Maria Josep Escrivà, terra i paraula

Maria Josep Escrivà té una veu poètica decantada i pura com un bocí d’ambre. Hi ha en la seua poesia una força primigènia i alhora evocadora, alguna cosa de pregona i instintiva. No hi ha en ella cap artificiositat ni cap impostura, és la veu del paisatge humil i secret, del redós de la muntanya, del barranc modest de la vall de la infantesa. Jordi Solà, el seu company, home foguejat en mil viatges i una veu poètica també ben segura, diu d’ella que és la personificació més clara i més genuïna del fet poètic. I Maria Josep ho convé: “per a mi la vida i la poesia són el mateix, existeix una fusió inestroncable entre l’art i el dia a dia. Visc autènticament. La meua poesia és un testament vital”.

Hem anat a visitar-la a la seua casa de Miramar, a pocs quilòmetres de Gandia. En aquella planta baixa d’un adossat, Maria Josep fila els seus poemes, en una tauleta menuda de la seua cambra. Hi ha una domesticitat plàcida, un ambient recollit, amb la llum lateral que entra des d’una terrassa, amb alguns pocs cossiols. “Ara s’està molt bé... A l’estiu açò es posa insuportable. Necessite silenci per a escriure”. Un gos lladra insistentment, planyívolament, en una terrassa contigua. Em mira i diu: “L’animalet el tanquen en la terrassa i dona la matraca als veïns”. Ja passen aquestes coses! Mentre la poeta cerca aquella paraula que clou el vers, aquell matís que il·lumina el poema, l’odiós gosset del veí s’encarrega d’interferir amb la seua necessitat canina, peremptòria però tan vital. “Jo sóc deixebla de Josep Piera, a qui admire tant que li vaig dedicar la meua tesi doctoral. També sóc fillola de Marc Granell, el meu pare espiritual, i que ha escrit per a infants com ningú. I admire d’allò més Jaume Pérez Muntaner, com a poeta, com a traductor, com a crític i com acadèmic. Fou ell qui em va dirigir la tesi doctoral. Puc dir que els valencians hem tingut molta sort de tenir aquests mestres, aquests grans models”. I de seguida postil·la: “Però no em voldria quedar en allò local: també el meu món és el d’Eugenio Montale, i el de la poeta polonesa Wisława Szymborska...”.

El gosset segueix lladrant. “A l’estiu fugim d’ací i anem a la Vall de Gallinera... Allí tenim el nostre refugi. Açò s’ompli de xiquets...”, afegeix. Li pregunte si creu en una poesia escrita des de la maternitat, que poguera ser distintiva de la masculina. “Algunes poetes escriuen d’una manera molt satisfactòria de la maternitat, com una realització personal. Altres d’una manera dramàtica... M’interessen més aquestes últimes. Com ara Leire Bilbao, que escriu d’ella com un trasbals. De vegades, sembla que pel fet de ser dona estàs vulgues que no predestinada a ser mare. Al capdavall, és una de les experiències i angoixes més universals. Christelle Enguix té un poemari preciós, titulat Tot el blat, i Anna Suir, que em té captivada, amb El llapis amb què escric, també entra en el tema”.

Jordi, que és dret, estintolat en el marc de la porta de la cambra, i amb un somriure murri, introdueix el nom de Joan Margarit, i el seu famós poemari a la seua filla Joana. “En aquests moments hi ha en la poesia quasi una proporció igual de sexes, cosa que abans no passava”, diu Maria Josep. “Tanmateix, la dona encara ha de vèncer algunes barreres psicològiques que la tenallen: hi ha una discreció, una cautela a parlar, a expressar obertament els sentiments”. Mire la seua biblioteca, amb volums escollits. Al menjador hi ha una altra llibreria, amb els volums fins i escadussers de les veus poètiques. “Acumule pocs llibres... Els tinc repartits per casa dels pares, per on puc... Visc amb allò essencial. No sóc gens bibliòfila”. Jesús Císcar ho lamenta, perquè busca aquella fotografia del lletraferit rodejat de papers i revistes. En canvi, en aquella casa regna l’ordre: la revista Caràcters conviu junt amb Mètode, en una plàcida harmonia. I sobre la taula, un gran corn rugós recorda les activitats marineres de son pare, home de mar.

Parlem del seu proper llibre, titulat Sempre és tard i que ha enviat a un premi literari. Està nerviosa, pel que puga passar. “Sempre és tard perquè quan volem reaccionar ja no hi som temps. Almenys per a les coses importants. L’adverbi sempre conté la duració, el temps no finit. En la vida sempre estem perdent. Viure és acumular pèrdues”. Pense que també guanyem, però Maria Josep insisteix en la idea. “Hi ha un poema sobre l’expulsió dels moriscos”... “Espectres dels moriscos que ens visiten!”, apostrofa Jordi, rient. “Ens agrada passejar molt per aquelles serres de l’interior, perdre’ns pels seus barrancs... Terres tan belles i alhora sadollades de tant de dolor. Com ara el Pla de Petracos, on hi hagué una massacre de moriscos... Un vertader genocidi. He poetitzat sobre el barranc de Malafí, per on varen fugir els moriscos... En realitat, crec en aquesta poesia on es mescla la terra i la idea de país, una poesia desarmada de la seua singularitat local no m’interessa”. Li pregunte si els poetes no s’han fet massa urbanites. Riu. Té un riure espontani, i els ull se li acluquen extraordinàriament; també riu Jordi, que amb els seus cabells llargs i cendrosos, arreplegats en una cua de cavall, projecta un vague aspecte oriental. “Ah, Martí, t’haig de fer una esmena a aquest argument teu: ara sí que hi ha poetes que escriuen del nostre territori! Com ara Jaume Coll Mariné. O Lluís Solà... O Lluís Calvo! També és un tema que m’obsessiona, i no és gens anecdòtic en la meua poesia. Tinc un poema titulat Flors a casa que comença: ‘Perdoneu-me guerres llunyanes’... Crec que la natura fa flors per sobreviure, com nosaltres fem art, també per sobreviure”.

La paràbola floral em deixa una mica confús. Potser el meu darwinisme és massa radical. Però tant se val. Amb motiu de l’exposició Jocs florals a Cavanilles, que vaig comissariar l’any 2005 a la Universitat de València, i del meu text El valor del paisatge. Art, natura i poesia del nostre país, on assenyalava que els poetes i artistes valencians no havien mostrat prou interès pel paisatge valencià, es va originar una inesperada i fructífera polèmica (on hi varen participar, entre altres, Vicent Alonso i Enric Sòria). Maria Josep insisteix: “També vaig escriure un text titulat Quan els homes escupen a la terra... per al pròleg d’un llibre”. Podria ser: el seu llibre Serena barca s’inicia amb un poema per la defensa d’unes dunes litorals, afectades per una futura urbanització, amb potents fotografies de Natxo Francés. Però, malgrat tot, encara crec que hi ha molt poc d’interès per part dels nostres creadors per la natura, i que això ha dificultat la consciència del territori tan ric i singular que posseïm els valencians. Tant se val, allò ja va passar, i és possible que aquella polèmica servira, si més no, per tal de despertar una mica l’interès entre la nostra intel·lectualitat, fusterianament escèptica al davant de la bellesa d’un aiguamoll o una muntanya.

“Si el poeta no viu connectat amb la terra no m’interessa. Ens equivoquem si no ens comprometem”, afegeix Maria Josep. Jo comente que potser hi ha massa literatura introspectiva, que es mira el melic, que no surt de la seua cambra, que ni tan sols mira per la finestra. Jordi ho convé: “Sí, el meu jo com a mesura de totes les coses... Ja fa anys Triadú va dir que calia regressar als temes universals”. Jordi Solà és un home de mirada sàvia i tarannà humanista, que combina el seu interès per la poesia (és autor d’un poemari premiat, titulat Ull de glaç) amb una percepció antropològica sobre l’origen de la cultura. “Crec que precisament és el nomadisme el que permet la gran floració de la cultura: sense aquest no haguera hagut civilització”, m’explica en un moment de l’entrevista. Des de fa quatre anys manté una relació sentimental amb Escrivà, i allò els ha ajudat a créixer personalment. “La libido creativa” diu un, “Un Eros que ens impulsa”, diu l’altra... I riuen feliços. Sens dubte, en aquell petit racó de la Safor la poesia es sublima i s’arbora en efervescències colossals. Maria Josep clou el tema: “Siga com siga, els valencians estem en un moment creatiu com mai”. No puc més que donar-li la raó.