Escola, identitat i respecte

Darrerament sembla que l’escola li importa molt a tothom. Potser és un renovat amor a la infància, potser un interès real pel coneixement. Qui sap.

El ministre d’Educació ha presentat una proposta de reforma educativa que amenaça el model d'immersió lingüística i que pretén espanyolitzar els alumnes catalans. Darrere no hi trobem criteris científics, només raons ideològiques i un fanatisme cada cop més evident. Això em provoca una profunda tristesa. Què pensa el senyor ministre? Que a Catalunya s’adoctrina? Els professionals de l’educació tenen el mandat democràtic de posar les bases de la reflexió i el pensament crític en els seus alumnes. No tenen ordres d’adoctrinament, i no oblidem que són ciutadans lliures que viuen en un estat democràtic. Pares i mares som els principals interessats a evitar l’adoctrinament i la sectarització dels nostres fills i els principals interessats que el sistema educatiu funcioni correctament.

La pregunta del milió és aquesta: ¿Funciona bé el sistema educatiu? I la resposta com sempre, és gris: ni blanc, ni negre. El sistema educatiu té alguns valors molt positius que no sempre apreciem prou bé i té importants mancances que convé corregir i redreçar. Som lluny d'un moment de reflexió i millora de l'escola i l'educació.

Ens trobem en una etapa de retrocés en la qual, a part d'una reducció pressupostària sense precedents, patim un retrocés important en un aspecte cabdal: la consideració de l'escola com el principal element del futur de la nació. Compten la banca i els mercats. L'escola no compta. No cotitza en borsa, i com a tal és del tot trivial i prescindible. La seva utilitat rau pel que sembla en la capacitat de crear patriotes. Trist paper sens dubte per a una escola.

Però patriotes de quina nació? Aquesta sembla la preocupació del govern central de torn i no quina escola volem i necessitem. Darrere de l'esborrany presentat pel ministre Wert el que trobem és només l'enorme mancança del govern espanyol per dotar-nos d'una escola a l'alçada de les circumstàncies i que respongui als reptes que tenim davant nostre. I en aquest punt, a falta d'un camí cap al futur, el ministre Wert ha decidit agafar el camí cap al passat. Un lent camí cap als anys 40 del segle passat.

Aquesta ruta es caracteritza per una reducció pressupostària molt accentuada, sota la qual s'empara l'acabament de totes les mesures compensatòries que s'havien anat introduint des de la transició per governs convergents i del tripartit. Tornem a tenir -30 anys després- classes de batxillerat amb més de 40 alumnes, es torna a qüestionar la necessitat d'escolarització dels menors de 3 anys, es tanquen escoles perquè són de “rojos”, el diàleg amb les famílies és pura retòrica, la universitat tanca la porta a les classes populars, i dins d'aquest panorama de retrocés l'espanyolisme i la caspa són els l'ingredients que falten. El cuiner Wert els afegeix a la paella de la consellera Rigau. I com a final d'aquesta lamentable història els nostres fills són els destinataris d'aquest arròs tan indigest, que ara ja poden menjar en carmanyola.