D’on vénen les nostres monedes d’euro? Ja que paguem cada dia amb elles, aquesta no és una pregunta en la que s’hi pensa immediatament. Tanmateix, hi ha una història al seu darrere.
El dia 24 de març, el programa de televisió holandès Keuringsdienst Van Waarde (KVW) va retransmetre un episodi sobre el tema i va arribar a una conclusió bastant inquietant.
La companyia sudcoreana Poongsan Corporation, que també fabrica bombes de dispersió, produeix gran part dels cospells de l’euro, la qual cosa significa que els seus socis comercials europeus indirectament contribueixen a la producció d’aquestes bombes que estan prohibides per una convenció internacional.
En el seu informe anual de 2015, la companyia declara que “com un reconegut productor de monedes d’euro, Poongsan no només segueix subministrant cospells al mercat de la Unió Europea sinó que va ampliar el seu abast amb els cospells d’euro eslovens al 2006, els cospells xipriotes al 2007, els cospells letons al 2013 i les monedes lituanes al 2014”. En el mateix informe, Poongsan esmenta que les ventes totals sobre l’any 2015 van constituir uns 1.700 milions de dòlars dels quals, un 36,8% (625,6 milions d’euros) es van destinar a la divisió de productes de defensa. A més, afegeix que els “productes de defensa Poongsan inclouen municions usades en armes lleugeres i petites, canons antiaeris, morters, obusos, canons de tancs, canons sense retrocés i canons navals”. Aquestes xifres inquietants indiquen que Poongsan no és el “noi nou de la quadra” és, en canvi, un peix gros tant en la indústria dels cospells com en la militar.
El que Poongsan va oblidar d’esmentar en l’informe anual i en el catàleg online anglès és que també produeix bombes de dispersió. Un tipus de bomba amb bombes més petites a dins que exploten quan arriben a terra i que van ser creades originalment per causar la major quantitat de víctimes possibles. Civils inclosos. Una bomba que va ser prohibida per una convenció firmada a Dublín el maig del 2008 degut a les greus conseqüències humanitàries que comporta. Quasi tots els països de la Unió Europea són signataris de la convenció, encara que hi ha països que no van signar el tractat, d’entre els quals, Corea del Sud. En l’Article 1 de la convenció s’especifica que “cada Estat part es compromet a mai, i sota cap circumstància ajudar, encoratjar o induir a ningú a participar en una activitat prohibida a un Estat Part segons l’establert en la present Convenció”. Això significaria que fer negocis amb una corporació que fabrica bombes de dispersió és un incompliment del Tractat.
En The Cluster Monitor de 2015, s’esmenta Corea del Sud com un productor conegut de bombes de dispersió i que se sap que des del 2000, el país asiàtic exporta aquest tipus de municions. En l’informe es pot llegir que “el març del 2015, Corea del Sud va fins i tot declarar que no transmetria cap informació pel que fa a les exportacions de bombes de dispersió” i exposa que “la República de Corea no ha establert cap política moratòria” sobre les exportacions futures. Aquesta declaració constitueix una negligència absoluta de les normes internacionals i una total falta de transparència.
Pax for Peace, una organització holandesa que promou la cultura de pau, inclou específicament a Poongsan en la seva llista de “bandera vermella”. Exposa que se sap que la corporació va produir projectils de K305, K308 i K310 155 mil·límetres d’artilleria (tots de bombes de dispersió) després del maig del 2008 i que no hi ha prova que des d’aleshores hagi deixat de produir-les. Tampoc Poongsan ha renunciat públicament a la producció i, per això, ha de ser “evitat fins que canviï [públicament] de política”.
Per telèfon Poongsan no volia confirmar a quins països subministra cospells degut als “acords confidencials amb els seus clients”. Un comentari estrany, donat que Poongsan sí que comparteix aquesta informació en el seu informe anual quan declara que Eslovènia, Xipre, Letònia i Lituània són alguns dels seus clients. I en l’episodi del KVW, treballadors de Poongsan van afirmar mentre eren filmats en una fira comercial de Berlín que la corporació fa també negocis amb França, Espanya, Portugal i els Països Baixos. Després de l’emissió, la Casa Reial de la Moneda holandesa va prometre que no faria més negocis amb Poongsan a causa del seu dubtós paper en relació a la producció de bombes de dispersió. Òbviament, quan se’ls hi pregunta a Poongsan si fabriquen bombes de dispersió, mantenen els llavis segellats.
Queda una pregunta molt senzilla per fer: quan deixaran els països europeus de col·laborar i fer negocis amb Poongsan? De quanta més sang volen tenir les mans tacades les cases de monedes europees? La prova mostra una imatge molt lletja de les parts que col·laboren amb Poongsan, per no dir una altra cosa. Després de contactar amb la Casa Reial de la Moneda espanyola per telèfon, tampoc van voler donar cap informació sobre els seus proveïdors per raons de “confidencialitat”. La segona vegada van declarar que obtenen els cospells de diferents fàbriques europees i que el nom de Poongsan no els hi sonava. Cosa curiosa, ja que els treballadors de Poongsan sí que recordaven que Espanya va fer negocis amb ells.
En qualsevol cas, ha de quedar clar que Poongsan ni pot ser un soci comercial potencial per cap país europeu que ha firmat la convenció sobre municions de dispersió, sigui Espanya o qualsevol altre país. En canvi, haurien de seguir l’exemple d’Holanda i no participar més en cap forma de negocis amb la corporació. Han de donar prioritat als Drets Humans sobre els diners ja que els diners de sang no són una opció.
