Pau per territoris. Així han ventilat els socis del Pacte del Botànic el disseny dels pressupostos de la Generalitat Valenciana per al pròxim 2022, l’any en què la Unió Europea regarà cada estat membre amb els fons de la recuperació econòmica per la pandèmia de la COVID-19. La vicepresidenta primera, Mónica Oltra, ha forçat als seus socis a negociar el disseny dels comptes de l’executiu autonòmic en un estadi previ al procés estrictament institucional d’aprovació dels pressupostos en les Corts Valencianes.
Així doncs, un nou òrgan de discussió negociarà les línies principals dels pròxims pressupostos, després de l’enfrontament que va aflorar amb l’anul·lació d’una trobada dijous entre Oltra i el responsable d’Hisenda, el socialista Vicent Soler. Es tracta d’“una comissió política per a arribar a un acord polític en compte d’una negociació radial”, segons la definició que ha donat Oltra després del ple del Consell de divendres. La vicepresidenta advoca per “alterar les prioritats”. “Allò administratiu no determina allò polític”, ha dit la vicepresidenta.
L’inici de l’etapa de negociació dels pressupostos va saltar per l’aire abans fins i tot que s’esdevinguera la reunió exploratòria. Encara que, cada any per aquestes dates, és el titular d’Hisenda qui concentra les galtades pels contenciosos del Pacte del Botànic, la situació evidencia la distància entre el PSPV-PSOE i Compromís. O, més concretament, entre el Palau de la Generalitat i el Palau de Valeriola, seu de la vicepresidència segona.
La relació entre Oltra i Puig, raonablement bona en els inicis de la marxa del govern progressista, ha anat ressentint-se any rere any, com la majoria dels matrimonis. El punt d’inflexió va ser l’avançament electoral convocat per Puig el 2019. Encara que es va salvar el model valencià, quasi pels pèls, ni els socialistes van pujar tant com esperaven ni Compromís va baixar massa, i encara que Podem va perdre suport, no va ser tant per a obrir el pas a una majoria de dretes en les Corts Valencianes.
En un moment donat, en els conciliàbuls de la Presidència de la Generalitat s’especulava amb la possibilitat d’un pacte amb Ciutadans per a llevar-se de damunt els molestos socis a la seua esquerra, però els números no hi donaven. Puig i gran part del seu equip es van criar en l’època de Joan Lerma, quan el PSPV-PSOE aconseguia en solitari la majoria. Però la crisi del bipartidisme i el sorgiment d’un potent valencianisme polític van desbaratar totes les il·lusions de reprendre el poder autonòmic en solitari.
L’espectacular crisi de Ciutadans va avortar de facto qualsevol vel·leïtat d’aliança amb aquest partit taronja. Puig ja no pren café amb Toni Cantó, exlíder de Ciutadans a la Comunitat Valenciana i ara en l’òrbita del PP madrileny, amb sou i oficina inclosos. No obstant això, el que no ha canviat són les reticències cap a Compromís, i singularment cap a Oltra, amb qui els socialistes estan condemnats a entendre’s.
En tercera fila, apareix un nou convidat al Pacte del Botànic. El vicepresident segon, Héctor Illueca, acabat d’aterrar arran de la crisi en Podem per l’eixida de Rubén Martínez Dalmau, es va reunir amb Soler en la seua primera visita al Palau de l’Almirall, seu de la Conselleria d’Hisenda. A falta que el representant de Podem encaixe en l’executiu, amb el llast de la complicada vida interna d’aquesta formació, Compromís continua copant l’espai situat a l’esquerra del PSPV-PSOE. Un espai més ampli del que pot semblar a simple vista als analistes del Palau de la Generalitat.
L’any passat ja hi hagué un conat de batalla a compte de l’elaboració dels pressupostos. Amb una solució si més no creativa, el departament d’Hisenda va presentar una llarguíssima correcció d’errors –199 pàgines– a la secció 16, la que correspon a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives que dirigeix Mónica Oltra, després d’haver negat la vicepresidenta que els comptes que havia presentat Soler foren els seus.
Després de l’avançament electoral i la batussa pels comptes, Oltra i Puig van afrontar la realitat amb una mena de procés de pau en un context pandèmic que ho condiciona tot. Una certa tranquil·litat, almenys aparent, va arribar al Consell. Entremig, l’apocalíptica desfeta de Ciutadans i l’estrena del flamant nou líder del PP valencià, Carlos Mazón, un home que llueix sempre un moreno zaplanista.
Però la inopinada caiguda de l’exministre José Luis Ábalos i, per tant, de l’abalisme a València, ha posat Puig en una senda en què és fàcil encastellar-se a palau i allunyar-se de la realitat. El líder socialista afronta així el primer congrés del PSPV-PSOE sense massa escàndols des de l’era de Joan Lerma. A més, Puig s’ha erigit com una mena de referent a escala estatal d’una via federalista, amb la vista posada a Catalunya. De tant en tant la idea ix a relluir en la premsa menys conservadora de Madrid i de Barcelona. Les garrotades a Isabel Díaz Ayuso i el seu model fiscal eixit de l’Escola de Chicago també han reportat una certa fama a Ximo Puig.
Primerament va ser la trobada bilateral a Palma entre el valencià i la seua homòloga balear, Francina Armengol. “Eix blau”, va anomenar Puig l’invent. A la trobada, el socialista es va emportar representants de l’empresariat amb qui manté relacions excel·lents i que tenen poques simpaties pels socis de Compromís. Molt menys pels d’Unides Podem. També es va emportar dos actors que aquesta setmana no han pogut arribar a la cita que tenien en l’agenda: Vicent Soler i Mónica Oltra. La vicepresidenta i el president valencians quasi no es van dirigir la paraula durant les dues jornades a Palma.
Durant la recent trobada institucional amb el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, Puig va entonar de nou la lírica federalista, en els dies previs a la mesa de diàleg entre Catalunya i el Govern de Pedro Sánchez. Oltra, al·lèrgica a tot el que tinga a veure amb la política catalana recent, es va mantindre al marge.
Així les coses, la vicepresidenta ha anunciat en la seua compareixença després de la reunió del Consell de divendres que els dos socis procedeixen a fumar-se la pipa de la pau amb vista a l’elaboració dels pressupostos, amb el transvasament dels fons europeus com a rerefons. “Últimament tinc somnis en tecnicolor molt intensos, però cap sobre un avançament electoral”, ha dit Oltra en un dels seus sempre enginyosos comentaris. (Fa tres anys el malson de l’avançament es va convertir en realitat; al cap i a la fi no deixa de ser una atribució exclusiva del president.)
Així i tot, i encara que semble mentida, el Pacte del Botànic ha sigut raonablement estable. Amb un escut eficaç –els nombrosos exmembres del PP investigats, processats o empresonats per corrupció– i una gestió de la crisi sanitària bastant efectiva, Puig i Oltra afronten l’enèsima batalla (o batalleta) entre dos líders polítics condemnats a entendre’s.