Llum a l’atzucac, un dietari especialment assagístic

Un dels millors assaigs que ha produït la literatura catalana des que hem començat l’any és un dietari publicat i premiat a Alzira (Bromera, 2018) i escrit per una de les plomes més seductores de l’actualitat literària: Ramon Ramon. No he oblidat els qui encara posen el crit al cel quan algú parla de la naturalesa assagística dels dietaris, però, en lloc d’entretenir-me en disquisicions ràncies i sovint estèrils sobre els gèneres literaris, recordaré una afirmació de Cynthia Ozick: “Al igual que un poema, un ensayo genuino está hecho de lenguaje, de personalidad, de un estado de ánimo, de temperamento, de agallas, de azar” (Metáfora y memoria, Mardulce, 2016). L’assagista novaiorquesa, certament, no hi parla de dietaris; incitada per una certa tradició crítica anglosaxona, la seua reflexió gira al voltant de l’oposició entre “la substancia del ensayo y el corazón de la ficción”. Tot i això, quan assigna aquests atributs a “l’assaig genuí” i quan afegeix que “no está destinado a la barricada” sinó que “es un paseo por los laberintos mentales de otra persona”, sé que ens parla d’una manera de fer que supera les fronteres, sempre difuses, dels gèneres tradicionals.

Llum a l’atzucac és especialment assagístic perquè, si és cert que manté un equilibri entre idees i quotidianitat, també em sembla ben evident que aquelles impregnen el conjunt del to propi de qui s’afanya a pensar el món més enllà de, o en companyia de, les emocions o la contemplació. Ben mirat, qui pot establir una distinció fulminant entre pensaments i passions? De fet, m’atreviria a dir que les pàgines més felices són les que combinen tan lúcidament aquests dos components que les propietats del compost resultant ens regalen perspectives insòlites, llum nova. Entrem, per exemple, al Palau per a escoltar amb l’autor per primera vegada en directe la cinquena de Bruckner. Constatem “com és de rància la burgesieta de la capital”, suportem “l’explicació innecessària” del director de l’orquestra acompanyada d’un “baf d’admiració” des d’alguna part del públic. Però el “remolí bruckneria” esborra qualsevol manifestació lateral i de la mà de l’autor, gràcies a una maniobra narrativa que li permet la reflexió in extenso, esbrinem el perquè de la música de Bruckner, la seua religiositat, els seus finals majestàtics..., i concloem que tot plegat ens demana “paciència, ímpetu, voluntat”, que aquesta música “no pot fructificar sinó en la ment valenta dels joves.” L’anècdota i la reflexió combinades amb ofici i enginy, un exemple de simbiosi dels dos nivells: el més quotidià, més planer, de dietarista en sabatilles, i el de l'home cultíssim, en diàleg amb la història de la música, més endiumenjat. No hi ha dubte que la voluntat d’equilibri té resultats positius en una gran part dels fragments més assagístics tot i que alguns lectors li puguen retraure l’exhaustivitat de certes notes sobre l’art amb motiu del seu viatge a Florència, que, d’altra banda, són d’una acuïtat i d’un interès envejables. A ells, especialment, els recomane el moment en què, a Pisa, Marieta i l’autor tanquen el “patracol del Vasari” i de nou respiren “fondo, vulnerables com sempre, en el camp dels miracles de la vida.”

Fragments, és clar: els que s’agrupen en qualsevol dietari, de mesures diferents i assumptes diversos, exigits per la referència canònica a la datació ordenada del calendari i que no contradiuen la unitat, que el lector inquiet n’extrau, fonamentada això sí en el Jo que s’hi retrata. La cultura i les reflexions sobre la identitat mereixen un lloc destacat en aquesta caracterització del conjunt. Aquella en les seues diverses manifestacions: la pintura, el teatre, la música, la història i, òbviament, la mateixa literatura. Aquestes, lligades sempre a circumstàncies, a fets viscuts. És la tensió central que recorre de dalt a baix les pàgines d’aquest dietari. Al capdavall, la literatura, especialment la que es manifesta sense excuses com a literatura del jo, sol conviure amb aquesta contraposició entre els fets i les paraules amb què els comprenem i els expressem. De fet, ja des de les primeres pàgines la literatura hi apareix com una categoria clau de la seua visió del món (“sense literatura, sense les seues ones intranquil·les, Iago dicta el guió i em fa caure a plom, sense causa, com un Otel·lo ridícul”); després, quasi com un remei providencial (“Per a alguns habitants de l’atzucac, la literatura és el fanal que menys s’espatlla.”) o una mena de guia de viatges de la mà de Dickens, Vasari, Ferran Soldevila o Shelley, o com a motiu d’admiració (“Palàcios i Baixauli són literatura sense fronteres, viscuda dins un laberint d’imaginació on la realitat es perd i d’on no sap ni vol eixir”); i finalment, des de conviccions admirables (“l’escriptor mitjà entén la grandesa literària, no només per passió individual sinó també per esperança col·lectiva, per responsabilitat cultural, per profunditat ètica”) o des de la constatació, mentre observa la seua filla “meravellant-se pel món” a les platges de les Cases d’Alcanar, que “la primera consciència del món és literatura en estat pur”. També quan hi apareix el tema identitari un pot destriar les idees més generals, més abstractes, de les que es concreten en circumstàncies quotidianes i, en conseqüència, l’esforç per imbricar-les fins a fondre-les. Al capdavall es tracta de preocupacions vistes des de perspectives que no es dedueixen exclusivament de posicions polítiques, fet que li permet adoptar actituds més humanistes, menys tributàries de pragmatismes i estratègies, com ara quan denuncia l’opció del valencianisme polític vigent per la cultura de masses tot relegant la cultura literària de qualitat. En veure-hi les idees reduïdes a la seua encarnació més material, procediment que l’autor de Llum a l’atzucac bé que s’estima, tothom hi reconeixerà una mà mestra. Així, després de formular un principi tan elevat com ara “la meua identitat nacional es realitza per negació”, ens sobta amb una constatació que situa l’assumpte en un nivell més terrenal, és a dir, més compartit, més clarivident i potser més amable: “A la pràctica, Catalunya està molt lluny del meu poble, i amb la nació imaginada no sé anar cada matí al forn o a la verduleria.” És aquest un tret que el singularitza i l’apropa a la genuïnitat de què parla Ozick. La personalitat literària de Ramon Ramon, tant la que descobrim en la prosa dietarística com la dels seus poemaris, està lligada a una llengua pulcra i enèrgica que conviu amb la transcendència i, alhora, amb la quotidianitat. No debades admira Ruyra i Pla. Opine que li deu més a Pla que a Ruyra. Siga com siga, Llum a l’atzucac és ple de “profuses metàfores” com les de l’autor de Marines i boscatges, de descripcions que tenen un mateix aire de família, i d’exemples deliciosos del principi estètic que Ruyra, com ens recorda l’autor, enunciava així: “M’hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran”.

Parlava abans de lectors inquiets. A ells precisament els correspon seguir el camí que el títol del llibre, amb la resta d’elements preliminars, proposa. N’hi ha senyals, estratègicament situades, que ajuden a entendre i a compartir un aire de tristesa i goig, de ràbia i humanitat, que ens acompanya fins a la declaració final contra la por. No s’hi valen les dreceres. No seguir aquest camí és deixar òrfenes les notes del dietari, privar-les del fil que millor retrata la personalitat de l’autor. És el camí que ens suggereixen els versos inicials de Vinyoli: “No té poder la fosca / per closa nit que sigui./ Guixa amb blanc les pissarres.”

Un dels millors assaigs que ha produït la literatura catalana des que hem començat l’any és un dietari publicat i premiat a Alzira (Bromera, 2018) i escrit per una de les plomes més seductores de l’actualitat literària: Ramon Ramon. No he oblidat els qui encara posen el crit al cel quan algú parla de la naturalesa assagística dels dietaris, però, en lloc d’entretenir-me en disquisicions ràncies i sovint estèrils sobre els gèneres literaris, recordaré una afirmació de Cynthia Ozick: “Al igual que un poema, un ensayo genuino está hecho de lenguaje, de personalidad, de un estado de ánimo, de temperamento, de agallas, de azar” (Metáfora y memoria, Mardulce, 2016). L’assagista novaiorquesa, certament, no hi parla de dietaris; incitada per una certa tradició crítica anglosaxona, la seua reflexió gira al voltant de l’oposició entre “la substancia del ensayo y el corazón de la ficción”. Tot i això, quan assigna aquests atributs a “l’assaig genuí” i quan afegeix que “no está destinado a la barricada” sinó que “es un paseo por los laberintos mentales de otra persona”, sé que ens parla d’una manera de fer que supera les fronteres, sempre difuses, dels gèneres tradicionals.