La neofesta invisible de PP-VOX a Mallorca

J. Alvárez Junco, catedràtic d'Història de la Complutense, defineix el mite com nucli vertebrador d'un poble i la seva identitat. En el cas dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, el consens científic és unànime: el mite fundacional reposa en Jaume I d'Aragó (1213-1276), monarca de la Casa de Barcelona, articulador de la primera gran expansió del Regne i considerat “pare de la pàtria”, especialment en els nous territoris conquerits.

Mogut per una visió de caràcter patrimonialista, el Conqueridor decideix deixar en testament els seus dominis en dos bocins. Una part peninsular, pel fill gran, i una altra mixta, de menor entitat, atorgada al menor, Jaume II, primer sobirà del “regne privatiu” de Mallorca. El nou rei ratifica, un cop coronat el 12 de setembre de 1276, la Carta de Franqueses atorgada el 1230 pel seu propi pare als nous pobladors catalans de l'illa. El document no és més que un recull de privilegis i exempcions fiscals per afavorir la colonització de les terres arravatades als sarraïns.

Malgrat els esforços de crear el mite romanitzat d'un regne independent enmig de la mar, especialment en el segle XIX, els fets històrics demostren precisament el contrari. Les lluites de poder entre els mateixos descendents de Jaume I, ocasionaren nombrosos maldecaps als hereus legítims del nou rei mallorquí fins a la reincorporació plena de les illes i els seus minvats territoris continentals al conjunt de la Corona d'Aragó, el 1343.

No es pot parlar d'una lluita entre mallorquins i catalans per preservar una identitat o nacionalitat, conceptes aquests totalment aliens a la realitat de l'Europa medieval i especialment si els protagonistes són uns colons, ocupants per la força de l'espasa, que si alguna cosa es consideraven, eren catalans. És, en aquest context, que pocs anys després de la Conquesta catalana de 1229, s'institueix la Festa de l'Estendard que commemora, el 31 de desembre, el sanguinolent assalt de les tropes del Conqueridor a Madīnat Mayūrqa.

Antecedents imprescindibles per adonar-nos de la impostació que va suposar, per part de M.A. Munar, de la creació d'una Diada el 12 de setembre que no sols pretenia suplantar el 31D, data instituïda per tradició a Palma i les vil·les mallorquines per celebrar la conquesta. Era també la jugada doble de la posteriorment condemnada per corrupció d'UM: assegurar-se la presidència de la celebració (el 31D li hauria tocat cedir-la a la batlia de Palma) i escollir una efemèride, la coronació de Jaume II, prou allunyada del poble per poder evitar qualsevol interferència política atès el costum per part de seguidors nacionalistes d'aprofitar l'Estendard per reclamar la independència.

La nova data va encaixar perfectament amb els desitjos d'un PP que compartia gran part de l'ideari i les intencions de la política costitxera: esborrar qualsevol rastre de vinculació del nostre present amb el passat medieval, molt sospitós d'inspiració filo-catalana. En aquest moment és quan s'hi afegeix un altre ritual, digne de “neofesta”, l'ofrena floral al sepulcre de Jaume II desenvolupat en el “sancta sanctorum” de la Seu de Mallorca (actualitzat ara amb una altra litúrgia: l’exposició del pergamí rubricat per ell). Culminació de les aspiracions de tots els “gonelles” negacionistes de la unitat de la llengua i cultura pròpies que pretenen recrear un mite alternatiu a Jaume I retent culte als reis mallorquins per excel·lència: Jaume II i Jaume III. De nou, allunyats del poble, gairebé en secret. Festa d'amagat, celebració invisible.

Amb l'entrada de PPVOX al Consell, lluna de mel per derogar el català a l'àmbit públic i obertura d'una causa general amb declaració de guerra cultural contra la identitat mallorquina, pren tota la força marcant el 12S com la data central del Consell. Tot plegat amb presses, obviant els tràmits legals per declarar una nova Diada corrent el mateix risc que el carril bus-VAO: quedar-se més temps del que desitjarien Galmés i el seu vicepresident negacionista.

Es pretén no sols suplantar una tradició sinó inventar-ne una altra amb nul seguiment popular i que possiblement envejaria, si pogués dir-ho obertament, el fervor de qualsevol confraria espontània de les festes de St. Sebastià a Palma. Es demostra una vegada més que quan la dreta governa el Consell, amb intenció de declarar-se incompetent en els assumptes que preocupen als mallorquins, augmenta encara més l'allunyament amb el poble que diuen representar. Una abominació històrica més, com és la seva interpretació de la cultura des d'un punt de vista folklorista i gairebé carnavalitzat, vist fa poc a “la Beata” de Santa Margalida.

Els socialistes defensam el 31 de desembre com la data que no sols entronca amb una tradició històrica, àmpliament demostrada pels experts en la matèria i també arrelada tant a Ciutat com a la Part Forana que celebra, de manera anàloga a la resta d'illes així com amb els nostres veïns del País Valencià, l'entrada del territori en una nova dimensió que provocà un canvi cultural i polític que encara perdura. Una Diada on hi cap tothom, perquè nosaltres defensam la cultura i la llengua pròpies per fer-ne partícips a tots els que viuen i estimen Mallorca.