Victoria Ciges, directora de ‘Què va ser de ma mare’: “A les dones sempre ens ha faltat tindre un referent”

Victoria Ciges (Calicanto, 2001) és una estudiant del Grau Superior de Producció Audiovisual del Comenius Centre Educatiu. El canvi en el full de ruta dels seus estudis, juntament amb la necessitat d’aprofitar el temps, la va fer aterrar en aquesta formació acadèmica.

El mes de novembre passat, el guió de Què va ser de ma mare es va alçar amb un dels huit premis de la segona edició del concurs convocat per l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA) i Prime Video per a guions que fan front al sexisme en les narratives audiovisuals.

La directora del fals documental (mokumentary), basat en una dona rondallaire dels anys 30 i interpretat per les seus descendents, ens rep en una cafeteria cèntrica i concorreguda de la ciutat de València per explicar com es va forjar la idea i què opina del panorama cultural valencià.

Quan va nàixer la seua passió pel cinema?

Des de menuda sempre m’ha agradat agafar una càmera d’aquestes compactes i digitals que hi havia per casa i contar la meua vida. Solia gravar la meua gossa o les meues amigues. Ho feia d’una manera inconscient, perquè em cridava l’atenció. Quan et fas major, vas triant què és el que més t’agrada i com vols mostrar una realitat a través de plans concrets o del tipus d’il·luminació.

Quan va començar el seu periple en aquest món?

Després d’acabar Batxillerat, no vaig poder entrar en la carrera de Comunicació Audiovisual, perquè em vaig quedar en llista d’espera. Per no perdre anys d’estudis, vaig decidir cursar el grau superior en producció audiovisual a Torrent i, quan vaig acabar, vaig decidir apostar pel que estic ara, sobre realització. En aquest últim any he pogut conéixer més del cinema, les tècniques i els recursos que s’hi fan servir, i gràcies a això he pogut conéixer més directors de cinema.

Sobre la base d’això, ha tingut referents al llarg dels seus estudis?

Et diria el típic, Isabel Coixet. En un àmbit més històric, hi ha un documental anomenat El sostre groc (narra un cas d’agressions sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida a partir de la denúncia de nou dones contra els seus dos professors) que m’apassiona. Em decante més pel cinema de realitat que el de ficció. A les dones sempre ens ha faltat tindre un referent.

Com va sorgir la idea d’escriure el curtmetratge premiat?

En classe sempre ens ensenyaven un gènere cinematogràfic nou i que anava acompanyat per la realització d’un treball. Ens van projectar un fals documental sobre un cineasta dels anys 50 que va inventar el cinema de color i un tipus de càmera. T’ho mostraven com si haguera existit, però era irreal. A partir d’ací t’entra la curiositat i comences a pensar com es gestiona la recopilació de dades, les entrevistes i com una realitat falsa pot canviar la història. Volia generar aquest efecte amb el públic: suscitar una reflexió que fora subjectiva i que et preguntares si això podia canviar el ritme de la història.

Una paraula o frase per a descriure-ho.

Identitat cultural valenciana.

Sempre va tindre clar que els seus projectes havien d’entremesclar la perspectiva de gènere i la cultura valenciana?

No se m’havia ocorregut anteriorment la idea, però, quan vaig començar a escriure el guió i com m’havia de basar en uns punts per a poder presentar-me al concurs, vaig anar donant-li forma. En un principi, no m’imaginava que la història la contarien tres dones. Va ser tot improvisat arran del decàleg de CIMA.

Quant temps va dedicar a redactar-lo?

Recorde que la convocatòria estava disponible de setembre a octubre i vaig haver de fer-lo en un mes. El tema de la figura del rondallaire valencià ja la tenia al cap, però fins que no veig alguna cosa que em motive no tire avant amb la idea. Volia donar-li forma en alguna cosa i no vaig saber com. Quan vaig veure que tornaven a obrir una segona edició del concurs, em vaig animar a provar.

Com va ser el moment previ a la producció?

Al final de novembre em van notificar que havia guanyat un premi pel guió i vam començar oficialment quan ens van ingressar el pressupost. S’ha de destacar que no podíem contractar ningú extern al centre, i vam haver de col·laborar amb l’alumnat. En el cas de les tres protagonistes (la mare, la filla i la neta) vam tindre un dilema, ja que, quan vaig iniciar el càsting entre persones del centre, no s’hi presentava ningú que entrara en els meus requisits d’una dona jove, una altra de mitjana edat i una altra entre 60 i 70 anys.

L’excepció va vindre amb elles. Vam haver de fer un procés de selecció obert i l’institut va haver de fer una assegurança per a elles tres en cas de qualsevol problema durant el rodatge.

Una altra de les obligacions que teníem era gravar-ho en un únic dia. Va ser molt intens, ja que primer vam gravar en una sala d’exposicions a València, i després vam haver de traslladar-nos amb els cotxes de l’equip tècnic a la Barraca, a Meliana.

I van tindre molt de temps per a realitzar el curtmetratge?

No. Hi vam començar al gener i justament se’m va ajuntar tot. Estava acabant el curs i en aquest moment estàvem realitzant un obra de teatre, de la qual jo era la productora. El meu cap no descansava. Em costava pensar en coses creatives. Estava molt estressada, pensava que no hi arribava i sentia que totes les decisions passaven per les meues mans. Ho vam fer tot en dos mesos.

Com van aconseguir el finançament?

Prime Video és qui s’encarrega d’aportar capital econòmic i oferir la plataforma on es publicarà el projecte, però tot ho gestiona CIMA, que posa els mitjans materials. Tots dos tenen una mena de col·laboració. Cap dels participants vam haver de posar més diners de les nostres butxaques.

Es va remunerar la faena de les actrius i l’equip audiovisual?

De les persones que hi van participar, cap es va lucrar econòmicament, ja que el concurs el convoca una associació la finalitat de la qual és mostrar treballs fets per l’estudiantat de centres que hi volien col·laborar. No calia que tingueren formació acadèmica. Hi havia dos premis econòmics en el concurs: un que vaig obtindre solament jo com a autora del guió i l’altre, que es va destinar a la producció.

A mi em sap greu que no es pague per la faena de la gent, perquè és com si estigueres demanant favors. Per això s’havia de col·laborar amb l’alumnat. Si no fora educatiu, haurien de pagar més impostos i no comptarien amb la col·laboració de Prime.

Després de l’èxit en el seu primer mokumentary, els pròxims projectes continuaran tenint aquestes característiques o prefereix continuar innovant?

Crec que vull canviar. Vull provar amb una altra mena de cinema, altres perspectives de contar les històries. No vull tancar-me a una sola possibilitat.

Podrem veure Què va ser de ma mare en un altre festival?

Aquesta és la idea. Volem fer un treball de distribució del curtmetratge perquè es conega més. Encara no està confirmat, però possiblement, al final de maig, es presentarà en la Filmoteca de València. S’hi exposaran també els altres set guions guanyadors.

Hi ha algunes escenes en què apareixen imatges de dones del segle anterior. Són totes reals o s’han elaborat amb alguna intel·ligència artificial?

Són dones que han existit. Principalment són aportacions de famílies de l’equip tècnic, però també hem recorregut al Museu Virtual de Quart de Poblet, on tenen un arxiu d’imatges de diferents famílies. Vam haver de redactar una instància a l’Ajuntament i vam parlar amb Santiago Vañó, tècnic de Patrimoni i Turisme d’aquest municipi. Va ser qui em va cedir les fotografies.

Ha rebut crítiques?

No com a tal. M’han comentat aspectes a millorar com la duració de l’obra o representar més la rondallaire, Teresa. Em va sorprendre l’efecte que va generar. He pensat de fer un llargmetratge, que passe a una pel·lícula. De moment no tinc res definit. Estic fent voltes a la idea.

Pel que fa les polítiques lingüístiques que defensa el Consell actual, creu que poden arribar a afectar directament el món del cinema valencià?

Crec que no ens afavoreixen. No estic molt assabentada dels temes polítics, però soc conscient de les coses bàsiques que s’esdevenen i que solen comentar-se habitualment entre la ciutadania. Jo estime la meua llengua i no deixaré de ser qui soc ni de parlar-la. És el que sempre ha patit el valencià. És una manera de voler fer-lo més col·loquial i del carrer. No se li dona la importància que té com a idioma oficial del territori. Em dol, però jo continuaré fent aquesta mena d’obres. Participe en un projecte sobre residències artístiques i culturals, gestionat per Joventut València, que es basa en la creació de xarxes socials i pòdcasts en valencià. Facen el que facen, continuaré fent el que m’abellisca.

I quant al panorama audiovisual valencià, pensa que continua estant infravalorat?

Ara mateix comença a créixer, però crec que des de les institucions públiques han de continuar fomentant-lo. És molt important impulsar les subvencions i especialment, contribuir amb el creixement de les productores joves. El futur està ací.

Com veu la representació de les dones en obres audiovisuals o guionitzades per elles?

Cada vegada hi ha més dones en aquest sector. És un orgull. Sents que hi ha un moviment de suport. Lluitem juntes perquè se’ns reconega el nostre treball. Hauria d’haver sigut sempre així. Hi ha un canvi positiu.

Hi ha paritat en aquest sector?

Encara queda molt per a aconseguir-la, siga en creació o en equip tècnic. Tinc companyes que pense que són molt vàlides i que despuntaran.

Llavors diria que està dominat per l’heteropatriarcat?

Ho va estar fa temps, però no s’ha d’abaixar la guàrdia. De fet, en la nova sèrie El caso Asunta, Candela Peña, de qui soc molt fan i admire la seua manera d’actuar i parlar, va voler preguntar pel paper de Rosario Porto i des de l’oficina del mateix directiu de la sèrie li van dir que no. Aquestes coses que continuen comentant-se són una mica injustes. Cal mantindre la paciència i demostrar com de vàlid que ets. Ella ho fa.

Ha rebut notícies per part d’alguna institució pública cultural per a presentar el curtmetratge?

M’han oferit fer-ho a Quart de Poblet, gràcies al tècnic de Patrimoni i Cultura, que va proposar la iniciativa a la Regidoria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. M’imagine que, si es fera ressò del documental, hi hauria més interés.

I quant al futur de les dones en el món audiovisual, quines expectatives té?

Veig el camí més fàcil per a les joves que comencen, perquè ha sigut un tema molt mediàtic. El món de les xarxes ha generat una onada en què es parla de les vivències i les experiències de totes. El feminisme ha sigut un moviment que n’ha arrossegat d’altres i això ha afavorit la visibilitat i el reconeixement.

Has de tindre material i coneixements bàsics per a començar. Jo vaig iniciar projectes sense tindre ni un euro. Va ser amor a l’art de voler fer coses i investigar com funciona la societat. Però ja no tinc 18 anys, he de ser realista.

Pensa que els joves tenen un poder per a arribar a canviar el discurs polític i incidir en la manera com es gestionen les polítiques actuals?

Sí, però alhora tens la sensació que no canvia res. És tot molt superficial. Els temes que ens preocupen sorgeixen en moments puntuals. No s’aprofundeix ni s’arriba a l’arrel del problema. Com l’habitatge.

Acabar un curs i enfrontar-se a la “vida d’adult” és sempre un dilema. Té clar en què vol centrar-se durant els pròxims anys?

Tinc 22 anys. No m’agradaria tancar-me a ser directora de cinema o tècnica. A vegades no tens projectes. No sols m’interessa el cinema, hi ha altres àmbits, com la psicologia o la integració social, que també em generen curiositat. És clar que vull continuar en el món creatiu, perquè puc crear un missatge i sé que això pot ajudar la gent, però no puc assegurar que és un treball a què em dedicaria tota la vida.