La trama del cas Taula va propiciar la contractació de treballadors zombis amb fons públics durant l’etapa d’Alfonso Rus al capdavant del PP de València. Rus, Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners, i Máximo Caturla van contractar diversos zombis en empreses públiques valencianes “en consideració a la seua relació amb el Partit Popular”, per a prestar favors polítics o per amistat. Així ho estableix la sentència de la secció segona de l’Audiència Provincial de València, que ha condemnat en el marc de la peça separada B del cas Taula els tres excàrrecs del PP a cinc anys de presó, a més de 14 d’inhabilitació i multa, pel delicte continuat de malversació en concurs amb prevaricació i falsedat documental.
El cas més cridaner va ser la contractació en Imelsa, antiga empresa pública de la Diputació de València el gerent de la qual era Benavent, de Miguel Mullor Doménech, jugador de l’Olímpic de Xàtiva, el club que presidia Rus. El seu contracte d’assessor d’un conseller del PP, que va costar a les arques 57.325 euros, “es va fer com un favor de Marcos Benavent a Alfonso Rus i a petició d’aquest” per a camuflar una retribució que realment pagava el seu paper com a jugador de l’equip. L’esportista, que va reconéixer els fets, ha sigut condemnat a set mesos de presó.
L’empresari José Adolfo Vedri, amic del ionqui dels diners, també va aconseguir col·locar dos dels seus treballadors en l’empresa pública, per la qual cosa van cobrar 36.849 euros (ja tornats), a pesar que continuaven prestant els seus serveis a la firma privada del condemnat, la reparació del mal i la confessió del qual li han valgut una condemna de set mesos de presó.
“Per petició d’Alfonso Rus” i com un “favor personal”, va ser col·locada en Imelsa Eva Luis Sarrión, una “contractació fictícia” que va suposar un cost de 89.243 euros. També va ser contractat José Estarlich, el testaferro de Marcos Benavent, “exclusivament per l’amistat que els unia” i a manera de “favor personal” a causa de la seua difícil situació econòmica.
Estarlich va confessar els fets, igual que en la peça J del cas Taula en què el ionqui dels diners va ser condemnat per blanqueig de capitals, i ha tornat part dels 14.340 euros que va percebre com a remuneració. Raúl Mateo Ángel també va ser contractat per Benavent (amb un cost de 109.441 euros) “com un favor personal i per la seua relació amb el Partit Popular”.
El virus zombi també es va contagiar en Ciegsa, la firma pública dedicada a la construcció de col·legis en què el popular Máximo Caturla va fitxar quatre treballadors “sense que aquestes contractacions respongueren a cap necessitat de l’empresa”. Tot això, després d’una reunió de l’empresa pública el 2003, “sent conseller delegat Esteban González Pons [actual vicesecretari institucional de la direcció del PP nacional]”, que va acordar atorgar un poder especial a Caturla per a designar treballadors.
Antonio Gil Monteagudo (amb un cost per a l’empresa de 298.576 euros), Juan Sanchis Torres (273.929 euros) i Manuel Gómez Pérez (82.624 euros), tots condemnats a una pena de sis mesos de presó pels atenuants de confessió, reparació del mal i dilacions indegudes, van ser contractats en Ciegsa “en consideració a la seua relació amb el Partit Popular, a què Màxim Caturla pertanyia”, a la seua amistat i amb “l’aprovació necessària d’Alfonso Rus”. Gómez es va dedicar a tasques “sota la direcció” del PP.
Per part seua, la periodista Clara Sáez Alepuz va obtindre un càrrec de prefectura en l’empresa “sense complir els requisits legals” que li va permetre continuar treballant en el gabinet de premsa de la Conselleria d’Educació, d’on provenia. La professional, condemnada també a set mesos i mig de presó, no tenia físicament un lloc de treball en Ciegsa ni va fer funcions d’alta direcció, malgrat haver cobrat 65.438 euros.
En un bloc a part, cinc treballadors d’Imelsa han sigut absolts, ja que no consta que els seus contractes, subscrits per Benavent, “tingueren per finalitat obtindre un lucre en perjudici de l’empresa”. Es tracta d’Ángel Ramón Sanchis, Juan Antonio Sanz, Francisco José Antequera, tots vinculats al PP. Carolina de Miguel i Teresa Gimeno, assessores socialistes, també han sigut absoltes pel fet de demostrar que acudien regularment a la Diputació de València i prestaven serveis tècnics, segons van acreditar dos testimonis.
Al seu torn, Rafael Rubio, conseller del PSPV-PSOE en Imelsa que va proposar la contractació de totes dues assessores, ha sigut absolt. “No consta provat que la contractació tinguera causa en cap mena de favor polític o d’una altra classe, amb independència que el mateix conseller Rafael Rubio, sense subjecció a cap procés de selecció, procedira a la lliure designació” de les dues assessores, indica la sentència.
Raúl Pardos, del PSPV, va signar certificats “fal·laços” sobre la jornada laboral en Imelsa de Francisco Cañizares, el seu pretés assessor. Pardos ha sigut condemnat per un delicte de falsedat a quatre mesos de suspensió d’ocupació o càrrec públic. Pel mateix delicte ha sigut condemnat, a un any de suspensió d’ocupació o càrrec públic, el conseller d’Imelsa pel PP Salvador Enguix, que va signar el certificat que acreditava que Eva Luisa Sarrión treballava, a pesar que va admetre que “ni tan sols coneixia” la pretesa assessora, que era mestressa de casa de Xàtiva amb dificultats econòmiques. “La fal·làcia del document no ofereix dubtes”, afirma la sentència.
“Una cosa similar” va passar amb Emilio Llopis, cap de gabinet d’Alfonso Rus condemnat a un any de suspensió per a ocupació o càrrec públic, les explicacions del qual durant el judici “no són plausibles”, segons la sentència.
Cobrament de productivitat sense justificació
D’altra banda, la sentència també condemna María Gracia Escrihuela i José Enrique Montblanc, pels delictes de malversació i prevaricació, a quatre anys i quatre mesos de presó. Tots dos es van beneficiar del cobrament de percepcions per productivitat i dietes que “no tenien justificació en cap avaluació del rendiment ni s’ajustava al procediment previst en el conveni col·lectiu”.
A Gracia Escrihuela la sentència li imposa l’abonament d’una responsabilitat civil de 97.125 euros per les retribucions variables cobrades indegudament i de 18.284 euros per les dietes. En el cas de Montblanc, la quantitat ascendeix a 82.162 euros pel plus de productivitat i a 28.087 per les dietes.
Per part seua, al ionqui dels diners, exgerent d’Imelsa, li imposen el pagament, en concepte de responsabilitat civil, de 56.648 euros per les retribucions variables i de 21.002 euros per les dietes, ambdues “indegudament cobrades”.
Dilacions indegudes de la instrucció
Els principals acusats s’han deslliurat de la condemna pel delicte d’organització criminal. La sentència considera que “no està provat l’acord de voluntats dels acusats per a obtindre diners i prestar favors polítics de qualsevol mena, d’una manera estable i per un temps indefinit”. “No hi ha indici que amb aquests nomenaments els acusats obtingueren diners”, postil·la.
La sentència, d’altra banda, aplica a tots els condemnats l’atenuant de dilacions indegudes. La peça B del cas Taula sobre els zombis va engolir la F (relativa, originalment, a la contractació en Ciegsa). Si la peça B va tindre una “paralització de quasi dos anys” durant la fase d’instrucció, en el cas de la F el retard va “ser més gran”: tres anys d’“inactivitat total” en què “no es resol res”. “En tots dos casos, les dilacions excedeixen manifestament dels paràmetres normals de funcionament de l’Administració de justícia”, conclou la secció segona de l’Audiència de València.
La sentència de peça B avala de pla la faena de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil i la cadena de custòdia de la principal prova que sosté el cas Taula: les gravacions que va efectuar a la trama en secret el ionqui dels diners i que el seu exsogre va entregar a la Fiscalia Anticorrupció per venjança.
En l’apartat de valoració de la prova, la sentència destaca el “caràcter professional i objectiu” de la declaració en el judici de l’agent de l’UCO encarregat de l’informe policial de la peça dels zombis. Els investigadors van comprovar “d’una manera raonable, amb marges d’error nimis” que els àudios dels dos llapis de memòria amb els explosius àudios emmagatzemaven el “mateix contingut”, a diferència de l’argumentari que han usat diverses defenses en els tres judicis del cas Taula que s’han celebrat fins ara.
“Pel que fa a la possible manipulació dels llapis de memòria entregats, ni tan sols l’autor de les gravacions, Marcos Benavent, ha indicat aquesta possibilitat”, afig la sentència. És més, les defenses van poder estudiar i comparar tots dos llapis de memòria que consten en la causa –els ja famosos Kingston i Intens, protagonistes d’hores i hores de debat tècnic i jurídic en els judicis– i no han posat de manifest “cap diferència en el contingut dels àudios proposats com a prova”.
A més, també recorda que “qui va gravar” les converses “va ser un dels seus interlocutors [Marcos Benavent]”. Així doncs, el ionqui dels diners no va vulnerar el dret al secret de les comunicacions: els diàlegs de la trama no eren secrets per a qui els va gravar ni hi va intervindre “cap funcionari de l’Estat”.
La sentència també avala el testimoniatge clau –“sense respostes aparentment tendencioses o preparades”– de l’empresari Mariano López, exsogre de Benavent. “No hi ha raó per a dubtar del testimoniatge de Mariano López, a pesar que va obrar mogut per l’enemistat o el ressentiment, segons es desprén de la seua declaració”, afig.
Es tracta de la segona sentència que avala la principal prova del cas Taula, de què depén el conjunt de la instrucció, després de la sentència condemnatòria del ionqui dels diners en la peça J. La sentència que va absoldre Benavent i Rus en la peça D, relativa a la contractació del centre d’atenció telefònica en Imelsa, no va posar cap objecció a l’escorcoll del despatx de l’anterior advocat de Benavent, en què els agents de l’UCO van trobar la documentació que va permetre iniciar les perquisicions sobre la presumpta fortuna a l’estranger d’Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana.