Raquel Ricart, ballant amb llops

Jesús Císcar i jo anem a Benimaclet en autobús. De camí, ens assabentem, via el compte de twiter de José Guirao, de la sobtada mort de l'escriptor Carlos Ruiz Zafón, víctima d'un infart. Ho comentem Jesús i jo, parlem de la incertesa de la vida, i del carpe diem. Hores desprès descobrirem que es tractava d'una notícia falsa, d'algú suplantant la identitat del ministre de Cultura. Aquests temps nostres són molt estranys, i encara no estem del tot avesats a ells: els imbècils pul·lulen per les xarxes socials. Però arribem al domicili de Raquel Ricart parlant de tot allò, caminant per aquells carrers amb cases de poble, que sobreviuen com un jaciment etnològic al bell mig de la urbs vulgar de la València d’extraradi. La casa de Raquel és de nova planta, però mantenint la identitat del lloc, i realitzada amb un gust excel·lent. “D'alguna cosa serveix tindre un amic arquitecte!”, ens explica. Tan bon punt entrem, ens copsa la biblioteca, que s'allarga per un ample corredor: “Tinc uns 3.000 exemplars”, em diu quan li ho pregunte. Potser aquesta qüestió és massa tòpica (com la que acostuma a seguir, “i te'ls has llegit tots?”), però aquella biblioteca té una bellesa tan rotunda i està tan ben posada, que captiva els ulls. No obstant això, de seguida veiem que aquell ordre s'estén per tota la casa: el seu estudi, mira a un pati interior, on creixen unes strelitzies colossals, i uns esquelets amb unes fulles catedralícies. Un cau de pau i de recolliment, mirant aquella vegetació ubèrrima.

Li ho faig veure, i riu. Raquel parla calmadament, amb una certa timidesa, mesurant les paraules i fixant la seua mirada intensa sobre mi. Hi ha escriptors que pensen cap enfora (el mateix Josep Piera) i altres que semblen traspassar uns laberíntics circuits neuronals abans d'expressar el seu punt de vista. I això es percep en l'obra de Raquel Ricart, amb una prosa sensible, molt ben perfilada, i un valencià pulcre i genuí. Per a mi sempre ha estat un plaer llegir-la. “Vicent Usó diu, al seu llibre Arquitectura de la ficció, que hi ha escriptors de brúixola i altres de mapa, és a dir, creadors que necessiten constantment mirar la brúixola per a no perdre's en el laberint de la seua creació i altres que van drets com un tir seguint les indicacions del mapa... Jo, em tem, sóc de brúixola. I, de vegades, tampoc així trobe el nord”. Es fa un silenci. I afegeix: “Em fa l'efecte que Usó ha de ser prou de mapa... La veritat és que no crec en les fórmules. Escric per instint. Llegesc molt en veu alta, per a sentir el ritme. Però no sóc bona en gramàtica... Sortosament tinc un corrector meravellós: Jem Cabanes, un home sensible, que m'ha ajudat molt com a escriptora”.

Li pregunte quins escriptors li interessen; ara som al corredor, drets, al davant d'aquella biblioteca. “M'encanta capbussar-me en una novel.la. Com ho fa l'escocesa Magie O'Farrell. Et recomane Aquest ha de ser el lloc. M'encisen les històries amb molts personatges, que conflueixen en una història i tot quadra al final”. Pense en les seues dues novel·les, Les ratlles de la vida i El temps de cada cosa, també atapeïdes de personatges i d'històries vitals. “M'agrada molt Lucia Berlin, i Elizabeth Strout... El 90% de les meues lectures són de dones!”. Vull saber per què allò. Raquel em replica que probablement en el meu cas siga a l’inrevés, i que jo siga un consumidor de literatura masculina. Em defense i dic que no és així: en la meua tauleta de nit tinc ara Lucia Berlin, també he llegit Strout (aquella obra corprenedora de Em dic Lucy Barton), acabe de ressenyar Opus nigrum de Yourcenar i fins i tot recorde una polèmica meua amb escriptors molt llepafils que menystenien Victor Català (el pseudònim de Caterina Albert). Tot això desarma una mica Raquel. “Bé, m'interessa l'escriptura feta per dones, Martí. Com ara les vivències desprès d'una maternitat. No sé si hi ha una literatura femenina... Jo crec que tots som fruit de les nostres circumstàncies, del nostre ambient. Si jo haguera nascut al si d'una família rica, podria descriure el comportament dels burgesos, i escriuria de gent rica. Si llegeixes Manuel Baixauli sobta que no hi ha personatges femenins. Cadascú ha d'escriure el que li ix”.

Regressem al seu estudi. En la taula té una tassa amb una imatge d'Audrey Hepburn, i a la sala d'estar he vist un llenç d'Antonio de Felipe representant la icona i musa de Vacances a Roma. Li pregunte si és fetitxista i em diu que no, que allò és del seu marit, Ernest Cano, professor de sociologia de la Universitat de València. “Bé, sí que sóc una mica fetitxista... Per a cada novel·la, tinc un o més d'un quadern. Allà hi enganxe fotografies que m'inspiren, informacions que busque, lletres de cançons, fotos de les pel·lícules que veuen els personatges... En fi, uns quaderns molt personals. Per tant, quan veig un quadern bonic, me'l compre. Alguns els trobe tan bonics, que mai no els he usat, encara”. Les seues novel·les són plenes de tots aquells detalls, i de vegades se l'ha acusat de recrear-se massa en aquelles elaboracions. “Una vegada una editora em va dir que la meua novel·la era un fulletó. Em va doldre. Cal superar les crítiques i seguir sent fidel al que creus. No caure en la temptació de la novel·la fàcil... De vegades també em diuen que em falta humor... Allò també em toca l'ànima. En algunes novel·les de Pierre Lemaitre moltes escenes són gratuïtes”.

Pense ara en l'agra polèmica que hi ha a Barcelona al voltant de la crítica, i si el crític ha de ser destraler (és a dir, manifestar sense embuts la seua mala opinió d'un llibre) o si en canvi ha de ser més prudent i circumspecte. Sembla que ara predomina la primera opinió, per tal d'evitar una crítica enervada que no va enlloc. I, tanmateix... com fiblen aquestes dures opinions als escriptors! “Els crítics catalans m'han ignorat completament. El temps de cada cosa, publicat a La Magrana, sols ha tingut una crítica. Un autèntic desastre... Sembla que no sóc mediàtica. Però no m'ix natural allò de vendre'm al públic. En realitat, les grans editorials publiquen sols per al moment. Si el llibre té la sort de recollir un grapat de bones crítiques el mantenen, però tan bon punt veuen que no qualla no lluiten per ell ni el mantenen al catàleg. Un desastre... I això unit al fet que no hi ha manera d'aconseguir traduccions a altres llengües”. La soledat de l'escriptor pot ser immensa. “Estic llegint la correspondència de Mercè Rodoreda amb Joan Sales. Ah, jo voldria un editor així! Algú que creguera en la meua obra, que hi posara passió, que s'entrometera una mica i em diguera per ací Raquel... Ja no n'hi han editors d'aquella classe!”.

Raquel tot seguit em diu que tampoc té editor per a la novel·la que està escrivint ara. Que quan la tinga enllestida ja veurà com s'ho fa. En el seu estudi hi ha una màquina de cosir Singer, que era de sa mare. “Tinc una llibreta on cada vegada que apareix un personatge cosint m'ho apunte. Mercè Rodoreda es va guanyar la vida cosint camises a França... Rodoreda per a mi sempre ha estat una inspiració, un model de superació... I, a més a més, va tindre Sales com editor!”. Li comente que la neta de Sales, Maria Bohigas, també és una gran editora, i que ha heretat aquell delit del seu avi. Aleshores li pregunte per un llibre que salvaria d'aquella biblioteca, pensant que de segur em dirà Mirall trencat. Per a la meua sorpresa em trau un volumot de Clarisa Pinkola, titulat Mujeres que corren con lobos. Mitos y cuentos del arquetipo de la mujer salvaje. “Aquest llibre em va ajudar fa uns anys, quan vaig eixir d'una greu complicació mèdica, d'una experiència traumàtica... Tinc una vessant mística i em va ajudar a reconèixer-me”.

No sé què dir-li. M'esperava tot un altre títol. Però, al capdavall, està ben triat: escriure és córrer (o ballar) amb llops.