La vesprada en què Daniel i Mohamed van salvar sis veïns de les riuades de Massanassa

Daniel i Mohamed eren des de feia quatre mesos veïns quan es van prendre el seu primer café junts. Va ser la matinada del 29 al 30 d’octubre, durant la nit en què la DANA va causar més de 200 morts a València i va arrasar el seu municipi, Massanassa. I ho van fer després de salvar a pols i nadant sis persones que estaven a punt de ser arrossegades per la riuada. El café el van compartir entre tots.

Daniel, un sol·licitant d’asil colombià de 30 anys, viu en un bloc del carrer de Sant Joan. Sa casa està en el primer, porta u; la de Mohamed, en el primer, porta dos, just al costat. Des que Daniel va arribar a l’edifici, s’havien intercanviat alguna salutació, per les escales o el replanell, però mai s’havien parat a parlar. Eren desconeguts. La nit de les riuades, Mohamed, un marroquí que ja viu 24 anys a Espanya, va descobrir que la persona amb qui comparteix replanell és un bromista més viu que la tinya i capaç d’arriscar la vida per a salvar desconeguts. Daniel es va adonar que té un veí acollidor i entranyable.

Aquella nit, la crescuda dels barrancs els va enxampar a casa. Daniel estava de baixa i Mohamed no va treballar per l’amenaça de pluges. Al voltant de les set i mitja de la vesprada, el colombià va veure des de la seua finestra que Pedro, un home de 33 anys amb barba, amb un paraigua penjat a l’esquena i una gorra blava, grimpava pel capó d’una furgoneta blanca aparcada en el seu portal per evitar que la riuada se l’emportara.

Cotxes surant pel carrer

“Puja, puja!”, li va començar a cridar Daniel, en veure que el seu carrer s’havia convertit en pocs minuts en una de les rutes principals de la riuada a Massanassa. Malgrat ser una via menuda, d’un sol carril i amb voreres estretes, l’aigua assotava amb força. Davall de la seua finestra va veure surar bosses de papes sabor de pernil i capses de mantegades d’un dels supermercats del barri. També cotxes i bombones de butà. 

Pedro no arribava a la finestra de Daniel, ni saltant ni estirant els braços, però sí que arribava la del seu veí, Mohammed. “Espera, espera, que el cride”, li va contestar el colombià. Des del capó de la furgoneta, Pedro va veure que Mohammed encenia les llums de sa casa i apujava la persiana de la finestra.

El primer que va fer aquest veí va ser donar al marroquí el paraigua, el mòbil i tots els seus documents d’identificació. Així, si no aconseguia salvar-se i algú tocava al telèfon, Mohammed podia explicar-los que se l’havia emportat l’aigua.

Pedro el va sorprendre la riuada de camí a casa en eixir de la faena. Va acabar a les 18.26 en un polígon del municipi en què fa faenes de retolació. Sol tardar deu minuts a travessar la localitat, d’una mica més de 10.000 habitants. Però en veure com el terra s’inundava, va decidir parar. Va pujar a una tanca d’un institut, amb la idea d’esperar que passara l’aigua. “Les meues sabatilles eren noves i no me les volia mullar”, va pensar en aquell moment.

Però l’aigua no baixava. Ans al contrari. Al cap de poc, Pedro va decidir sacrificar les sabatilles i continuar caminant. Primer amb l’aigua pels turmells. Després, pel genoll. Quan li va arribar a la cintura, va decidir escalar el cotxe que estava just en el portal de Daniel i Mohamed. Allí, ja assegut en el capó del cotxe, va escriure a la seua germana i va començar a telefonar al 112. “Aquest telèfon no existeix”, era l’única cosa que sentia l’altra banda.

Des del capó, veia que les llums d’un cotxe d’emergències es reflectien en les finestres dels edificis. Pensava que vindrien a rescatar-lo. Però, quan per fi el va veure acostar-se, es va adonar que el cotxe estava, en realitat, buit. Se l’emportava el corrent. “Quan el veig desert i surant com els altres, dic: ‘Hòstia, si no em salven aquests, potser la dinye”, recorda tres setmanes després. Pedro va començar a perdre la calma. I la furgoneta, a trontollar-se.

Rescatat mitja hora abans de l’alerta

Va ser llavors que Daniel i Mohamed van entrar en acció. Van agarrar a Pedro dels muscles i el van ficar a casa per la finestra. Ja fora de perill, va enviar un missatge a la seua germana. Eren les 19.37, més de mitja hora abans que la Generalitat Valenciana enviara l’alerta als mòbils “En la vorera del pàrquing del Mercadona he pujat al sostre d’un camió i dalt dos veïns m’han obert la finestra de sa casa i hi he pujat. Estic bé, mullat per damunt del genoll, però bé”, va escriure. “Dona’ls moltes gràcies, per favor”, li va respondre la seua germana.

Al cap de pocs minuts, Daniel, Pedro i Mohammed van començar a sentir crits de socors. Els de dues dones que treballen en un dels supermercats de la zona i que s’havien agarrat a la porta del bloc i demanaven ajuda. L’aigua en aquest moment ja arribava a un metre d’altura. Els dos veïns del carrer de Sant Joan van baixar per elles. Ja eren tres els rescatats i Mohamed els va oferir roba per a canviar-se. El veí marroquí recorda la nit com una pel·lícula de terror. “Feia molta impressió veure com l’aigua augmentava d’un moment a l’altre, van ser dos metres i mig en menys d’una hora”, explica Daniel.

Després, van arribar més peticions d’auxili. Dos veïns del barri, un xic i una xica, atrapats enmig de la riuada i enllumenats per la llum de les llanternes dels veïns que els apuntaven des dels blocs del carrer. També estaven, com Pedro, dalt del capó d’un cotxe, però no arribaven al balcó de Daniel. Estaven a un metre de distància, no podien rescatar-los a pols. En aquest moment, Daniel va pensar: “Una corda? No hi ha soga, doncs, llençols”. Van lligar almenys set llençols i els van llançar pel balcó. Mohammed es va fer una fissura en una costella durant el rescat, però van aconseguir salvar els dos.

Daniel i Mohammed van intentar utilitzar la mateixa fórmula, els llençols lligats, per a continuar rescatant gent atrapada en la riuada. Però la força de l’aigua cada vegada augmentava i ho arrasava amb tot al seu pas. Una mare i un fill no van aguantar, es van soltar dels llençols, però van aconseguir agarrar-se al reixat de la porta principal de la finca. Daniel va baixar corrent. Però, llavors, l’aigua ja s’havia emportat la dona. Només quedava el fill, en xoc. “El sentia que demanava ajuda”, recorda Daniel. Va passar por quan es va submergir en l’aigua “geladíssima”, a mig metre de cobrir per complet el replà. No sabia si tindria temps de rescatar al xaval i tornar a casa. Quan va arribar a la porta, el xic no volia anar-se’n amb ell. “Ma mare, ma mare”, cridava. Però el colombià li va insistir: “Entra, ja ho mirarem”. En les escales els esperava Mohamed, que els va ajudar a entrar al pis.

De sobte, enmig de la tragèdia, sis desconeguts es van trobar en la mateixa habitació, compartint un café. Tots xopats, sense cobertura, sense electricitat, il·luminats per la llum dels ciris. I sense saber on i com estaven els seus amics i familiars. Sis veïns que s’havien encreuat ves a saber quantes vegades pels carrers de Massanassa, però que mai havien mantingut una conversa. “Mira, Mohammed, hem salvat sis vides”, va dir Daniel al seu nou amic mirant el grup. Els sis van passar junts la nit, fins que va eixir el sol i cadascú va poder tornar a casa i veure les destrosses que havia provocat la riuada.

Tres setmanes després d’aquell dia, en el mateix punt en què els seus veïns el van salvar, Pedro, amb la mateixa gorra blava, recorda aquella nit. Està molt agraït per l’ajuda que Mohamed i Daniel li van brindar aquella vesprada. “Si el meu poble m’ha salvat, he d’aportar i ajudar d’alguna manera”, va pensar al cap de poques hores de la tragèdia. L’endemà passat de la riuada es va presentar a l’Ajuntament per apuntar-se com a voluntari i contribuir a la reconstrucció de Massanassa. Treballa en un banc d’aliments del municipi. “Ara és ell el que ens ajuda”, diu Daniel.