El Déu de la innovació

Al seu famós preàmbul de la Declaració d’Independència dels Estats Units, Thomas Jefferson, un dels Pares Fundadors, assenyalava que Déu havia atorgat als homes –no diu res de les dones–, entre altres coses, tres veritats inalienables: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Els documents inicials de la gran potència americana es troben plens de referències religioses, a més de filosòfiques. Això és així perquè la intel·lectualitat colonial anglesa de finals del segle XVIII, que va impulsar la independència, es trobava àmpliament influenciada per les formes de religiositat protestant, així com per les idees de la Il·lustració que recorrien aleshores Europa. Entra altres qüestions, la Reforma del cristianisme va fer recaure sobre la persona la responsabilitat última de la salvació divina. Així, valors com l'individualisme o l’austeritat són inherents a l’ètica protestant.

Res més lluny, doncs, de les bases espirituals i culturals nord-americanes que l’última reforma impulsada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Espanya, i el seu ínclit ministre, el senyor Wert. Parlem de la idea de reintroduir al currículum oficial de les escoles l'assignatura de Religió com a matèria avaluable. Al programa de la disciplina publicat recentment al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) apareix, entre els criteris d’avaluació, i dins del bloc relatiu al sentir religiós de l’home –de nou, més de dos segles després, s’obliden de les dones–, el reconeixement de la incapacitat d’aquest per aconseguir per si mateix la felicitat. Sens dubte, si Jefferson, Franklin o algun dels pares fundadors aixequés el cap, tornaria a amagar-lo immediatament. Fa temps que la idea del Govern del Partido Popular (PP) és acabar amb els serveis públics –la sanitat o l’escola– del semi-Estat del Benestar que ens havia acompanyat fins ara, element compartit amb el sistema social individualista per excel·lència, el nord-americà, far indiscutible d’aquestes polítiques. Però sembla que el que no estan disposats a copiar al PP és que la transició cap a un Estat Neoliberal es produeixi sense donar-li a l’Església Catòlica la seva petita parcel·la de poder, cosa que es portarà a terme, a més de mitjançant altres elements, a través de la implantació de l’assignatura de religió com a eina de control social a les escoles.

D’aquesta manera, si als Estats Units l’únic responsable de trobar la felicitat individual és un mateix, aquí l’únic responsable d’atorgar la felicitat, a més de Coca-Cola i la seva espurna, és Déu a través de la seva Església.

No obstant això, en aquest tema a Barcelona, com sempre, som uns avançats. Si ja fa uns anys que la nostra ciutat es presenta com el millor i més sofisticat laboratori de pràctiques urbanes neoliberals, en això de la felicitat estem també a l'última i hem arribat a la conclusió que ni Déu ni l'Església són els darrers responsables. No es tracta, atenció, de la innovació. Sí, perquè la publicitat amb la qual envaeix ara els carrers i fanals el nostre Ajuntament ens diu que, no només som una ciutat que es gestiona intel·ligentment –una Smart City, s’entén– la primera d’Europa en qualitat de vida pels treballadors (sic) i líder al Sud del continent en l’ús de les TIC, sinó que, a més, aquí la innovació té un link a la felicitat. I ja està, ni Declaració d’Independència ni res.

El que passa és que a mi em fa l'efecte que, al final, tot és el mateix. Només que per uns el seu Déu no és d’aquest món, i per als altres, els suposats innovadors, són els diners.

Al seu famós preàmbul de la Declaració d’Independència dels Estats Units, Thomas Jefferson, un dels Pares Fundadors, assenyalava que Déu havia atorgat als homes –no diu res de les dones–, entre altres coses, tres veritats inalienables: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Els documents inicials de la gran potència americana es troben plens de referències religioses, a més de filosòfiques. Això és així perquè la intel·lectualitat colonial anglesa de finals del segle XVIII, que va impulsar la independència, es trobava àmpliament influenciada per les formes de religiositat protestant, així com per les idees de la Il·lustració que recorrien aleshores Europa. Entra altres qüestions, la Reforma del cristianisme va fer recaure sobre la persona la responsabilitat última de la salvació divina. Així, valors com l'individualisme o l’austeritat són inherents a l’ètica protestant.

Res més lluny, doncs, de les bases espirituals i culturals nord-americanes que l’última reforma impulsada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Espanya, i el seu ínclit ministre, el senyor Wert. Parlem de la idea de reintroduir al currículum oficial de les escoles l'assignatura de Religió com a matèria avaluable. Al programa de la disciplina publicat recentment al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) apareix, entre els criteris d’avaluació, i dins del bloc relatiu al sentir religiós de l’home –de nou, més de dos segles després, s’obliden de les dones–, el reconeixement de la incapacitat d’aquest per aconseguir per si mateix la felicitat. Sens dubte, si Jefferson, Franklin o algun dels pares fundadors aixequés el cap, tornaria a amagar-lo immediatament. Fa temps que la idea del Govern del Partido Popular (PP) és acabar amb els serveis públics –la sanitat o l’escola– del semi-Estat del Benestar que ens havia acompanyat fins ara, element compartit amb el sistema social individualista per excel·lència, el nord-americà, far indiscutible d’aquestes polítiques. Però sembla que el que no estan disposats a copiar al PP és que la transició cap a un Estat Neoliberal es produeixi sense donar-li a l’Església Catòlica la seva petita parcel·la de poder, cosa que es portarà a terme, a més de mitjançant altres elements, a través de la implantació de l’assignatura de religió com a eina de control social a les escoles.