Tots units fem força? Per què les coalicions electorals sumen… i per què resten

La coalició de diferents partits davant una cita electoral ha estat una pràctica recurrent al llarg de la història democràtica de les Illes Balears, donada amb una especial intensitat a l’àmbit de l’esquerra. Aquesta, tradicionalment desprestigiada per la seva fragmentació, ha entomat cíclics i repetitius debats sobre la necessitat de convergir en un front comú, una opció que desperta tantes passions com reticències i, alhora, potencials beneficis i riscos igual de considerables. Encara així, malgrat la rellevància d’aquest debat -especialment en el context previ al 23-J-, la literatura acadèmica del nostre entorn més proper mai no ha acabat d’abordar aquesta qüestió en profunditat.

Així, resulta d’interès realitzar una aproximació al rendiment i les conseqüències de les coalicions preelectorals a les Illes Balears. En el present article es farà un recorregut per les principals i més recents experiències coalicionals per tal de descriure la seva reacció davant les urnes, analitzant les causes que condueixen a la formació de coalicions, com reaccionen els votants de les distintes parts de l’aliança i quina és la competitivitat electoral d’aquestes unions. Això, tractant d’identificar les causes que determinen els seus èxits, però especialment els seus fracassos i les raons que ens mostren que, malgrat la potencial utilitat de les coalicions, aquestes ni poden ser considerades una eina universalment vàlida ni molt menys un instrument que funcioni com la simple suma mecànica dels vots de cadascuna de les parts.

L’actual conjuntura és un exemple clar d’una dinàmica recurrent, com és que la fragmentació del bloc progressista sigui una de les diagnosis més freqüents davant cada derrota electoral d’aquest espai. Així, l’enfonsament d’UP del 28-M ha vengut succeït per la lectura, reforçada per les vicissituds del procés conformador de Sumar, que la unitat de l’esquerra era una fita que esdevenia precís assolir per maximitzar-ne la presència institucional. Tot i aquesta onada d’opinió -que no té per què ser errònia per al cas concret-, ni la literatura ni la realitat empírica no li donen validesa general a la conveniència de les coalicions preelectorals, optant per limitar-les a contextos concrets.

Un exemple és Sona Golder (2006), qui entén que les coalicions són més útils quan es basteixen amb formacions ideològicament compatibles i de mida similar, en un sistema de partits polaritzat i amb regles electorals poc proporcionals. El primer dels punts és especialment important, doncs revela un eix clau: la confluència només és possible amb renúncies mútues, però aquestes cessions són més difícils de justificar que un pacte postelectoral, on els resultats dels comicis són un limitant objectiu, de manera que existeix el risc de semblar estar renunciant als principis ideològics de la formació. A això, Gschwend i Hooge (2008) hi afegeixen un altre element clau, com és la necessitat de donar temps a l’elector entre la unió i les eleccions perquè aquest pugui “ajustar-se a la coalició” i “aprendre a respondre als canvis del context”.

La confluència només és possible amb renúncies mútues, però aquestes cessions són més difícils de justificar que un pacte postelectoral, on els resultats dels comicis són un limitant objectiu

Coalicions de conveniència i d’acord mutu: el repte de la fidelitat

La lleialtat partidista -mantenir el vot en la mateixa formació- és clau pel que fa a les coalicions, doncs tendeix a ser la peça que decanta la balança del seu èxit o fracàs. Això es deu a la lògica complexitat que comporta unir sensibilitats diverses en un sol programa i candidat, el que corre el risc de despertar les reticències d’una part prou important de l’electorat propi i facilitar així les fugues a altres partits del mateix bloc amb què es disputa el vot. Aquí el paradigma és Unitat per les Illes (Generals 2008, PSM-ExM-ERC-EVMe-UM), que es desplomà al 6,2% a Mallorca quan deu mesos abans havia aconseguit sumar un 19,5% al Parlament. De fet, el cas és tan clar que UxI només va millorar els resultats d’ambdues faccions alhora en 10 de 495 seccions i únicament assolí la simple meitat de la suma per separat en 7 de cada 100 seccions.

Si bé es podria al·legar que l’enfonsament pogué ser causat per les divergències de la coalició dins l’eix esquerra-dreta, cal dir que el patró es repeteix de forma generalitzada sense dependre de la relació en aquesta dimensió. Així, l’obstacle es manté en coalicions entre partits amb consonància ideològica, una consolidada tendència a concórrer en pactes postelectorals i fins i tot vasos comunicants entre els seus electorats. És el que succeeix entre MÉS i UP, on són clares l’absorció de votant dels primers per part dels segons en eleccions al Congrés -els cinc pobles balears on UP guanyà el 2019 són tots feus sobiranistes- i la tendència al pacte postelectoral, però, malgrat això, els resultats en coalició mai no han estat satisfactoris.

Després d’intents com Progressistes per les Illes (Generals 2004), la coalició que millor ha rendit tot i caure al 9% des del 13% per separat del 2000 -perdent 10.000 vots quan la participació augmentà en 73.000 persones-, el cas més recent és Units Podem Més (generals de 2016). Aquest, descendint al 25% des del 32% per separat del 2015 -encara que cal tenir en compte que només havia entrat el 23% de Podem-, exemplifica dos elements interessants: tant la pròpia dificultat per retenir el votant propi com l’enfortiment d’aquesta apatia entre les formacions que no lideren la coalició (Gschwend i Hooge, 2008). En el 10% de seccions amb millors resultats per a MÉS en les Generals del 2015, UPM només arriba al 73% de la suma per separat, i al 61% si es compara amb el Parlament, lluny del 79% de Podem i el 81% d’EUIB.

Això ja havia succeït amb UxI, quan les caigudes foren majors a les seccions de predomini d’UM que no a les del PSM, que tenia el cap de llista. I és que un factor clau per superar aquest obstacle sembla passar de forma especial per la importància del candidat: seguint Golder, per maximitzar la retenció de vot cal una figura capaç d’afeblir els punts de dissens ideològic i simbòlicament assumible per totes les parts, doncs és necessària l’activació emocional simultània de tots els espais de la coalició. Que el candidat pugui ser interpretat com a parcial dins un tot que hauria de ser compartit o que falti una figura de perfil alt per a aquest lloc (Gschwend i Hooge, 2008) apuntarien a ser les principals causes d’aquestes fugues en els partits menors de la coalició.

El pes dels llindars d’entrada com a incentiu

Una de les variables més importants en la formació de coalicions és l’exigència mínima per obtenir representació. En un sistema electoral tan proporcional, on el 10% dels vots permet entrar a pràcticament qualsevol institució -tret d’ajuntaments de menys de 2.000 habitants i el Senat-, els coalligaments tendeixen a resultar en candidatures de dimensió moderada i allà on el llindar per aconseguir escó és més elevat. Això pot observar-se amb claredat en la diferent freqüència coalicional a cada nivell: si al Parlament són esporàdiques -a nivell autonòmic només destaca PP-UM el 1991-, a les Generals són una fórmula recurrent, el que es correspon amb el fet que el 10% on sol situar-se el darrer escó per Balears al Congrés dupliqui el 5% del Parlament i que el sistema electoral del Senat afavoreixi els dos partits més votats.

D’aquesta manera, encara que Tillman (2013) assenyala la utilitat de les coalicions per clarificar l’oferta i reduir la incertesa sobre el context, no existeix cap tendència a concórrer per la simple afinitat ideològica i la satisfacció d’aquests objectius, sinó que el factor determinant semblaria ser l’amenaça de ser exclòs d’alguna institució. De fet, tot i que només PP-UM és rellevant al Parlament a nivell autonòmic, les coalicions a les illes menors -que reparteixen menys escons i més cars- han estat més freqüents i s’han donat fins i tot presentant-se alhora per separat a altres illes o nivells: l’Entesa de l’Esquerra Menorquinista (1987 i 1991), els tres pactes progressistes eivissencs (1999-2007) o els blocs d’esquerra i dreta a Formentera ininterromputs des del 1991 contrasten amb Mallorca, amb més diputats que la resta d’illes juntes i on només és ressenyable el Bloc (2007).

Així, la utilitat de l’accés a l’escó sembla pesar més que el valor en si mateix de la unitat, com reflecteixen les relacions entre MÉS i UP: si s’han presentat en coalició a quatre de vuit generals -2004, 2016, Senat 2019 i 2023-, en el mateix període només el 2007 ho han fet al Parlament. Això ho exemplifica Sumar Més, una candidatura sense visos d’estabilitat a altres nivells i formada a corre-cuita després que el 28-M cap dels integrants aconseguís atracar-se a l’11% que garanteix l’escó al Congrés. Per tant, responent a una realitat sociològica en què l’elector té un coneixement prou elevat del seu entorn i és tendent a practicar un vot útil que ha tendit a penalitzar aquest espai, les formacions a l’esquerra del PSIB, en una contesa en què el cost de la representació és elevada i en el marc d’un sistema de partits en recomposició, opten per clarificar la seva oferta electoral davant del risc que la fragmentació torni a derivar en exclusió mútua.

Els mateixos però convertits: la reconfiguració de l’electorat

Més enllà de la simple suma de les parts, una coalició tendeix a aspirar a transformar el paradigma sociològic per obrir-se a nous electorats. El baròmetre del CIS posterior a les generals del 2016 és d’utilitat per observar-ho, doncs radiografia la metamorfosi d’UP davant la formació de la coalició. Aquesta, un cop formada, va fracassar en la captació de vot, sent la pitjor dels quatre grans partits estatals en retenció dels indecisos que els havien fet costat el 2015 -Podem només convenç el 49% del seu electorat que havia passat a indecís i EU el 39%- i fallant en l’abordatge al PSOE tot i donar-se els pitjors resultats socialistes de la història -UP només atreu el 5% dels seus votants i a Balears, on la coalició integra MÉS, el PSOE aconsegueix la millor de les seves variacions autonòmiques en créixer dos punts-.

Aquest rendiment és congruent amb la conclusió de Golder (2006) que les coalicions amb defectes estructurals tendeixen a recloure’s en el seu electorat més fidel. I això amb un dany col·lateral, que és l’escorament a un extrem de l’autoubicació ideològica: els situats entre el 4 i el 10 a l’escala esquerra-dreta varen passar de ser el 31% de Podem al 26% d’UP, amb una major capacitat de retenció dels electors situats a l’extrem esquerre. Les conseqüències d’aquest viratge solen ser poc agradables, doncs és un nínxol més reduït que les posicions centrades i, a sobre, les seves taxes d’indecisió són menors -el 2016 menys del 10% d’indecisos estava entre el 20% de posicions més a l’esquerra-, el que dificulta disputar nous votants.

L’obertura a nous “mercats” és un dels terrenys on més atractives poden resultar les coalicions eficients, però els resultats només es revelen veritablement exitosos en conjuntures qualificables de crítiques per al sistema. En vista que, ara per ara, manca un context polític extraordinari -a molt estirar, una crida antifeixista que tota l’evidència sembla estar demostrant que és ineficaç com a reclam de campanya- i que la proximitat de les eleccions és alta i sobrevinguda, sembla complicat identificar una finestra d’oportunitat en aquest sentit.

En conseqüència, la potencialitat del vot a curt termini d’aquestes experiències podria passar, sobretot, per garantir l’electorat propi de les eleccions precedents. De manera especial en el cas concret de Sumar Més, el principal exponent coalicional del 23-J, doncs els seus votants del 28-M representen una xifra suficient i, en vista de l’actual context, sembla que un objectiu molt més versemblant que l’accés a nous nínxols i la captació d’indecisos d’altres formacions. Per això, i donat que els resultats del 28-M converteixen en improbable que qualsevol part hagués pogut entrar en solitari, la coalició podria representar un bon moviment a curt termini si aconseguís esquivar les errades tradicionals i dissuadir les fugues a banda i banda motivades per les concessions ex-ante als companys de viatge.

En definitiva, l’experiència de les coalicions preelectorals, juntament amb la literatura acadèmica, ens mostra la gran potencialitat amb què compten aquestes fórmules, però també els seus riscos. Tot i haver-se demostrat com un instrument útil per agregar el vot i fer-lo més eficient en termes de representació, no poden obviar-se les característiques particulars de cada conjuntura política ni tampoc els requisits interns previs que aquestes necessiten per ser satisfactòries. Així, es podria concloure que la unitat -ni la de l’esquerra ni la de la dreta- no hauria de ser vista com un valor desitjable o una finalitat en si mateixa a la qual aspirar de manera general, almenys pel que fa a la cerca de maximitzar els resultats electorals. Al contrari, només sembla comportar-se com un mitjà -i en ocasions una excusa discursiva- al servei d’altres objectius més elevats entre formacions que, això sí, necessiten ser compatibles en determinats paràmetres de rellevància i tenir un reduït grau de reticència mútua. El 23-J tendrem una altra oportunitat per mesurar-ho.

La coalició de diferents partits davant una cita electoral ha estat una pràctica recurrent al llarg de la història democràtica de les Illes Balears, donada amb una especial intensitat a l’àmbit de l’esquerra. Aquesta, tradicionalment desprestigiada per la seva fragmentació, ha entomat cíclics i repetitius debats sobre la necessitat de convergir en un front comú, una opció que desperta tantes passions com reticències i, alhora, potencials beneficis i riscos igual de considerables. Encara així, malgrat la rellevància d’aquest debat -especialment en el context previ al 23-J-, la literatura acadèmica del nostre entorn més proper mai no ha acabat d’abordar aquesta qüestió en profunditat.

Així, resulta d’interès realitzar una aproximació al rendiment i les conseqüències de les coalicions preelectorals a les Illes Balears. En el present article es farà un recorregut per les principals i més recents experiències coalicionals per tal de descriure la seva reacció davant les urnes, analitzant les causes que condueixen a la formació de coalicions, com reaccionen els votants de les distintes parts de l’aliança i quina és la competitivitat electoral d’aquestes unions. Això, tractant d’identificar les causes que determinen els seus èxits, però especialment els seus fracassos i les raons que ens mostren que, malgrat la potencial utilitat de les coalicions, aquestes ni poden ser considerades una eina universalment vàlida ni molt menys un instrument que funcioni com la simple suma mecànica dels vots de cadascuna de les parts.