Israel, Jordània i El Sinaí: una meravella rere l'altra

Va ser ja fa tres anys, però ho recordo, juntament amb el de Guatemala, com un dels meus millors viatges. Per això mateix crec que val molt la pena explicar-ho.

El secret és que en un mateix viatge de tan sols tres setmanes, fins i tot de dos si es va apurat de temps, es poden experimentar grandíssimes sensacions: la de traslladar-se 500 anys enrere en el temps contemplant com musulmans i hebreus practicants viuen a la Ciutat Vella de Jerusalem; acostar-se al conflicte entre israelians i palestins, en lluita per una terra completament àrida; viure l'ambient relaxat i l'amabilitat del poble jordà; impressionar-se amb l'espectacularitat de les ruïnes de Petra; romandre dos dies al desert de Lawrence d'Aràbia, i acabar submergint-se entre la gran varietat de vistosos peixos en un dels grans jaciments de corall del món, al Mar Roig del Sinaí. Tot queda a prop i és la combinació perfecta.

Vam arribar des de Barcelona a Tel Aviv a mitjans de juliol. Des d'aquesta gran metròpoli, que no té res a envejar a qualsevol altra de les grans ciutats occidentals, ens vam dirigirdirectament al nostre primer gran destí, a tan sols uns 60 quilòmetres: Jerusalem.

Allà ens vam instal·lar a la Ciutat Vella. I ens va agradar tant que es pot dir que d'allà no ens vam moure. Malgrat que els preus de l'allotjament són cars-per uns 60 euros dorms en una cambra d'hotel que se les porta-, estar en el cor de Jerusalem històric bé valia la pena.

La Ciutat Vella, amb el mercat sempre obert entre els seus estrets carrerons laberíntics, de seguida ens va robar el cor. El Mur de les Lamentacions ens va sorprendre, així com el fosc vestit dels hebreus ortodoxos i de les seves famílies. Les dones, tapades amb llargues faldilles i amb els cabells recollits sota les còfies, denotaven la rígida disciplina a la qual es veien sotmeses, igual que les musulmanes.

Tant hebreus com musulmans passejaven pels carrers en un enrenou rutinari sense aparent indici de frec o conflicte. Tan sols l'amplíssima presència de joves de tot just 18 anys amb abillament militar i carregats amb escopetes a cada carrer o cantonada recordava que ens trobàvem en una societat molt militaritzada i amb un greu conflicte com a rerefons.

Va coincidir la nostra visita amb un divendres de Ramadà, el que ens va impedir visitar l'interior de la Gran Mesquita, però ens va permetre presenciar la irrupció en les estretíssimes carrers de la Ciutat Vella de centenars de musulmans sortint de la Gran Mesquita després de l'oració, i d'altres tants jueus abillats de negre amb barret o quipà que es dirigien al Mur de les Lamentacions per celebrar la nit prèvia al Sabat. Un gran espectacle, similar a la frenètica activitat d'un formiguer on sembla que no hi ha organització i no obstant això totes les formigues segueixen en realitat el seu camí.

Així es creuaven en aquest petit espai musulmans i hebreus, sota el miracle d'aconseguir no empènyer, evitant fins i tot el contacte visual. Això sí, sota la presència dels joves armats de verd. Vam contemplar l'escena bocabadats, asseguts al bar d'una cantonada prenent el tradicional refresc de llimona amb menta, i sense perdre'ns res del que succeïa.

Vam seguir el camí dels jueus cap al Mur de les Lamentacions. Contràriament al que pensàvem, el divendres a la nit no donava lloc a la solemnitat. Al contrari, el Mur era una veritable festa. Els joves jueus saltaven, cantaven ... Ser-hi era per a ells una alegria i així ho celebraven.

La nit ens acollia a tots en un ambient serè. Amb el quipà al cap, que cal posar-se abans d'entrar al recinte, vam entrar cadascú en el seu costat del mur: homes a l'esquerra i dones a la dreta, en espai separats per una paret. A través d'ella, espiaven sense por algunes dones, intentant entreveure cap a la zona dels homes. Com és tradició, vam deixar un missatge entre les pedres del mur, i vam agrair que ens deixessin accedir a aquest lloc sagrat i d'atmosfera tan especial.

Així com les religions musulmana i jueva són perfectament palpables a l'instant en l'ambient de la Ciutat Vella de Jerusalem, el cristianisme queda relegat als monuments que recorden la seva presència històrica. La seva representació més assenyalada és el Via Crucis. Seguint el recorregut s'arriba a l'església elevada just en el lloc on Jesús va ser crucificat. Sorprèn llavors que catòlics i ortodoxos es divideixen l'espai de culte en aquest mateix lloc, separat per una paret.

Surant en les sals del Mar Mort

Jerusalem va ser la nostra base per a sortides d'un dia al Mar Mort, Betlem i Hebron. Al Mar Mort, visita que es pot complementar amb la de l'interessant assentament de Qumran, vam trobar un complex preparat perquè els turistes es canviïn de roba i, sobretot, facin la necessària dutxa posterior al bany, ja que entre el fang i l'alt contingut en sal et queda una capa incrustada sobre la pell. Entrar a l'aigua de textura oliosa causa de la seva densitat va ser sense dubte una experiència, així com surar sobre la sal i aplicar el fang sobre la pell. Un consell d'allò més lògic que no vam seguir: no ficar el cap sota l'aigua per evitar el contacte de la sal amb els ulls!

Creuar la frontera a Hebron va ser una experiència, entre militars i un llarguíssim passadís format per reixes a banda i banda. A Betlem, l'església de la Nativitat, construïda on va néixer Jesús, mostra una porteta diminuta que fa baixar el cap per poder entrar-hi. El lloc exacte del naixement ens va semblar estranyament engalanat amb curiosos adorns.

Després de més de cinc dies a Jerusalem, vam llogar un cotxe i ens vam dirigir al nord d'Israel: Natzaret, Tiberíades, Llac de Tiberíades i Cafarnaüm. Vam creuar el país de nord a sud fins Amman, ciutat que ens va encantar. Vam arribar tard i ja no quedava en cap lloc de carrer pa per menjar amb el deliciós hummus que vam comprar –quina delícia l'hummus a tot arreu!–, de manera que una amable dona ens va oferir una bossa sencera de pa, sense donar-nos opció a rebutjar ni a pagar-lo.

Vam visitar unes ruïnes, la mesquita i el mirador, on celebraven una fira amb parades de carrer de menjar i artesania. Com en tots els pobles que vam creuar, el Ramadà es celebrava amb llums als carrers ia les cases, i amb petards que els nens feien esclatar cada dia en arribar la nit.

Vam prosseguir cap al sud de Jordània, per l'autopista del Rei, una simple carretera de dos carrils, un per sentit, que creua el país de nord a sud, passant entre ruïnes i antics castells i poblats entre mig d'un bonic entorn de muntanya completament àrid. Fins arribar al nostre principal destí: Petra.

Vam estar aquí tres dies visitant les ruïnes. No ens vam cansar. L'espectacular entrada pel congost (El Siq) ja et deixa amb la boca oberta, per arribar després a la primera gran porta El Jazneh (El Tresor), la popular imatge que apareix en una de les pel · lícules d'Indiana Jones. Visitar tot el complex requereix de llargues caminades, per a les quals és importantíssim portar aigua, crema solar i barret que cobreixi fins al coll, per evitar insolacions, cosa que el segon dia vam patir.

L'excursió fins a dalt per trobar Al Deir o El Monestir, més gran que El Tresor, val moltíssim la pena. Allà ens vam quedar tres hores tombats davant aquella gran meravella. Hi ha fins i tot la opció de quedar-se a dormir amb els vilatans sota la llum de les estrelles.

Vam seguir el nostre viatge fins al desert de Wadi Rum, famós per Lawrence d'Aràbia, on vam explorar la zona dos dies i ens vam quedar a dormir en un campament. Vam gaudir del lloc pràcticament sols. Després de la preceptiva nit mirant les estrelles i d'una excursió de dues hores en camell, vam prosseguir la nostra ruta cap a Aqaba i la frontera del sud.

Per arribar fins al millor lloc per gaudir de la costa del Mar Roig, a la península del Sinaí, ja a Egipte, cal creuar tres països i dues fronteres en un dia: de Jordània a Israel a través de la frontera a Aqaba amb Eliat, i d'Israel a El Sinaí per la frontera de Taba. Sortir de Jordània va ser fàcil, com ho havia estat entrar. En el control d'Israel ens van preguntar com sempre per tot i més. I vam haver de fer una llarga cua per poder creuar fins Taba. Una experiència que vam resoldre finalment pagant més del que indicaven les guies a la frontera d'Egipte.

Dahab, el temple dels submarinistes

Ens vam dirigir en bus a Dahab, una ciutat turística i famosa pel submarinisme i el snorkel. El viatge amb autobús per la costa ens va oferir un paisatge grotesc: centenars de complexos turístics i de segones residències a mig construir, quilòmetres i més quilòmetres d'un desolat paisatge al costat del mar completament destrossat pels esquelets de les construccions fantasma a mig acabar.

A Dahab, una mica més viva, vam fer snorkel a les fantàstiques platges, en una fabulosa experiència de corall i tot tipus de peixos de les formes més estranyes i els colors més espectaculars. El famós Blue Hole, a tan sols un metre de la costa, s'obre amb 100 metres de profunditat.

Seguint el forat per les seves vores amb l'ajuda d'ulleres i aletes, es veu un increïble espectacle marí. Al centre, diversos joves feien apnea, baixant a ple pulmó per les profunditats fins que el cos aguanti. En un racó de la costa, centenars de làpides que posen els pèls de punta recorden als submarinistes que han mort en aquest conegut enclavament.

Després d'uns dies de merescut descans i una visita obligada a la Muntanya Sinaí, vam tornar cap a Israel i Tel Aviv, no sense la sensació que, després de més de tres setmanes de viatge i emocions, i de desconnectar completament de la nostra realitat diària a Barcelona, podríem seguir viatjant així durant mesos sense cansar-nos.

De tornada a Israel, vam pujar fins Tel Aviv amb un autobús de línia, el mateix que acostumen a omplir els joves militars israelians quan van de permís a casa, i el mateix que una setmana abans havia estat tirotejat en un atemptat. Uns dies previs al nostre desplaçament vam escriure via correu electrònic a l'ambaixada espanyola per informar-nos sobre la conveniència de fer el viatge. La resposta, desaconsellant el desplaçament, ens va arribar dues setmanes més tard, quan ja estàvem a Barcelona.