És bella l'arruga?

Amb el declivi del model patriarcal de família i el brutal avanç dels deshumanitzats models econòmics basats en la competitivitat global i individual, les persones grans han anat perdent el lloc que ocupaven tant en la vida familiar com en el reconeixement social. Estan desapareixent el tracte deferent, el respecte per la saviesa i el treball acumulats utilitzant per a això dos tipus de discurs que, encara que diferents, van invisibilitzant valors profundament humans. El filòsof Reyes Mate en el pròleg d'un dels seus fantàstics llibres i referint-se a una resposta de l'administració a l'inevitable pas del temps, diu haver-se sentit “descatalogat.” No és un cas únic. La desvalorització social s'expressa de forma quotidiana, de mil maneres diferents. Des dels estaments oficials, d'una banda, i és tan sols un exemple, s'exhibeixen pesats càlculs sobre el cost de les pensions actuals i fins i tot en una freda operació matemàtica es calcula el que representarà mantenir-les dins de cinquanta anys. Es deixen anar les xifres amb la contundència del científicament incontestable, com si no hagués altra forma de prioritzar ni de calcular. Es fa, a més, quan ningú sensat és capaç de preveure el que serà d'aquest món d'aquí a cinquanta anys. Altres formes d'ocultació de l'existència de majors, van apareixent, algunes millor intencionades que d'altres. El benèvol oblit de la seva existència s'acompanya sovint de fenòmens específics de negació.

Alguns ens recorden aquella època en què es negaven els efectes de la menopausa sobre les dones atribuint el seu malestar estrictament a causes psicològiques i socials. En aquest cas és freqüent topar-se amb escrits i treballs que tendeixen a trivialitzar i alegrement desdramatitzar les diferències que estableix el pas del temps en els cossos i les ments d'homes i dones, negació que podria simbòlicament resumir-se en aquell afortunat eslògan “l'arruga és bella”. Però alhora, s'expandeix un potent mercat que ofereix amagar el pas del temps i les seves conseqüències mitjançant operacions estètiques, cremes miraculoses, autoajudes diverses etc. La veritat és que, la gent gran són socialment poc rellevants com a éssers humans complets i se'ls sol veure freqüentment, com farragós objecte de despesa o també en tant objecte d'un àvid mercat. De tant en tant, però, apareixen discursos tan sensats com els que. Exposa Phyllis Korkky en un article recent, basant-se en una sèrie d'estudis ens diu que un cervell ancià és més lent però també més savi i utilitza el seu saber acumulat per respondre millor en moltes situacions, saviesa que consta de tres ingredients clau: coneixement, reflexió i compassió. La vellesa, és una etapa més de la vida, segons Eric Ericsson: l'última, cert, amb els seus problemes .... Però no té els seus problemes ser nen? O jove? O adult responsable?

I les dones? Viuen més que els homes, tal com confirmen les estadístiques. Sovint disposen d'una sucosa experiència: estan acostumades a tenir cura de la vida, mantenir la casa, ocupar-se de múltiples exigències fonamentals perquè els fills creixin, es facin forts i bones persones .... La seva saviesa és àmplia, encara que anònima, arrelada en la quotidianitat de la vida, pròxima als avatars del cos que s'hi transforma moltes vegades al llarg dels anys. Molt sovint, compaginen o han compaginat aquestes activitats amb treballs remunerats en un difícil i costós equilibri. La “naturalitat” amb què s'accepta la seva treballosa doble i de vegades triple tasca s'acompanya de massa silenci públic. La saviesa múltiple de la dona gran no té un relat articulat, audible, i influent en el públic i en l'àmbit proper.

Tant per a ells com per a elles l'important és arribar a decidir sobre la pròpia vida. Es tracta d'arribar a un pacte entre les limitacions de cada moment i l'esforç per mantenir-se lliure i gaudir del viure. Això resulta més difícil per a elles.

Les dones sàvies han d'unir, crear un llenguatge articulat i potent de manera que incideixin amb el seu saber en aquest món que és el seu i que tan necessitat està de seny.

Article publicat a Donesenxarxa