Les últimes hores de Walter Benjamin

Rafa Gomar —un dels narradors més sòlids de la literatura catalana d’aquest segle— acaba de publicar una novel·la excepcional: Walter Benjamin. Passatges acabats (Lletra Impresa). És excepcional perquè deuen haver pocs escriptors al món —i al nostre país menys— que s’hagen atrevit a novel·lar les últimes hores de vida del filòsof Walter Benjamin abans de suïcidar-se a Portbou, el 26 de setembre del 1940. I encara ho és més perquè Gomar ha reeixit a l’hora de plasmar una personalitat tan complexa com la de Benjamin. Gomar, a més, sap situar el lector en un dels atzucacs polítics més asfixiants de la història d’Europa: l’acorralament físic i moral que pateixen els individus en una societat totalitària —en aquest cas el nazisme— fins al punt de destruir-los la mínima, imprescindible, estima per la pròpia vida. En tots els llocs per on passa el feixisme, diu el Benjamin de Gomar, “resten pocs enigmes desxifrables” i ningú hi “observa els estels ni abraça cap esperança”.

El que, per a mi, dona alt relleu a la novel·la de Gomar és que, apel·lant a la memòria històrica, ens pot ajudar a afrontar assumptes tèrbols del nostre present. Si bé a Europa i a Occident no vivim en societats totalitàries, les democràcies hi manifesten un desgast tan acusat que comencen, en alguns aspectes, a assemblar-se a societats il·liberals, repressores, on la dignitat humana és secundària. Ho comprovem, d’un temps ençà, a causa de l’ascens electoral de la ultradreta, que està empenyent el centredreta i també la socialdemocràcia cap a posicions reaccionàries. Si algú pensa que podrem aturar l’onada ultradretana per mitjà de Fronts Populars ad hoc —com el que fa poc s’ha forjat a França, encara amb un desenllaç incert— és que desconeix tant la Història com la conjuntura sociològica actual. Ja em direu quin Front Popular convoquem per a aturar Donald Trump, que després de l’intent d’assassinat que ha patit —no oblidem que els totalitaris també poden ser víctimes de la societat que preconitzen— se li han disparat les probabilitats de guanyar les eleccions el pròxim novembre.

La tendència reaccionària que recorre tot el món té causes profundes, de concepció i d’estructures culturals. La idea que els problemes es resolen amb autoritat incontestable, i fins amb autoritarisme, és una solució cada dia més benvista, i ja són pocs els governs que no s’apunten a aquesta línia dura. La filosofia política que ara triomfa és la de Thomas Hobbes: tota la raó per al Leviatan, per a un Estat controlat per unes elits que cal obeir si no volem que es trenque el «contracte social». La novetat —una novetat antiga— és que a Hobbes el vesteixen d’una túnica que mai es va posar: la Llibertat. La túnica de la Llibertat, avui dia, amaga més merda que un pal de galliner.

Al País Valencià, des de fa un any, ho tastem cada dia: amb el nom de “Llibertat” el govern del PP pretén esborrar tots els verbs de la llibertat. És cert que, amb la ruptura de Vox, hem respirat una mica —és un descans saber que una colla d’energúmens, des de consellers fins a secretàries, que han fet de l’odi a l’altre la seua raó vital, hagen abandonat algunes institucions clau. Però no ens enganyem. El conseller d’Educació i ara també de Cultura ha insistit en l’esperit del temps: s’“eliminarà la ideologia” de tota la gestió política i, com qui en una cavalcada llança un grapat de caramels a la xicalla, el conseller ha proclamat: “¡Cultura para todos!”

El crit banal de “Cultura per a tothom!” no pot tindre lloc sinó en un context de desprestigi radical de la cultura, on aquesta ja no té valor, on és, a tot estirar, un element decoratiu o un interès partidista. I és ací, en aquesta degradació, on cal també demanar comptes a l’esquerra. Perquè els partits progressistes que ens governen o ens han governat han contribuït, conscientment o no, a aquest buidament de valors. Si no fos per les qüestions de gènere, l’ecologisme i —en el nostre cas— el problema lingüístic, la cultura que han fomentat dreta i esquerra s’assemblarien com dues gotes d’aigua. L’esquerra ha fet seguidisme del populisme cultural de la dreta: un model de felicitat alienant, propostes d’oci trivial, celebració de tradicions carques i horitzons culturals covards. A tall d’exemple: quina literatura, quin art, quina música, i fins i tot quina cultura científica, defensa i propugna l’esquerra?

Quan el 1933 el nazisme puja al poder, Walter Benjamin ha de fugir de Berlín i amputar-se la identitat. El Benjamin de Rafa Gomar ho expressa així: “El cop moral que significava donar per perduda la meua biblioteca va ser enorme”. Ja sabem què era per a Benjamin embalar i desembalar els seus llibres. Però quina és la nostra biblioteca? ¿No hauríem, com a societat, dedicar-nos a crear una biblioteca col·lectiva, un espai interactiu de lletres que ens preservés dels buits que anhelen i necessiten els totalitarismes? ¿No és l’esforç que suposa acostar-se al llenguatge més complex, més subtil, més treballat, allò que ens humanitza? La Cultura no es reparteix a la babalà com un grapat de caramels. La Cultura és una biblioteca col·lectiva, si pot ser com la de Borges, que cal cuidar com un foc sagrat. Si no volem acabar com Walter Benjamin, carreguem les maletes de llibres com els Passatges acabats de Rafa Gomar.