Enèsima resolució judicial sobre el restaurant il·legal de l’illa pirata de Benidorm (la Marina Baixa). El restaurant, obert el 1968, “mancava de llicència d’activitat, ja que mai se li havia concedit”. Així ho indica una sentència de la secció primera de la Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) que ha desestimat el recurs de l’hostaler contra la denegació de llicència per part de l’Ajuntament de Benidorm.
L’empresari explota el restaurant des del 1968 i el servei de transport a l’illa des del 1974. L’home pretenia que “siga com siga l’Administració titular [de l’illot], es regularitze la seua situació”.
El 1993, sent alcalde el popular Eduardo Zaplana, va presentar una sol·licitud de llicència d’obertura, però l’Ajuntament de Benidorm mai va dictar una resolució expressa. L’empresari considerava que havia obtingut la llicència d’obertura per silenci positiu. El 2018 va reiterar la sol·licitud, que se li va denegar per no tindre títol habilitant per a l’ocupació de domini públic maritimoterrestre atorgada per l’Administració general de l’Estat.
I és que el restaurant i les instal·lacions annexes (terrasses, escales, aljubs i gàbies per a animals) van quedar integrats en el domini públic maritimoterrestre després de l’aprovació de la partió per una ordre ministerial del 2005.
La titularitat de l’illot, situat dins del Parc Natural de la Serra Gelada, correspon a l’Estat per la qual cosa l’Ajuntament de Benidorm ni tan sols estava facultat per a autoritzar l’activitat del restaurant, a pesar que servia àpats des de fa quasi cinc dècades. A més, segons un informe municipal d’Urbanisme, no figura cap sol·licitud per a obres de les petites instal·lacions del bar existents a l’illa.
No obstant això, altres informes municipals van deixar la porta oberta a la legalització per la “vinculació històrica” de l’illot amb Benidorm i el cobrament d’un cànon per l’explotació del bar i les atracades, instal·lacions que figuraven en el catàleg de béns de titularitat municipal.
La sentència del TSJ-CV, per part seua, recorda que l’hostaler no tenia autorització per a la instal·lació d’un quiosc a l’illa ni concessió de llicència municipal per a l’explotació comercial d’un bar, encara que el titular abonara un cànon.
Per a la Sala Contenciosa del TSJ-CV resulta “irrellevant” la consideració de terreny ocupat per la instal·lació de restaurant com a domini públic terrestre o com a zona de servitud de trànsit: en el primer cas requeriria una concessió i, en el segon, l’autorització de la Generalitat Valenciana.
“La sol·licitud de llicència d’obertura pateix no sols de l’absència de llicència d’activitat anterior, sinó de títol de concessió o autorització preceptiva, per a l’ocupació del domini públic o de la servitud de trànsit, de manera que no podia obtindre’s per silenci”, explica la sentència.
En definitiva, “de cap manera cal considerar que el recurrent obtinguera llicència d’obertura per silenci, el 1993, ni s’escau reconéixer-li dret a l’obtenció amb la sol·licitud formulada de nou el 14 d’agost de 2018, de comunicació o declaració responsable, ja que no aporta el títol previ d’ocupació, ja en aquest cas, la concessió d’ocupació del domini públic maritimoterrestre”, conclou la sentència, que no és ferma.