesta facció s’alineen alguns dels rostres més populars del partit: l’eurodiputada Marina Albiol, la diputada provincial Rosa Pérez Garijo –denunciant del cas Taula– o els exdiputats autonòmics Esther López Barceló o Blanco, tot i que aquest s’ha allunyat de la primera línia política després de la seua dimissió. Tots ells –i més de 300 militants– han subscrit una “resolució per l’obertura i la democratització” d’EU.

A més del sufragi directe, demanen “l’obertura en els processos de decisió”, que “la militància en conjunt siga el centre de l’acció política” –en detriment de la dirigència– i “atendre les demandes socials, fins i tot per damunt de les nostres pròpies voluntats”. En resum, potenciar les confluències locals a l’estil de Guanyem, democratitzar l’organització, obrir-la a la societat, concebre-la com un instrument per a millorar la vida de les persones, gairebé com un moviment social més i no un fi en si mateix.

En paraules d’un signant del manifest: “La vella guàrdia ha aprofitat el buit de poder per a apoderar-se del control del partit i manejar el procés de renovació, dominat pels buròcrates”. “No hi ha ningú que done suport a Garzón [Alberto, coordinador general d’Izquierda Unida] en l’executiva interina”, afig com a exemple de la falta de pluralitat de la direcció actual.

Roberto Rovira nega aquesta visió de la direcció. És un dels nou membres i el portaveu de la gestora elegida al febrer després de la dimissió de l’anterior coordinadora general, Marga Sanz. “El Consell Polític Nacional –òrgan màxim del partit entre assemblees– va discutir l’assumpte al juliol i no va optar pel sufragi universal sinó pel sistema clàssic, que no és menys democràtic i, a més, és el que marquen els estatuts d’EU”.

Aquest sistema implica que els delegats presents en l’assemblea d’octubre (419, aproximadament un per cada set afiliats) hauran d’elegir el 50% de l’executiva. L’altra meitat haurà de ser elegida per les organitzacions comarcals del partit. “Els delegats transmetran, com sempre, els desitjos de les bases. I encara que en EU sempre hi ha hagut diverses sensibilitats, del debat intern de l’assemblea eixirà un pla polític, un document, que marcarà la política unitària del partit”,

“No hi ha falta de democràcia ni res semblant”, afig Rovira, que ni tan sols ha tingut accés al manifest per “l’obertura i la democratització” d’EU. “Em molesta haver-ho sabut per la premsa, em sembla que és un detall de falta de camaraderia”. Ricardo Sixto, diputat d’EU a Madrid, integrat en A la Valenciana, va més lluny: “Aquest manifest és un intent de singularitzar algunes persones a falta d’elements polítics destacats o distintius”.

A parer de Sixto, el mètode valencià és més democràtic que l’utilitzat per IU. “Hi ha llistes obertes i desbloquejades, s’hi poden presentar candidatures individuals o col·lectives. Si els signants del manifest són tan demòcrates, que diguen si volen llistes planxa”, llistes tancades sense opció d’elegir noms diferents dels proposats.

Lluita pel poder amb la recentralització de fons

Sixto diu que aquesta és una lluita pel poder, adornada amb diferències personals i sense transfons ideològic, ni tan sols la confluència amb Podem. Pensa, de fet, que el tema en qüestió no és la falta de democràcia o la involució, des de les primàries obertes utilitzades per a elegir cartell electoral fins a un sistema d’elecció més tancat. “És un altre debat: la voluntat d’uns quants de recentralitzar IU i convertir les organitzacions autonòmiques en apèndixs de Madrid contra els quals defensem un esquema federal”.

“Els altres debats –la democràcia interna, els acords amb Podem– són cortines de fum”, afig Sixto. Un dels signats del manifest, que s’estima més no revelar la identitat, hi discrepa. “Tot i que hi ha diferències ideològiques, ací el que preval és una mena de nomenklatura [l’elit del Partit Comunista de la Unió Soviètica que va dominar el país durant la dictadura socialista] que vol dominar el partit, malgrat que hi haja el risc d’alinear la resta”.

Si existeix, aquesta nomenklatura i l’altre sector, en principi més oberturista i alineat amb les tesis de Garzón, podrien competir amb dues llistes en el pròxim congrés. L’una tindria el nucli entorn del Partit Comunista. L’altra s’ha especulat que estaria liderada per Marina Albiol, eurodiputada i membre de la direcció de Garzón.

Ella ho descarta rotundament. “Ja sóc responsable de relacions internacionals en IU. No és convenient acumular càrrecs”. Tampoc no pensa que siga una lluita pel poder –“aquest debat és necessari i provocat perquè som una organització plural amb diferents visions”–, encara que reconeix que hi ha dues sensibilitats distintes. L’una va donar suport a Garzón i l’altra a la seua rival, Paloma López, en l’elecció de l’actual Consell Polític Federal del partit.

Albiol sí que estaria disposada a participar en una llista que defensara una organització com més oberta millor i, en l’àmbit valencià, més descentralitzada. “La gestora actual, per exemple, està copada per gent de València. Cal que les comarques hi tinguen més pes. Ningú no vol, però, recentralitzar o posar fi a l’estructura federal d’aquest partit. A més, si s’arriba a acords sobre la línia política, es pot acordar una llista de consens sense necessitat de votar candidatures diferents”. El 15 d’octubre se sabrà.