La vida de Coulibaly Mamoutou, Couli per als amics, és una història de superació i un exemple que qualsevol somni es pot aconseguir si es persegueix i s’hi creu.
Aquest jove de 20 anys, natural de Bamako (Mali), fa ja quatre anys que viu a València plenament integrat després de mitja vida viatjant i passant tota mena d’odissees que bé podrien inspirar el guió d’una pel·lícula o una sèrie de ficció.
Però res més lluny. Les seues vivències són reals i segurament més habituals del que puga semblar.
Treballador incansable, futbolista amateur (seguidor del Reial Madrid i fan de Cristiano) i amb un somriure inesborrable, Couli narra la seua història: “Vivia amb els meus pares i els meus dos germans menuts, però no era feliç perquè no m’agradava estudiar, jo només volia el futbol i això em generava molts conflictes amb mon pare; al final, fart de la situació, vaig decidir anar-me’n de casa amb 10 anys”.
Pensat i fet. Primerament va travessar la frontera amb Mauritània i hi va viure un any netejant i llavant roba per a guanyar-se la vida “en una casa compartida amb 10 persones més”.
Quan va poder estalviar una mica de diners, va pujar en un camió “legalment” i va travessar la frontera de Mauritània al Marroc: “Hi vaig recórrer pràcticament tot el país durant cinc anys, treballava com a venedor ambulant, però era dur, perquè la policia ens perseguia i ens ho llevava tot, ens tractaven molt malament”.
Després de viure apadrinat amb una família i treballar també en l’obra, als 15 anys va decidir intentar arribar a Espanya saltant la tanca de Melilla. Per fer-ho, va acampar durant quasi un any “en la muntanya Gurugú, en barraques, amb un miler més de persones, fins que finalment una nit ens hi vam decidir”.
Així doncs, es van dirigir tots alhora a la tanca que els separava del somni d’una vida millor: “Alguns van aconseguir creuar, uns altres ens van interceptar i ens van retornar a la policia del Marroc, a uns quants que es resistien els pegaven”.
Lluny de caure en el descoratjament i la frustració, Couli va decidir dirigir-se a Tànger per provar sort en una pastera.
Per sort, ell, per contactes amb coneguts, no va haver de pagar per pujar a la Zodiac, però la resta pagaven “50 euros”.
Segons conta, anaven normalment entre set i huit persones per pastera. “Al primer intent ens va interceptar la Marina i ens va retornar a Tànger, però al segon vam eixir a les 02.00 hores de la matinada i a les 5.30 hores vam arribar a la costa de Tarifa, on ens esperava una embarcació de Creu la Roja a què havíem avisat”.
L’entitat els va proporcionar mantes i menjar i posteriorment van ser traslladats a la comissaria i a un hospital, del qual passa a un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la zona. Tal com explica, es portava “bé” amb els guàrdies que els deixaven “jugar al futbol al pati”.
D’allí el van traslladar al CIE de Barcelona: “Molts dels meus companys els van deportar, però a mi i a alguns altres ens van donar cinc euros a cadascun i ens van deixar en llibertat”.
En la zona de la Rambla va conéixer un xic del seu país que el va convidar a sa casa perquè no dormira al carrer.
Després de 15 dies a la capital catalana, aconsegueix contactar a través de Facebook amb un amic que va conéixer al Marroc i que vivia a València, en l’alberg de la Pau, per la qual cosa, després d’aconseguir els diners per a un bitllet d’autobús, per fi arriba a València.
L’habitatge i la faena com a eix integrador
Després de passar un any en aquest allotjament i un altre en un pis compartit de Càritas, període en què va treballar al camp, Couli va llogar una habitació per 150 euros en la zona de l’avinguda del Doctor Waksman.
“Estudiava en la Creu Roja, on vaig fer un voluntariat, i van començar a ajudar-me amb els papers; va ser una xica d’allí la que em va parlar de RAIS Fundación just en el moment més crític, perquè m’havia gastat els estalvis i em veia abocat a viure al carrer”.
Des de l’entitat li van gestionar una habitació en un dels dos habitatges amb huit places de què disposa per a joves sense llar de 18 a 25 anys. Situat al barri de Patraix, comparteix el pis amb tres joves més: “L’habitatge és clau per al procés d’integració, sense una llar Couli no hauria aconseguit el que ha aconseguit”, expliquen.
Una vegada solucionada aquesta situació urgent, el pas següent era poder obtindre el permís de residència i treball per arrelament social, per a la qual cosa necessitava un contracte de treball a jornada completa d’un any, “cosa molt difícil d’aconseguir per desgràcia per a persones en aquesta situació”, expliquen des de RAIS.
Va ser llavors que va aparéixer Antonio Lozano, un jove empresari valencià de 36 anys del sector de la construcció, que a través de la seua cosina va conéixer el cas de Couli: “Em va comentar que necessitaven un contracte per a regularitzar la seua situació i nosaltres necessitàvem gent, per això no m’ho vaig pensar i la veritat que estem molt contents, és un xic molt treballador i molt voluntariós que sempre dona el 1.000 per 1.000, només li falta una mica de pausa per a aprendre, perquè vol fer el mateix que els seus companys des del principi i, clar, això requereix temps”, comenta Lozano.
Sobre les reticències d’altres empresaris a l’hora d’oferir contractes a persones sense llar o en situació irregular, aquest empresari explica que “cadascú pensa d’una manera i tot és respectable; jo, per la meua educació i perquè també he sigut treballador des de jove, intente ser sensible amb la situació dels treballadors”.
Ara Couli te faena a jornada completa i cobra uns 1.100 euros per mes com a peó d’obra, “el que estipula el conveni”, segons Lozano, per a emprendre un projecte de vida de manera autònoma.
“Els meus objectius de futur són ser futbolista o empresari com Antonio, independitzar-me a un pis jo sol i formar una família”, explica el jove, que comenta que parla periòdicament amb la seua família, però que de moment no es plantegen moure’s de Mali i que espera anar a veure-la l’any que ve.
“Totes les fronteres haurien d’estar obertes”
Malgrat les circumstàncies que han envoltat la vida de Couli, sorprén la determinació i la tranquil·litat quan ho conta.
Assegura que “mai” va passar por i que no considera que haja tingut “sort, ja que la sort depén en gran part de cadascú”.
Sobre l’avanç dels governs d’extrema dreta que pregonen el tancament de fronteres a immigrants i refugiats, afirma que no entén aquesta actitud: “La meua visió és que s’haurien d’obrir les fronteres de tot el món i que cadascú puga anar on vulga, no entenc per què tanta frontera”.
Al cap de quasi quatre anys a València, ja se sent com un més. Encara que reconeix que ha viscut algun episodi racista, assegura que no és una cosa generalitzada i que sent feliç a la ciutat: “M’encanta la paella i he desfilat de faller en una falla de Patraix; a més, també he fet de rei Baltasar”, afirma entre rialles.