El desallotjament d'un propietari pirata a Eivissa deixa 200 persones al carrer: “Som els treballadors que aixequem l'illa”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Sou xusma”. El rellotge marca les nou del matí, queda mitja hora perquè comenci el desnonament del campament il·legal de Can Rova (Eivissa), i el seu amo, molt alterat, no li ha fet gens de gràcia la quantitat de periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que han anat a la porta de la finca. “Fora d'aquí”, diu, i llança una escopinada. Vindran hores tenses. Per a les dues-centes persones que hi ha dins de la propietat seran dramàtiques. És una xifra d'habitants petita en comparació de la que ha arribat a ser. Almenys, cinc-centes, però en els últims dies gairebé la meitat ha preferit marxar. Les que s'hi troba la Guàrdia Civil i la Policia Local de Santa Eulària quan arriben a Can Rova no se'n van anar per falta d'alternatives viables. Els mateixos problemes que a molts dels desnonats, com explicaran quan travessen el cordó policial, els van fer recalar allà: pisos i habitacions llogats a l'hivern que s'han de buidar a l'estiu perquè es lliuren al lloguer turístic, llits a 800 euros al mes, i la clàssica estafa de pagar per avançat diverses mensualitats d'un lloguer fantasma.
Els agents arriben amb una ordre a la mà signada per la Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Balears. Hi ha agents de l'ordre per tot arreu. Només els antiavalots són una vintena. El document judicial dóna la raó a dos dels copropietaris de Can Rova, que van demanar a l'home que fa anys que es lucra, en negre, per llogar porcions de terra a solters, parelles, famílies amb nens que en un moment donat van necessitar plantar-hi una caravana, una caseta de fusta, una tenda de campanya o, fins i tot, un petit iot en dic sec. Qualsevol sostre és bo per no haver de dormir al ras. Un dels fotoperiodistes més veterans de la premsa local no recorda haver-ne vist tants a l'illa des de les protestes per la construcció de les autovies. Cal remuntar-se dues dècades, per tant, per trobar un desplegament semblant al que ara congrega aquest conflicte familiar –els demandants són els germans del propietari-pirata– que s'ha acabat convertint en un dels paradigmes de l'avarícia immobiliària que assola Eivissa.
Cal remuntar-se dues dècades per a trobar un desplegament semblant al qual ara congrega aquest conflicte familiar –els demandants són els germans de l'amo-pirata– que ha acabat convertint-se en un dels paradigmes de l'avarícia immobiliària que assola Eivissa
17.000 metres quadrats dividits entre cent trossos a uns 400 euros de mitjana, el tros igual a 40 mil euros d'ingrés mensual. Només cal fer aquesta ràpida operació de càlcul mental per entendre el negoci sota mà en què s'havia convertit Can Rova.
Desnonament per la porta del darrere
A dos quarts de deu del matí, amb el sol de l'últim dia de juliol picant sense pietat, la tensió es transforma en drama. Els antiavalots de la Benemèrita es col·loquen els cascos, desenfunden les porres i entren a Can Rova. Ho fan per la porta del darrere de la finca, un accés on les càmeres no poden captar imatges perquè la zona està fortament acordonada. Avancen a pas lleuger i, amb molta educació, com recorda un dels oficials al comandament, demanen a les persones que no han marxat que recullin les seves pertinences i surtin de la propietat.
Als periodistes que veuen el que passa des de l'altra banda de la tanca, en una zona pública, altres agents de la Guàrdia Civil els demanen que marxin. El motiu? “És un perímetre de seguretat”, en què, paradoxalment, hi ha una caravana mig ruïnosa i una tenda de campanya, un petit assentament barraquista annex al gran poblat que està a punt de buidar-se per la força. Perquè encara que alguns han fet cas a la petició amistosa dels antiavalots i, per degoteig, van abandonant Can Rova, uns altres –uns seixanta– s'han reunit sota una carpa. Celebren una assemblea veïnal d'emergència. No volen sortir. Ho fa, per no poder entrar, Alicia Bocuñano, una dona criada a Eivissa que les últimes setmanes s'ha convertit en una mena de portaveu dels afectats de Can Rova: “Em van dir que podia treure el cotxe i poder tornar a entrar. M'han deixat fora, m'han tancat la porta! Allà tinc la meva fillola i la resta de la meva família. Dins hi ha dinou menors i algunes dones embarassades”.
Em van dir que podia treure el cotxe i poder entrar de nou. M'han deixat fora, m'han tancat la porta! Allí tinc a la meva fillola i a la resta de la meva família. Dins hi ha dinou menors i algunes dones embarassades
Ho faran a tocar del migdia. Minuts abans de les dotze, alguns dels expulsats rebran cops per resistir-se a l'autoritat. Sis seran detinguts. John, un a qui colpegen, però no detenen, trepitja el carrer amb els ulls entollats en llàgrimes. “Em van colpejar amb el peu i em van trepitjar el cap; no només a mi, també a una dona i a un home gran. Em van xocar [van estirar els cabells] i van arrossegar. Davant dels meus fills van disparar una pilota de goma. Tot per espantar-nos i que ens n'anéssim de casa nostra”. Amb un dit assenyala el botxí que ja s'entreveu a la cama esquerra tot just un quart d'hora després d'haver tallat els quatre carrils de la carretera que va d'Eivissa a Sant Antoni i passa just davant de Can Rova.
Allà, entre els cotxes, havien acabat gairebé empesos per línia infranquejable d'antidisturbis. El cordó policial va ampliar els seus dominis quan la major part dels llogaters van abandonar la vila misèria; desallotjats, periodistes, activistes d'habitatge digne i algun curiós es van quedar sense ombra sota la qual protegir-se dels més de trenta graus al sol. “Volem una casa! Som els treballadors que aixequem Eivissa! On són els polítics!?”, se sent cridar els desnonats mentre envaeixen l'asfalt i alguns conductors atrapats per la protesta sonen el clàxon.
Em van colpejar amb el peu i em van trepitjar el cap; no sols a mi, també a una dona i a un home d'edat. Em van tirar del cabell i van arrossegar. Davant dels meus fills van disparar un pilota de goma. Tot per a espantar-nos i que ens anéssim de la nostra casa
Els polítics locals –amb l'alcaldessa Carmen Ferrer al capdavant– han aparegut, però sense comparèixer davant dels mitjans. Una nota de premsa de l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu explica que durant les darreres setmanes han tingut contacte amb tretze famílies que residien al campament il·legal. Se'ls va proporcionar “informació, acompanyament i orientació”, assegura la nota, “davant la situació d'urgència que suposava el desallotjament”. A més, diuen des del Consistori s'ha ajudat “una família pagant l'entrada a un habitatge”. Aquesta assistència, segons l'Ajuntament, només l'hauria sol·licitada una altra família més.
Ni Eladio, Juan, David, Michelle, Leandro, Arturo, Lisa, Ana (paraguaià, colombians, dominicà, brasilera, espanyola; paletes, jardiners, cambrers de discoteca, netejadores de viles) asseguren haver vist o parlat amb un tècnic dels serveis socials municipals durant les darreres setmanes. “Si això arriba a passar al meu país, segur que hi ha violència de veritat, fins i tot trets. Em sorprèn que ens ho haguem pres de manera tan pacífica. Jo feia un any que era aquí dins. Pagava 400 euros, i vaig acabar acollint dos compatriotes dominicans que tenien feina, però no trobaven casa. A Eivissa, durant els darrers cinc anys m'ha passat de tot quan he llogat un habitatge, i ja me'n vull anar. A la primavera, vaig recomanar a la meva exparella i al nostre fill que marxessin a la península. Vaig assumir dues feines –a Pacha i en una cafeteria– perquè prefereixo ajuntar plata, poder estalviar-la i marxar d'aquesta illa per no tornar-hi mai més. Aquí no s'hi pot estar. Ens veuen com a animals”, diu, amb molta flegma, Garibaldi, un dels desnonats que més temps ha viscut a Can Rova.
Vaig assumir dos treballs –en Pacha i en una cafeteria– perquè prefereixo ajuntar plata, poder estalviar-la i marxar-me d'aquesta illa per a no tornar mai més. Aquí no es pot estar. Ens veuen com a animals
Tots ells i elles cobren sous o bons pessics en B –perquè la manca de papers els impedeix tenir un contracte laboral–; cap sap on dormirà la nit d'un desnonament que passa davant la vista d'un avi que mira què passa des de la finestra de casa seva. Recolzat a l'ampit, corregeix un passejant amb què s'ha posat a discutir:
–No em fa cap pena, d'aquella gent, ningú és eivissenc.
No gaire lluny d'allà, Belén, una nena nascuda a Eivissa fa cinc anys: prou edat per assabentar-se del que està passant. Ja no plora, com quan va sortir de la finca amb la seva mare, peruana i empleada a Ushuaïa, un dels hotels que programa a la piscina algunes de les festes més famoses de l'illa. Però a l'esquena continua penjada la motxilla de Mario Kart, on està escrit el seu nom amb cal·ligrafia infantil i on guarda les quatre coses que han pogut rescatar de la caravana en què han viscut durant els últims mesos. Com la majoria de desnonats, estris i records de la seva vida portàtil, també força vehicles s'han quedat a l'altra banda del mur. Betlem, les llàgrimes eixutes a les galtes, sembla oblidar-se mentre trepitja un toll amb les seves sabatilles de Frozen i somriu en veure que les seves empremtes queden marcades abans de difuminar-se per la calor del ciment.
0