Clàssics de Sarah Vaughan, estàndards moderns i una bona dosi de ‘quorum’ per a la segona nit de l'Eivissa Jazz

Hi ha una santa trinitat jazzística amb noms de dona. Tres veus femenines que, cantant, van establir un cànon d’estàndards que van popularitzar el gènere i, gairebé un segle després, el mantenen fresc a les orelles del gran públic. Van ser molt diferents. Billie (Holiday) tenia el sentiment. Ella (Fitzgerald) i Sarah (Vaughan), la tècnica. A aquesta última diva, nascuda un 27 de març de 1924 a Newark, Nova Jersey, davant les altes torres de Manhattan, li va dedicar la Big Band Ciutat d’Eivissa la seua cita amb l’Eivissa Jazz d’enguany. Miss Aranzazu va ser la veu convidada aquest any pel súper combo que dirigeix el trombonista i professor Vicent Tur. El concert va començar amb una posada en escena potent, amb algunes peces instrumentals i diversos clàssics de la Vaughan.

“Sempre dic que m’agradaria imaginar com tocarien els músics de jazz clàssic la música actual. Perquè en el seu moment el que feien era agafar temes molt populars de la seua època i convertir-los en estàndards. Ara ve la part més estranya del concert, quan nosaltres fem el mateix però amb cançons que segurament us sonaran molt diferents de com les coneixeu”, va explicar el director de la big band eivissenca –una vintena d’intèrprets intergeneracional: hi ha adolescents i n’hi ha que s'acosten als vuitanta– abans que Miss Aranzazu tornés a l’escenari per arrencar aplaudiments amb una versió soulera de Barby Girl, aquell megaèxit que va llançar Aqua el 1997.

Després del final de festa, funk, de la Big Band Ciutat d’Eivissa, va arribar el torn del Joan Barbé Group. El guitarrista –i multiinstrumentista– eivissenc afrontava un dels concerts més especials de la seva vida. Set vegades havia actuat a l'Eivissa Jazz, cap liderant un combo. A l’escenari va reunir una brillant selecció de jazzmen insulars. Rafa Garcés, emblemàtic pianista de les nits del vell Pereyra, als teclats i al saxo tenor. Joan Carles Marí, talent que comença a encarar una jove maduresa, a la bateria. El trompetista Santi Ramírez i un Vicent Tur que feia doblet amb el seu trombó, aportant color i intensitat als vents. I al baix, un metrònom havaner anomenat Aarón Puente, un dels millors regals que ha rebut l'escena musical de l'illa en els últims anys.

Els sis van anar desgranant, un a un, els temes de Quorum, el disc que Barbé va llançar en plena pandèmia i que reviu amb una tonalitat diferent cada vegada que es presenta en directe. Les peces són llargues i, en alguns passatges, presenten una complexitat bastant per sobre de la mitjana. La destresa dels músics, però, va connectar amb el públic que va omplir el Parc Reina Sofia. Es van sentir olés i hi va haver qui va preferir seguir el concert dret per poder ballar amb unes cançons instrumentals que apuntaven al funk o al rock llatí. El concert va acabar amb una monumental versió del *Stratus* de Scott Henderson: “M'encanta tocar-la”, va confessar Barbé. La festa del jazz continuarà demà, ja al Baluard de Santa Llúcia, amb dues bandes comandades per dones: el trio d’Èlia Bastida i el The Bop Collective d’Irene Reig.