Dos-cents assots i desterrament: així pagaven les seves heretgies els feiticeiros, vidents i sanadors a Espanya

Caterina Floreta escolta amb atenció les al·legacions del fiscal. Al costat d'onze processats més, s'asseu a la banqueta acusada d'invocar dimonis i exorcitzar llocs a la recerca de béns de gran valor. Una família burgesa de Palma, els Ballester, la va contractar arran d'un episodi insòlit que no deixava de pertorbar-los: al jardí de casa seva, segons sembla, havia enterrat un tresor d'origen desconegut i estranyes figures deambulaven al voltant de l'habitatge durant la nit. Després de tenir coneixement dels fets, Caterina es va desplaçar a Mallorca des de Vic, on residia i, després d'estudiar el cas, va anunciar que tornaria a la ciutat catalana per enviar-los el braç d'un nen que ajudaria a resoldre el succés.

Corre l'any 1622 i, mentre a la península ibèrica aquest tipus de fenòmens resulten més aviat insignificants (amb excepció de Euskadi, Catalunya i altres racons del país), Mallorca no és aliena a les pràctiques supersticioses. A l'illa és freqüent acudir a saludadors, sanadors, vidents o feiticeiros, que duen a terme sortilegis i encantaments dirigits a aconseguir l'amor desitjat, millorar la salut o trobar persones desaparegudes i mortes.

Corre l'any 1622 i, mentre a la península ibèrica aquest tipus de fenòmens resulten més aviat insignificants (amb excepció d'Euskadi i Catalunya), Mallorca no és aliena als fenòmens supersticiosos per aconseguir l'amor desitjat i trobar desapareguts

El judici contra Floreta, en mans dels inquisidors Andrés Bravo i Pedro Díez de Cienfuegos, es prolongarà durant més de quatre anys i se saldarà amb dures condemnes. En el cas de Caterina, dos-cents assots i desterrament definitiu. Els altres acusats acabaran tancats a la popularment coneguda com 'La Casa Negra', seu del Sant Ofici a l'illa. No obstant això, aquesta serà tan sols una de les més dues-centes causes obertes per bruixeria, gairebé sense garanties, a la major de les Balears. El relat del procés el plasma el filòsof Bartomeu Prohens a la seva obra Caterina Floreta. Una bruixa del segle XVII, editada per Lleonard Muntaner.

El tribunal de la Inquisició, màxim òrgan encarregat de vetllar pel manteniment de l'ortodòxia catòlica entre el segle XV i principis del XIX, es va encarregar de perseguir amb duresa les heretgies, encara que rarament va aplicar la pena de mort a persones la ignorància de les quals, sostenia, era manejada vilment pel diable. Impulsat sota el regnat d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, el Sant Ofici es va erigir en instrument de control social i ideològic que va abastar pràcticament tota la geografia de la monarquia hispànica. Paradoxalment, quedava enrere l'Edat Mitjana i arribaven temps moderns en què els monarques necessitaven nous instruments per garantir el manteniment de la unitat religiosa.

Dos-cents assots i desterrament

Al Regne de Mallorca, annexionat a la Corona d'Aragó, la Inquisició va perseguir no només els delictes d'heretgia, sinó també tots aquells que el Sant Ofici considerava que havien de ser extirpats per evitar-ne el contagi, com la fetilleria, la superstició, les pràctiques judaïtzants o islàmiques, la blasfèmia i les actituds amorals. Fins i tot els mateixos membres del tribunal illenc van arribar a caure en les mateixes pràctiques que ells mateixos reprovaven amb l'únic objectiu d'augmentar la seva riquesa personal i les prebendes que anhelaven pel seu càrrec aconseguir.

Al Regne de Mallorca, la Inquisició va perseguir no només els delictes d'heretgia, sinó també tots aquells que el Sant Ofici considerava que havien de ser extirpats per evitar-ne el contagi, com la fetilleria i les pràctiques judaitzants o islàmiques

La condemna a dos-cents assots i al desterrament a què va ser sotmesa Caterina Floreta era la pena a què habitualment s'exposaven a Mallorca els que incorrien en pràctiques herètiques. Altres acabaven sentenciats a diversos anys de galeres. Mentrestant, a la resta d'Europa l'aparell repressor de la Inquisició duia a terme una caça de bruixes sagnant per reprimir aquests hàbits, especialment a Alemanya, França i Anglaterra.

La persecució de les pràctiques herètiques no va ser, però, un fenomen espontani, com apunta la historiadora, filòsofa i activista Silvia Federici a la seva obra Caliban i la bruixa: dones, cos i acumulació primitiva. La història atribueix a Joan XXII la butlla Super Illius Specula, emesa el 1327 amb l'objectiu de perseguir la màgia i la bruixeria. El 1484, Innocenci VIII expedia la butlla Summis Desiderants Afectibus, en què es donava carta de naturalesa a la repressió d'aquestes pràctiques per part dels inquisidors mitjançant l'empresonació, el càstig i la purificació de “qualsevol persona de qualsevol sexe, desconeixedora de la seva pròpia salvació i extraviada de la fe catòlica, que s'hagi abandonat a si mateixa a dimonis, íncubs i súcubs, i pels seus embruixos, encantaments, conjurs, encanteris maleïts i altres arts, enormitats i ofenses horrenda”.

Pamflets per deslligar la psicosi entre la població

El 1532, l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Carles V promulgava la Constituti Criminalis Carolina, que penava la bruixeria amb la mort. En el cas d'Escòcia, la caça de bruixes va arribar a comptar amb una gran organització i administració oficial. Fins i tot abans que els veïns s'acusessin entre si o que comunitats senceres fossin preses del “pànic”, Federici al·ludeix, fent-se ressò de les investigacions de la historiadora Christina Larner, a l'adoctrinament sostingut que s'hi va dur a terme: les autoritats van alertar la població de la propagació de les bruixes i van viatjar de llogaret en llogaret per ensenyar als ciutadans a reconèixer-les, arribant a portar llistats de dones sospitoses de ser bruixes i amenaçant de castigar als qui els donessin asil o els brindessin ajuda.

Federici assenyala, de fet, que la caça de bruixes va ser la primera persecució a Europa que va utilitzar “propaganda multimèdia” amb l'objectiu de desfermar una psicosi de masses entre la població mitjançant la difusió de pamflets que publicitaven els judicis més coneguts que se celebraven i els detalls dels seus fets més atroços. Per la seva banda, l'Església Catòlica -prossegueix la filòsofa- “va proveir la bastida metafísica i ideològica per a la caça de bruixes i va instigar-ne la persecució d'igual manera que prèviament havia instigat la persecució dels heretges”. “Sense la Inquisició, les nombroses butlles papals que exhortaven les autoritats seculars a buscar i castigar les 'bruixes' i, sobretot, sense els segles de campanyes misògines de l'Església contra les dones, la caça de bruixes no hauria estat possible ”, assevera.

La caça de bruixes va ser la primera persecució a Europa que va utilitzar "propaganda multimèdia" amb l'objectiu de desfermar una psicosi de masses entre la població amb la difusió de pamflets que publicitaven els judicis més coneguts que se celebraven

Paradoxalment, la persecució va arribar al punt àlgid al segle XVII, quan l'Edat Mitjana començava a tocar a la fi i el Renaixement, que apel·lava a recuperar les arrels grecollatines clàssiques d'Occident després de segles de dogmatisme religiós, es trobava en ple apogeu. Mentre les institucions econòmiques i polítiques dels Estats moderns començaven a prendre forma, catòlics i protestants multiplicaven les fogueres. Com assenyala l'historiador Brian Levack a La caza de brujas en la Europa moderna, la persecució es va saldar amb unes 100.000 víctimes, dones majoritàriament. Prop de 60.000 van ser executades.

59 dones, condemnades a la foguera a Espanya

A Espanya, el modus operandi desplegat per la Inquisició no va arribar a aquests extrems. Segons els càlculs de l'historiador Gustav Henningsen, 59 dones van ser condemnades a la foguera al nostre país. Als països catòlics del Mediterrani, el Sant Ofici va celebrar uns 20.000 processos de bruixeria o màgia que es van saldar amb sentències lleus o amb la suspensió de la causa, com va succeir en molts dels procediments oberts a Mallorca, tot i que els encanteris, els sortilegis i els encanteris fossin una pràctica popular.

Actualment, com assenyala Alicia Páez González al seu estudi El delito de la magia en la Inquisición de Mallorca, si es condemna algun acusat per la pràctica d'encanteris o màgia no seria per aquestes pràctiques en si, sinó per l'obtenció de lucre mitjançant engany o d'haver-se produït lesions o danys en les persones com a conseqüència de l'actuació del curandero.

Segons els càlculs de l'historiador Gustav Henningsen, 59 dones van ser condemnades a la foguera a Espanya. Als països catòlics del Mediterrani, el Sant Ofici va celebrar uns 20.000 processos de bruixeria o màgia

El curandero mallorquí acusat de pactar amb el dimoni

En la seva anàlisi relata el cas de Josep Cerdà, acusat de dur a terme curacions supersticioses al segle XVIII i de pactar amb el dimoni per intentar efectuar sanacions a malalties per a les quals els metges no trobaven solució. El procés inquisitorial va ser iniciat el 1763 a instàncies d'una denúncia interposada per un ciutadà, Antonio Bover, que va manifestar que el seu fill de cinc anys patia una malaltia greu per a la qual els professionals sanitaris asseguraven no tenir cura.

Un dels testimonis que va comparèixer va ser Frai Mateo, que va explicar haver escoltat Cerdà dir que el nen tenia un malefici i que, en cas de no curar-lo, romandria malalt fins als trenta anys. Per la seva banda, el metge Gabriel Oliver va relatar que l'acusat pretenia curar el malalt d'un encanteri, per a això va demanar unes medicines i va escriure en un paper el nom del nen i alguna dada que no va arribar a veure, amb la finalitat de fer-lo dormir. El nen va morir aquell mateix dia.

Altres casos d'aquest tipus els exposa també l'historiador Francesc Riera i Montserrat al seu llibre Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris per a saber de persones absents, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Bruixes i bruixots davant la Inquisició de Mallorca en el segle XVII (Lleonard Muntaner). En aquesta obra, Riera analitza, entre d'altres, el cas de Caterina, de 22 anys, acusada de recitar oracions amatòries acompanyades de diversos rituals, com el d'encendre foc, llançar alum i, quan tot estava encès, recitar: “No cremo el alum, sinó el cor i voluntat de fulano”. Com ha investigat Riera, aquest tipus de jaculatòries solien anar acompanyades de remeis i pocions que havia de beure la persona a enamorar. Els beuratges solien compondre's de borrissol corporal, sang menstrual i una sèrie d'herbes seleccionades per la feiticeira.