Crisi entre PP i Vox a les Balears: pot sobreviure un govern de coalició a les disputes internes?

La passada legislatura vaig treballar com a assessor d’un dels tres partits que formaven govern. Foren molts els aprenentatges que m’enduc d’aquella etapa i també les anècdotes. Avui, vull recordar una conversa concreta. Va ser telefònica, amb una responsable d’un altre partit polític a una institució diferent de la meva, però on governaven els mateixos colors. La discussió era intensa, cada part defensava la seva posició i es presentava disposada a portar el conflicte als mitjans. Després de més de vint minuts d’estira-i-arronsa, la meva interlocutora va dir: “No podem arribar a fer públic aquest xoc, si perdem el govern a les pròximes eleccions, serà per la sensació de conflicte intern, això és el que més penalitza el nostre electorat”.

He tornat moltes vegades a aquesta conversa, en concret, cada vegada que escolt sobre alguna baralla en un govern de coalició. Crec que la reflexió d'aquella representant política, lluny de dades o estudis acadèmics, amaga un punt de veritat. Qui no ha parlat amb algú sobre les baralles dels polítics i el desencantament que això genera vers el nostre sistema?

Tu, que segueixes l'actualitat política de les Balears, segurament ja has pensat en algunes topades que hem viscut al llarg del primer any del nou govern. Si la màxima amb la qual estem treballant, “els electors castiguen a qui es baralla”, és certa, això no serien bones notícies per a la coalició PP-VOX. Les desavinences i crisis derivades han estat freqüents i, el més important, han estat públiques. Sent la darrera la vinculada al repartiment de menors d’edat que estan sols.

Aprofitant que la calor estival posa difícil sortir de casa, he decidit sortir de dubtes sobre aquesta qüestió. Perjudica la confrontació pública a un govern de coalició? Arriba fins i tot a desmobilitzar? Perjudica de forma diferent a la dreta que a l’esquerra? He llegit i pensat sobre el tema, t'explic les conclusions que he extret.

Afectacions segons tipus de votants

Toca començar negant la major. La mala relació entre partits de govern no es troba entre les principals qüestions que determinen el vot de l’electorat. Primer vendrà la ideologia, l’estat de l’economia o la voluntat de renovació, entre altres moltes coses. Els conflictes han de ser molt greus per llevar o posar governs. Això no vol dir que no tinguin efecte, suma a certs estats d’opinió, però no està entre les claus. Partint de la literatura, sí podem veure que l’afectació depèn del tipus d’elector que siguis. 

Els votants d’opcions més extremes tendeixen a ser menys tolerants amb els conflictes interns si suposen fer concessions. Per exemple, els votants molt convençuts d’un partit d’esquerra radical poden sentir que el seu partit ha cedit massa en una coalició amb un partit de centreesquerra. Això pot portar a una erosió de suport en els extrems de l’espectre polític. No és tant la disputa el que penalitza, és més les renúncies que acostumen a comportar.

Els votants més moderats poden ser més tolerants amb les disputes si perceben que aquestes porten a compromisos i polítiques equilibrades. No obstant això, si les baralles són percebudes com a paralitzants o excessivament conflictives, poden perdre la confiança en la capacitat del govern per a governar eficaçment. En aquest moment entra en joc un element clau, l’identificador de l’agent distorsionador. Darrera qualsevol disputa s’articula un relat. Si en aquest, un partit és percebut com a disruptor, el votant moderat el castigarà.

Els votants d’opcions més extremes tendeixen a ser menys tolerants amb els conflictes interns si suposen fer concessions. Els votants més moderats poden ser més tolerants amb les disputes si perceben que aquestes porten a compromisos i polítiques equilibrades

Hem de parlar de forma singular dels votants de partits petits dins una coalició. Els votants d’aquests poden sentir-se particularment afectats per les disputes, ja que aquests partits sovint tenen menys influència i poden ser vists com menys efectius. Si les disputes marginalitzen als partits petits, els seus votants poden buscar alternatives que perceben com més efectives. Cal recordar la regla d’or de les coalicions: peix gros menja peix petit.

Els votants indecisos o més flotants poden ser especialment sensibles a les disputes en el govern. Aquests votants, que no tenen lleialtat forta a cap partit, poden ser persuadits fàcilment per la percepció d’estabilitat i eficàcia. Les disputes internes poden allunyar-los dels partits de la coalició i apropar-los cap a l’oposició.

Les disputes a les Balears

L’actualitat ens porta a plantejar-nos com poden estar afectant aquests conflictes a l’actual pacte de govern entre PP i VOX. Partint d’allò que hem vist, podem pensar que el més perjudicat d’aquest conflicte seria la formació d’extremadreta. És cert que els seus seguidors més ferms, els més ideològicament definits, poden veure amb bons ulls posicionament forts, com la darrera oposició al repartiment de menors. El problema és que aquest acostuma a ser el “hardcore”, el grup més petit. El votant més casual, menys informat, premia que els seus representants no generin problemes i es dediquin a fer la feina. Aquest segon grup acostuma a ser més gran.

Però el Partit Popular no hauria de cantar victòria. El renou no agrada i darrere dels conflictes sempre hi ha soroll. El votant conservador valora molt positivament valors com l’estabilitat, la confiança i la certesa. Si el PP vol sortir reforçat d’aquestes crisis amb els seus socis, com sembla estar fent fins ara, ha de marcar clarament que ell és estable. A més, ha de plantejar-se que en unes hipotètiques pròximes eleccions, que ell creixi a costa de VOX pot suposar la pèrdua del govern. A política més no sempre vol dir millor.

Aquesta lliçó la va aprendre el PSIB el passat maig. Els socialistes van rebre més vots l’any 2023 que al 2019, però de poc els va servir, donat que els seus socis, en especial Unides Podem, va perdre més de 20.000 vots. Va ser l’anterior pacte progressista especialment conflictiu? Quan va haver-hi conflictes, els socis de govern varen quedar com els desestabilitzadors, i per això varen perdre suports? M’atrevesc a afirmar que no va ser determinant, i menys en una societat on el debat autocentrat pesa tan poc, i al mateix temps i amb la mateixa rotunditat, puc dir que no va sumar.

Si has arribat fins aquí i encara et demanes com va acabar la disputa amb aquella representant política de l’inici, només diré una cosa: tan bo és insistir com saber-se retirar. 

La passada legislatura vaig treballar com a assessor d’un dels tres partits que formaven govern. Foren molts els aprenentatges que m’enduc d’aquella etapa i també les anècdotes. Avui, vull recordar una conversa concreta. Va ser telefònica, amb una responsable d’un altre partit polític a una institució diferent de la meva, però on governaven els mateixos colors. La discussió era intensa, cada part defensava la seva posició i es presentava disposada a portar el conflicte als mitjans. Després de més de vint minuts d’estira-i-arronsa, la meva interlocutora va dir: “No podem arribar a fer públic aquest xoc, si perdem el govern a les pròximes eleccions, serà per la sensació de conflicte intern, això és el que més penalitza el nostre electorat”.

He tornat moltes vegades a aquesta conversa, en concret, cada vegada que escolt sobre alguna baralla en un govern de coalició. Crec que la reflexió d'aquella representant política, lluny de dades o estudis acadèmics, amaga un punt de veritat. Qui no ha parlat amb algú sobre les baralles dels polítics i el desencantament que això genera vers el nostre sistema?